Relats de diumenge (XXVIII). Accidentat amb segons qui

Monestir de Sant Cugat del Vallès

A mi, francament, feia temps que em semblava que arriscàvem massa, però ell era feliç transitant pels núvols, dibuixant tirabuixons amb les nostres evolucions, com qui flota a l'aire i desafia totes les lleis dels pesos i de l'estabilitat. Es considerava, naturalment, el millor pilot de l'esquadra. Potser en sabia una mica, de pilotar, però això no còmpensava el fet que el nostre avió feia anys que no m'oferia gaire seguretat. De fet, m'hi pujava cada vegada més obligat. Justament en tot això vaig pensar durant els primers segons posteriors a recuperar la plena consciència. L'impacte havia estat tan brutal que havíem perdut els sentits fins i tot abans que s'aturés el lliscament de l'aparell per damunt dels arbres fins a la gran roca del penyassegat. Quan l'avió s'havia finalment aturat ens havíem quedat emplaçats en un lloc absolutament inaccessible: ni podiem sortir en el nostre estat, ni ningú semblava a l'abast per ajudar-nos. Massegats i amb uns quants ossos trencats, era prou difícil moure's, així que vaig improvisar unes primeres cures enmig de la meva gairebé total immobilitat, mentre el meu amic romania ben sec, amb una respiració escassament perceptible i un pols sota mínims.

Com ens ensortirem, pensava a cada estona, quan el cansament em deixava tan baldat que m'obligava a tornar a l'estat de repòs absolut. Amb els pas de les hores, vaig poder contrastar que les nostres provisions d'aigua eren força limitades i que el menjar aviat escassejaria. De moment, el copilot no havia recuperat plenament la consciència enmig de la febrada que li provocaven les ferides, així que em limitava a proporcionar-li líquids. Però, poc a poc, va anar refent-se. Sí, amb enormes sacrificis, enmig d'un dolor intensíssim i de les pròpies privacions alimentàries, havia aconseguit que el meu col·lega s'anés restablint. Encara que no ens podíem moure amb llibertat, reclosos en l'equilibri inestable de l'aparell destrossat contra la gran roca. M'haurà d'estar eternament agraït, pensava. Realment, l'he salvat d'una mort pràcticament segura. No vaig ser conscient del meu error fins a aquella nit en la qual vaig sentir a l'esquena un dolor estrany. Quan la sang va regalimar prou vaig entendre que m'havia clavat fondament el matxet amb les primeres forces que jo mateix li havia regalat. En els darrers encenalls de consciència vaig entendre que se m'acomidava sarcàstic amb un fred: ho sento noi, aquí no n'hi ha teca pels dos.

Una lliçó memorable del Pujol historiador

   

"Només ens podrà salvar l'actitud independentista". Déu n'hi do. És aquesta frase la que més han destacat, lògicament, els mitjans. Però, per als qui estimem la història del país i, en particular, la tan menystinguda memòria del que m'agrada anomenar la Catalunya Constitucional, és a dir, del país-Estat que ens van arrabassar per la força de les armes a les primeries del segle XVIII, és un autèntic plaer saber (més enllà del seu grau d'independentisme actual) que al si del nostre patrimoni nacional disposem de figures de l'alçada intel·lectual del president Pujol. La seva conferència de fa uns dies a ESADE, sota el títol "En el tombant del camí, 1714-2014", és una autèntica meravella, sota la premissa que no es pot conèixer un país sense saber història, geografia i demografia. La teniu accessible a Vilaweb TV. És una hora i quart, però val realment la pena. Us enllaço també el text, per als qui el vulgueu llegir directament. És, en definitiva, un riquíssim repàs a vol d'ocell de tres-cents anys de la història del país i de la nostra reconstrucció nacional.

Moltes vegades hem escoltat darrerament l'anàlisi del president Pujol sobre l'engany que ha suposat per al nostre país l'anomenada Transició democràtica. Aquesta conferència, però, té l'enorme mèrit de donar tot el gruix de la llarga durada a la història del nostre redreç com a país a punt d'esdevenir estat. Extraordinària reflexió sobre la tendència catalana (a diferència d'altres territoris peninsulars, com ara Navarra) a oblidar la dimensió institucional del propi passat i en particular la Catalunya constitucional, la Catalunya l'Estat, que podria haver representat (i no ho ha sigut) referent central del catalanisme, més amant de centrar la lluita en la cultura i en la reforma de l'Estat espanyol. Perquè en els temps de la nostra plenitud, va ser l'Estat propi allò que va donar cohesió i identitat indiscutible a la comunitat catalana. I no serà, novament, sense un Estat propi que podrem mantenir novament en el segle XXI la cohesió i la identitat. Evitar, en definitiva, com diria el president Pujol, la residualització d'aquest petit país.

Notícies de la meva insubmissió fiscal

M'han contestat, certament, un dia assenyalat. Com recordareu tot aquells qui, amb paciència, aneu llegint (encara que sigui de tant en tant) els apunts d'aquest bloc, fa algunes setmanes vaig decidir afegir-me al Diem prou, la campanya d'insubmissió fiscal que impulsen amb tan bon criteri la Maria i l'Andreu de Siurana i a la qual comencen a donar suport un bon grapat d'entitats del país. Des del Per a bons patricis vaig proposar modestament als meus col·legues, els treballadors de la Generalitat de Catalunya, fins i tot, un model d'escrit per declarar la seva insubmissió. L'1 de febrer de 2012 vaig presentar al registre públic més proper una petició en la qual demanava al meu Departament que, a partir d'aquell moment, diposités la retenció de l'IRPF de la meva nòmina minvant, no pas al Ministerio de Hacienda del Reino de Espña, sinó a l'Agenda Tributària de Catalunya. Esperava amb interès la resposta a una petició tan assenyada (potser, tan estrafolària per d'altres) com la meva. La veritat és que, de moment, no hi ha gaire cosa a dir.

L'atzar ha volgut, això sí, que hagi rebut per correu una primera resposta justament el mateix dia en el qual el conseller Mas-Colell feia públic l'estudi de les balances fiscals, amb els números (no pas nous, però sí frescos) de l'espoliació de la qual som objecte. Dades absolutament esfereïdores (per a tots aquells que no utilitzen la matemàtica PSc), que demostren la irresponsabilitat de la nostra classe política, de mentalitat i/o practica autonomista, i la necessitat urgent que els ciutadans ens revoltem, fem insubmissió, resistència civil, d'una vegada per totes. Coincideix també amb les primeres amenaces formals de portar-nos als tribunals per part del nacionalisme espanyol. Doncs, bé, de moment, suposo, per no mullar-se, en un cop de peu defensiu de ja tu arreglaràs, la Direcció de Serveis del meu Departament m'ha adreçat un escrit en data 2 de març de 2012 en la qual em comuniquen que "En resposta a la vostra sol·licitud de data 1 de febrer de 2012, us comuniquem que l'hem traslladat a l'Agència Tributària de Catalunya." Punt i final. Lacònica. Continuarem, doncs, esperant, a veure què diu l'organisme en qüestió. Vull dir, la institució que depèn del conseller que acaba de denunciar l'espoli fiscal.

Els escocesos que van lluitar contra Franco

Bandera reial d'Escòcia

L'any 2008 va morir el darrer brigadista escocès que, dins el contingent britànic, va combatre a la Guerra Civil espanyola. Ho van fer (alguns d'ells, pares de família) en un exercici generós de solidaritat ideològica i convençuts que calia aturar el feixisme a Barcelona o Madrid, abans que arribés a Aberdeen o Glasgow. Una tercera part, no en va tornar mai. Fa pocs dies TV3 va emetre un documental interessantíssim sobre l'experiència dels 549 escocesos que van participar a les Brigades Internacionals. Retratava, també, el moviment humanitari desfermat a Escòcia en suport de la causa republicana, tot i la no intervenció imposada oficialment pel govern britànic, preocupat sobretot pel protagonisme comunista en la movilització. El documental es basa en l'obra de l'historiador Daniel Gray, Homage to Caledonia. Scotland and the Spanish Civil War (Luath Press Limited, 2008, 256 p) publicada justament aquell any. Per cert, resulta certament sorprenent comprovar com el llibre (14,90 €) no ha estat adquirit encara per ni una sola de les moltes universitats del nostre país.

El guió del documental combina amb bons resultats els testimonis més colpidors d'entrevistes fetes al llarg de la dècada dels noranta als darrers brigadistes, la presència als escenaris bèl·lics i la documentació d'arxiu generada en el mateix moment del conflicte, en particular, les cartes enviades per aquells homes des del front, des del Jarama, Brunete i Belchite a l'Ebre (fins a la mítica cota 481 de la Serra de Pàndols). Si us interessa haureu de fer via, perquè el documental es pot veure al web de la Televisió de Catalunya només fins al proper 17 de març. Ara que l'atzar de la història, com a principis del segle XVIII, ens torna a agermanar amb Escòcia, resulta especialment atractiva la visió d'aquest treball. Que porta a reflexionar una vegada més sobre la violència i les ideologies, la guerra com a fenomen emocional, en una disjuntiva de fa només setanta anys. Una infermera escocesa que treballà als hospitals durant tota la guerra (ens expliquen) va escriure a casa narrant com els italians havien llançat des de l'aire caixes de cigarretes i xocolata dins les quals hi havia explosiu amagat; i de com li arribaven els nens sense mans i amb la cara desfigurada. Una altra gran reflexió sobre el mal absolut, sobre el qual ha escrit darrerament de forma magistral el novel·lista Jaume Cabré.

Grans negocis (per a alguns) de la dependència

Darrerament, amb la pinça mortal sobre el país que suposa la crisi econòmica i el govern amb majoria absoluta del Partit Popular, les males notícies se succeeixen a un ritme frenètic en tots els fronts. Resulta absolutament impossible, gairebé, seguir-ne el ritme. D'entre les dels darrers temps, però, m'ha semblat completament extraordinària la que fa referència a la possibilitat que l'empresa Abertis adquireixi sis autopistes de peatge de l'entorn de Madrid, deficitàries des del mateix moment de la seva construcció i actualment en situació de pràctica fallida. Ja sabeu, l'empresa (si no m'erro, amb participació majoritària de la Caixa) que capitaneja amb tant d'encert el gran Salvador Alemany, home destacat del comitè de savis que, de tant en tant, convoca el nostre Gran Timoner per escoltar les seves propostes en matèria econòmica. Com va dir a twitter en Germà Bel com a primera reacció a la notícia, són grans. Molt grans. Perquè és evident que Espanya ens vol triturar, però encara, ingenu de mi, em sobta la capacitat d'alguns dels nostres compatriotes per fer negoci damunt del nostre cadàver.

No cal insistir, d'altres ho han fet per tots els mitjans possibles, en la presa de pèl que ha suposat històricament (i encara ens corca) la desigualtat inversora en quilòmetres d'autovia i autopista construïts entre Catalunya i Espanya. El mateix Salvador Cot dedicava ahir el seu il·lustratiu editoral a glossar els plans vigents del nou govern del Partit Popular pel que fa a la contrucció de noves autovies a Extremadura, amb fortes inversions previstes (per posar només un parell d'exemples) a les rutes Badajoz-Granada (2.323 milions) i Huelva-Zafra (1.076). No només hem sufragat les autovies per evitar als altres espanyols els peatges que nosaltres paguem religiosament cada vegada que ens volem moure. Nooo. Ara, Abertis es farà càrrec de la pitjor part de les poques autopistes existents fora dels Països Catalans, a canvi de... l'allargament en les concessions que controla al nostre país! És a dir, ara pagarem també amb els nostres peatges els dèficits de les autopistes del centre peninsular. Perdoneu-me però ho trobo boníssim. Genial. Extraordinari. En una sola paraula, mandinga.

Francesc-Marc Álvaro o l'increïble Hulk

Passeig de Gràcia (Barcelona)

La veritat és que no ho acabo d'entendre. Hi ha qui mai aconsegueix ensopegar amb la felicitat. L'home hauria d'estar cofoi, radiant. Manen els seus. Però, en canvi, fa només uns dies, al 8aldia d'en Cuní, em va fer autèntica por. Es debatia al voltant del famós Eurovegas, nova font de passions desfermades per a l'opinió pública catalana però que, com tothom sap, acabarà a la metròpoli. I, per un moment, em va semblar que podia empènyer amb violència la taula de convidats, fer-se lloc enmig de l'enrenou provocat i aixecar els braços musculosos al cel de l'estudi enmig d'un crit eixordador. Perquè per tuiter, mai i aire, Francesc-Marc Álvaro està desfermat. Descontroladíssim. Les darreres vegades que l'he vist, escoltat o llegit l'he percebut com enfollit. Escriu al diari del comte, per exemple, escatològicament indignat, amb símils que van de l'anar de cul al pixar-se de riure. L'home sembla com permanentment enfadat amb l'estultícia radical de tots aquells que no pensen com ell. Tal és l'agror que desprèn que sembla que la boca se li dreça menys que mai. I les venes del coll cada vegada més marcades, com li passava al mític superheroi de color verd en plena mutació.

Clàssic opinador de partit, n'Àlvaro guaita els rivals amb la superioritat de qui se sap guanyador després de set anys de purgatori, de resistència numantina. Sembla com si s'hagués d'aixecar en qualsevol moment per repartir-te una cleca a través de la pantalla o l'auricular. No perdona als qui utilitzen el seu president Pujol per criticar la marxeta que gasta a hores d'ara el Gran Timoner. I ho fa, enfadat amb el món, sense reflectir cap mena de gaudiment en la victòria, com si considerés frustrat el reconeixement que mereixia a tants anys de lluita. Gasta la mala llet de qui se sap millor perquè la realitat electoral li ha acabat donant la raó. Encara que, d'acord amb el ritual democràtic, cada deu o dotze anys el pèndol transiti fins a l'altra banda i els de la riba oposada del riu puguin presentar-li el mateix sentiment de patiment llarg acabat en triomf. El seu posat, preocupant pels nivells de supèrbia, a hores d'ara, sembla el de qui es considera, pagat de sí mateix, fart de bregar amb una opinió pública tan radicalment incapaç i abstrusa. Amb un país de curtets. Massa intel·ligència per a tanta mediocritat. Francesc-Marc, perdona'ns perquè no sabem el que ens fem.

(Pre)negociació inacabable, patiment insostenible

Seu d'Ègara (Terrassa)

La Catalunya de març del 2012 és la del retorn del fenomen del barraquisme al Poble Nou de Barcelona i la de l'entrada massiva de les carmanyoles als centres escolars (les dels nens de famílies que ja no poden assumir la despesa del menjador). La que s'endeuta una mica més cada dia que passa, comprometent el futur de tots. Cada setmana, sinó cada dia, una nova notícia ens posa damunt la taula el constant procés de degradació del país al qual assistim, uns amb els braços més plegats que d'altres. Els que combinen amb saviesa i (fins ara) excel·lents resultats el sobiranisme teòric i l'autonomisme pràctic diuen que s'hi han posat, però, no semblen tenir gaire pressa. De moment, es prendran tot l'any per veure com respira el nou govern de la metròpoli, que pressionar-los massa no seria bo. El nou home fort de Convergència Democràtica, l'Oriol Pujol, parlava fa pocs dies en una entrevista radiofònica de la conveniència de pouar en els racons més recòndits de l'ànima del president espanyol a la recerca d'una pulsió liberal. No és broma. El to és aquest. I així ells van fent cates, tranquil·lament, mentre el país afronta la sequera com pot.

I ja no és només que el país marxi a tot drap cap a la residualització (Pujol pare, dixit), és que les nostres institucions queden absolutament inermes, totalment indefenses, mentre duren les prospeccions convergents als extrems més recòndits de l'ànima liberal del Partit Popular. Cap capacitat de resposta, més enllà d'una alenada amb flaire de salsa de calçotada del cap de setmana (aquesta crítica em sona). Perquè, clar, no siguis ruc, que cal estar a bones amb el senyor Rajoy, si és que volem pactar amb ell un nou sistema de finançament. No seria prudent posar-li la pistola al pit. I com que, amb la seva majoria absoluta, té la paella fermament engrapada, ens hem de posar bé. Molt bé. Faci el que faci i diguin el que diguin els seus ministres. Ens hem d'empassar aquests dies, per exemple, la descomunal cara dura del govern espanyol exigint flexibilitat a Europa en el seu compromís de reducció del dèficit públic alhora que endosa intransigent a les comunitats autònomes el deute que genera l'administració central en l'execució de competències suposadament transferides. Francament, tot sembla indicar que en els vuit mesos que ens queden, d'humiliació en humilicíó fins a la presa de pèl final, aquesta negociació se'ns farà insofrible.

Alcaldes, pengeu només l'estanquera

Osona

Tal i com explica l'Albert García Espuche, fou cap a 1670 que les nostres adrogueries començaren a oferir tabac massivament i que el seu consum s'estengué a àmplies capes de la societat catalana, arribant ben aviat a multiplicar per deu el de les dècades centrals del Siscents. Tal fou el pes del nou producte en l'economia diària d'aquells establiments que ben aviat els punts de venda començaran a canviar el seu nom històric pel de botigues de tabac. L'èxit va comportar també que la hisenda pública catalana hi veiés una bona font de finançament: curiosament, foren les Corts del primer Borbó Felip d'Anjou, celebrades el 1701-1702, les primeres a establir l'estanc del tabac: "és a dir, es va convertir en un monopoli que s’arrendava a una companyia, per a tot Catalunya, per un nombre limitat d’anys i per un preu establert; mentre que aquesta companyia subarrendava diverses parts d’aquest monopoli aplicables a determinades localitats". Primer fou l'estanc, doncs i després, molts anys després, arribà l'estanquera que decorava l'exterior dels establiments de venda monopolística controlats per l'estat i atorgats per mèrits de fidelitat a la bandera.

Ara, a principis de 2012, l'ocupadíssima virreina Llanos de Luna continua amb la seva croada per estancar-nos la identitat per nassos. Diu que es dedicarà especialment a vigilar els ajuntaments de la comarca d'Osona que no pengen l'estanquera. Parlem clar: en dedicar-s'hi amb aquesta passió, la representant de la metròpoli fa un autèntic exercici de violència simbòlica que només manifesta la seva pròpia derrota (sí, amics, tres-cents anys després continuem rebutjant els seus símbols). Això, i la mentalitat d'ocupant per dret de conquesta que els imposa t'identifiquis o no. Per pebrots. Perquè ho diu l'estat de dret, aquell artefacte de gran impacte i utilitat demagògica que només utilitzen quan els interessa i que es passen per l'entrecuix quan els convé. A la vista de com està el pati i a fi de fer més evident a ulls de tothom la imposició, si fos alcalde, retiraria totes les altres banderes i deixaria només l'estanquera. I encara afegiria al balcó un cartell on es pogués llegir: institució ocupada simbòlicament, menystinguda políticament i intervinguda econòmicament. Ah i tot signat amb un contudent i casernari Arriba España.

Neix l'ANC: pots mirar com creix o posar-t'hi, tu tries

Avui es constitueix en una trobada que espero multitudinària, al Palau Sant Jordi de Barcelona, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Segons ens han explicat des del tret de sortida de l'abril de l'any passat, vol pouar de dues fonts com a precedents més o menys propers: del paraigües comú organitzat a principis dels setanta del segle passat per unificar la lluita antifranquista i, moltes dècades més tard, de la transversalitat que va caracteritzar les comissions locals organitzadores entre 2009 i 2010 de les Consultes sobre la Independència. Certament, per escapar a la nostra innata capacitat de divisió, necessitem concentrar, racionalitzar i fer al màxim d'eficients els esforços de la societat civil en la lluita per l'assoliment d'un Estat propi per Catalunya. Hem d'apel·lar amb consistència creixent a la majoria social que a hores d'ara ja sap que l'única sortida que ens queda per escapar de la ratera on som és la independència nacional. Necessitem arribar a tots i cadascun dels catalans per convèncer-los. I fer-ho sense etiquetes ideològiques que ens enfrontin, que ens divideixin entre nosaltres, nets i polits.

Desgraciadament, el sobiranisme de partit (encara) no ens serveix en aquesta part del camí. A hores d'ara, la coherència en el discurs és inversament proporcional a la representació política al Parlament de Catalunya. La majoria dels sobiranistes electes encara no treballen activament per convèncer la majoria dels seus conciutadans que la independència no es un caprici, ni un desig irrealitzable, sinó una necessitat peremptòria en un país que se'ns desfà a les mans. Que la seva responsabilitat no és la de mesurar com creix la planta, sinó la de regar-la i adobar-la. Que cal que s'hi posin de veritat. L'ANC ha d'assolir, doncs, un doble objectiu: convèncer la majoria social independentista existent de la urgència de l'objectiu comú i pressionar els polítics sobiranistes a fi que encapçalin el projecte i aixequin d'una vegada el fre de mà amb el qual contribueixen a retardar l'exercici de la sobirania. Tot, però, des de la màxima voluntat inclusiva i sense desviar-nos en batalles i baralles eixorques. Amb generositat i voluntat de sumar, fins i tot a aquells qui ens menystenen pagats de sí mateixos, convençuts que són dipositaris únics i escollits de la formula meravellosa.

La fatiga d'un país al corredor de la mort

Ahir, a mig matí, com és públic i notori, el governador d'Arizona va trucar el director de la presó de Tucson per ordenar que s'aturés, en l'últim moment, l'execució de la presonera. Així li havien implorat importants veus de tot arreu (fins i tot del més enllà), de manera que la injecció letal va quedar, de moment, per a més endavant. Continuarem vestits durant un temps més de color taronja. El del sí, però no. Ni verd, ni vermell. Intentant conciliar la son cada nit mentre penses si el proper serà o no el darrer dia. Sí, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha evitat l'execució de la sentència. De la famosa sentència castradora del Tribunal Constitucional. Podem respirar tranquils per una estona. Fins al recurs de cassació que els afectats presentaran al Tribunal Suprem. Fins a la propera demanda judicial d'un grup de pares disposats a fer dels seus fills carn de canó de les posicions segregadores del Partit Popular o Ciutadans. Continuarem al passadís dels condemnats, esperant la següent arrencada de la bèstia.

Perquè després (i això ho sap tothom), tan aviat com puguin, mentre els tribunals espanyols continuen la feina de sapa, vindrà inevitable l'encalçament legislatiu. El ministre Wert no se n'amaga pas. No li agrada el pres i també sembla partidari d'executar la sentència de mort quan abans. Que si una carta de drets bàsics i comuns per tothom per aquí, que si un canvi en la legislació general d'educació per allà. Tard o d'hora el governador d'Arizona, quan sigui més ben rebut fer-ho, deixarà que es compleixi la condemna. I potser, arribat el moment, la presonera ho rebrà fins i tot histèricament i falsament feliç. Perquè, francament, viure així, amb el neguit, amb la fatiga, amb l'estrès permanent de si anirem una altra vegada enrere, amb la necessitat d'haver de lluitar per conservar una cosa tan pròpia i elemental com la capacitat de respirar sense que la química t'obturi els pulmons, comença a fer-se insostenible. No hi ha fortalesa mental que resisteixi trenta anys al corredor de la mort amb data d'execució cada dos per tres. Efectivament, com diu el Gran Timoner, continuem on érem. I només ens mourem si ell i els seus volen.

Els impossibles del no nacionalisme

Pont del diable (Tarragona)

Som com som, diu la sentència mítica. I deia aquella campanya en la qual Esquerra (finalment, tornarà a ésser ERC!) va començar a deixar-se bous i esquelles. Alguns humans viuen en terres de muntanyes i altres de platges. Uns passen calor i altres fred extrem. A les Canàries no poden esquiar i a Barcelona no ens banyem al mar en ple mes de febrer. Coses de la vida. I de la geografia. Naturalment, podem crear muntanyes falses situades a cobert, climatitzades, per a la pràctica de l'esquí o mars de fantasia per banyar-nos en el més cru de l'hivern, com si visquéssim a Tahití. Però, és lògic i raonable emprendre aquesta mena d'inversions faraòniques per salvar aquests obstacles? Existeixen altres alternatives a aquesta porció de la nostra felicitat? És el que vaig pensar fa uns dies davant la proposta del Gran Timonier de reprendre el transvassament del Roine (al principi, de veritat, pensava que no ho deia de veritat): ara hem de gastar diners en obres costíssimes de connexió amb conques alienes al nostre territori?

Però, aquesta era menor comparada amb la broma que, simultàniament, va fer la ministra de Foment de reactivar la proposta espanyola del corredor central ferroviari, davant de la qual els riures de Brussel·les encara s'escolten a Vladivostock. Un acudit boníssim, encara que de molt mal gust en els temps que corren. I més surrealista encara (i d'aquí les consideracions inicials d'aquest apunt) fou la manera de defensar la proposta d'Ana Pastor: "i com els dic a uns espanyols que no són iguals als altres?" Diu tant dels polítics. Tant! Potser perquè és així? Cal dir a la gent sempre allò que està esperant escoltar? Fins i tot en aquests moments de supeditació als mercats/Directori europeu? Tan difícil és explicar als ciutadans de les comunitats per on no passen directament els eixos mediterrani i atlàntic que el millor és que treballin per connectar-s'hi a aquells de la millor manera possible en comptes de projectar-ne un de propi irrealitzable? Com els podem dir als polítics que deixin de practicar la demagògia i el populisme sistemàtic?

Una generació que s'escapoleix de l'escomesa

Cosmocaixa (Barcelona)

Segueixo la formulació clàssica d'en Joaquim M. Puyal (encara que reconec que fa uns anys que sóc més d'en Joan M. Pou, pel que fa a les retransmissions radiofòniques del Barça) quan es referia a la manera en la qual un davanter esmunyedís era capaç d'evitar la garrotada del defensa. I en efecte, la crisi està demostrant que hi ha jugadors molt hàbils. Hi pensava arran de la jornada de mobilització universitària (professors, personal d'administració i alumnes) del passat 29 de febrer. Un altre moviment nascut de la frustració de les expectatives de futur d'una àmplia majoria social. Admetem-ho, els nostres joves (amb les quotes més altes d'atur del món civilitzat), si és que volen progressar o simplement mantenir els estàndards de vida (encara que sigui a la baixa) dels seus pares, a hores d'ara no tenen altra perspectiva al davant que no sigui la de l'exili econòmic massiu. Són els qui rebran les conseqüències de la covardia de les generacions anteriors, que som les que hem cavalcat sobre el malbaratament i les que hem consentit el saqueig intern i extern del nostre país.

Perquè, crec no ser injust si afirmo que, en el món de l'administració pública en general i molt, molt particularment en l'ensenyament universitari, hi ha una generació gairebé sencera, la que es mou entre els 55 i els 70 anys, curiosament la de la revolució del 68, que no ha assumit la crisi que patim. Que tot i ser plenament responsable ha decidit en la seva major part que la cosa no va amb ells. I clar, resulta que són els qui manen. Que són a dalt de la piràmide jeràrquica. I fan pagar els plats trencats als de sota. Els joves professors i investigadors són els qui veuen les seves hores de feina reduïdes o se'n van al carrer. Algú s'ha preguntat a quin preu es paga a la nostra universitat pública una hora de docència d'un professor precari de trenta anys i a quin altre una d'un estabilitzat de seixanta? Puc acceptar, resultat de l'experiència i el coneixement adquirit que la diferència arribés a ser del doble. Però és que avui, el salt pot ser d'entre sis i vuit vegades. I això és intolerable. Si és que cal retallar en el capítol de personal, els primers que han de notar-ho son els qui més guanyen. Només ells. I quan la diferència no sigui la que és, ja hi entraran els pobres associats...

Més sobre la darrera enquesta del CEO: cuina per a aficionats

Aquesta vegada, si no estic mal informat, els de feedback no han fet la tradicional cocció de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (1a onada de 2012), publicat divendres passat. Aquella en la qual, de forma meravellosa, les dades d'un 44,6% i un 24,7% en intenció directa de sí i de no en un referèndum sobre la independència de Catalunya passen a convertir-se, per art de màgia, en una victòria del no amb una participació superior al 60-65%. Sempre he pensat que semblant salt mortal requeriria una explicació més extensa que la raquítica que ens ofereixen habitualment els professionals de la cuina. A falta de més aclariments, suposo que el pou d'on procedeixen els vots que capgiren completament el resultat final correspon al 24,2% d'enquestats que respon que s'abstindria o no aniria a votar. D'entrada, doncs, pressuposa que una part molt important dels qui responen d'aquesta manera l'enquesta no diuen la veritat o canviaran d'opinió a darrera hora. Resulta interessant, però, observar quins motius addueixen per afirmar que no participarien al referèndum: trobem aquí, efectivament, que un volum apreciable de respostes poden induir a pensar en un vot finalment decantat cap al no. Però, francament, es tracta d'una xifra que difícilment arribaria al terç dels que diuen que no aniran a votar.

En concret, els que consideren que amb el seu vot mirarien de preservar la unitat d'Espanya, que actuarien en funció d'un sentiment identitari espanyol i català compartit o que no seria positiu per Catalunya, s'enfilen només fins el 28,7% dels que diuen que s'abstindran. Un segon grup, amb conviccions antindependentistes més toves (els que afirmen que no es prioritari o viable, que encara no és el moment, que és massa radical, que són contraris a les divisions territorials o federalistes), acumula un altre modest 17,4%. Finalment, un tercer grup diu que s'abstindria (i hi ha motius forts per pensar que així ho faria) perquè no té una posició ferma (i tots es refermaran al final cap al no?), està desmotivat amb la política o no l'interessa el tema (47,6%). En relació al total dels votants, doncs, els tres grups representen un 6,9%, un 4,2% i un 11,5%, essent el darrer el més fixat en la negativa a participar. Ateses les mateixes respostes ofertes dels enquestats, doncs, resulta molt difícil creure que la totalitat dels tres grups acabés votant no: si ho fes només el primer grup el sí guanyaria amb un 58,5% (i una participació del 76,2%); i afegint-se també el segon, encara amb un 55,5% (amb un 80,4% de participació).

La línia vermella de l'estafa

 

Parlem clar: la diferència entre l'estafa o no, pel que fa al nou pacte fiscal, és si ens quedem dins la LOFCA o sortim. Em direu exagerat però la notícia publicada per l'Ara  fa uns dies semblava altament preocupant. Molt i molt decebedora pel fet que situava l'inici de la negociació pel futur pacte fiscal en una alçada d'exigència lamentable. Semblava que començàvem demanant reduir el dèficit fiscal en 6.000 MEUR. D'entrada sobtava la xifra escollida, perquè fins ara el dèficit fiscal estimat se situa habitualment entre els 16.000 i els 20.000 i la meitat, doncs, restava bastant per sobre de la fixada ara. Però es veu que, diu el nostre Gran Timoner, si la reclamació es fes d'aquesta manera (i potser ja tenim fets els contactes preliminars amb el govern de la metròpoli) hi hauria possibilitats d'afegir PSC i PP al consens. Certament, si demanem la renovació automàtica de l'actual també aconseguiríem l'assentiment emocionat de l'espanyolisme català (fins i tot de Ciutadans). Ara bé, si fins ara el Gran Timoner s'ha vantat de tenir un 80% dels catalans al darrera del pacte fiscal a les enquestes, potser que el problema és dels que no estan dins el consens actual (de CiU, ERC i ICV) i no a l'inrevès.

Molt em temo que, si aquesta filfa va endavant, haurem de preparar-nos per a les estratègies habituals de l'autonomisme. Les que ja varem viure per fer-nos empassar l'Estatut: nois, responsabilitat, que això és un pas endavant. És el millor finançament de la història. I avall. El cert és, però, que l'acceptació d'aquesta xifra seria una autèntica presa de pèl. Si hi ha una cosa que ens han demostrat trenta anys dins el règim comú és que sempre, sempre, sempre, ens enganyen amb els números. Des dels pressupostos negociats amb sang i mai executats fins als successius sistemes de finançament. Ells tenen la calculadora i la fan anar com volen. I si el nou sistema de finançament no inclou la sortida del sac comú i la singularització d'un sistema propi per Catalunya que inclogui la recaptació, liquidació i gestió de tots els impostos (la famosa caixa), estarem davant d'un nou pegat, radicalment incapaç d'ajudar a superar una situació econòmica que al nostre país ja és dramàtica. Si CiU pensa dedicar aquests quatre anys a fer un passet tan limitat com aquest, que no veu més enllà de solucionar el pagament de la propera nòmina, estarem davant d'una veritable estafa amb majúscules. Ara sembla que tot plegat era un rumor sense fonament i que la federació exigeix sortir de la LOFCA com a línia vermella. El temps ens dirà si hi havia límit i de quin color.

Armes d'intoxicació massiva de fa tres segles

Carles III, comte de Barcelona

Darrerament he pogut tornar sobre l'interessant contingut d'un pamflet de la Guerra de Successió rescatat i publicat fa molts anys per en Pedro Voltes Bou a la seva obra (d'urgent revisió) Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705-1714) (Barcelona: Instituto Municipal de Historia, 1963-1970, 3 vols.). És un document que constitueix una evocadora manifestació d'aquesta tendència, tan pròpia del nacionalisme expansiu i opressor, a acusar la seva víctima de practicar justament allò que ell té previst dur a terme. Porta per títol "Nuevos privilegios que ha concedido el Archiduque al Principado de Cataluña por la fidelidad que le ha tenido en el año de 1711" (vol. III, p. 85-88). Es tracta d'un pamflet borbònic adreçat de manera combinada a assolir dos objectius: desprestigiar el govern de l'arxiduc i atiar l'odi anticatalà, en el context de les ofensives militars austriacistes d'aquell any sobre Madrid: "para hazer odiosa la nación catalana y suscitarle émulos".

El contingut del pamflet és ben sucós: incloïa tot un seguit de falsedats que suposadament pretenien situar el Principat en situació hegemònica tant pel que feia a la Corona d'Aragó com al conjunt hispànic. D'entrada, el nom de Corona d'Aragó seria substituït directament pel de Corona de Catalunya. Una vegada ocupada la ciutat, a Madrid es faria construir una ciutadella amb un comandant permanent de nacionalitat catalana. Diversos ports de la Corona de Castella, previsiblement la Corunya i Santander, passarien a dependre directament de les autoritats catalanes, les quals, així mateix es farien càrrec del comerç amb Amèrica. Totes les encunyacions de moneda d'or i plata, finalment, es durien a terme, materialment, al Principat. L'ús d'aquestes armes d'intoxicació massiva, aleshores com avui, doncs, demostra de quina manera cridar a l'anticatalanisme era i és a l'Espanya castellana una garantia d'èxit i d'unitat. I és per això també que el Regne d'Espanya (amb nosaltres dins) és inviable.

La darrera enquesta del CEO: transformacions de fons

Eix Macià (Sabadell)

El primer Baròmetre d'Opinió Pública (BOP) del 2012 no apunta canvis substancials de cara al nostre procés de consolidació d'una majoria social independentista (la qüestió partidista la deixo a altres analistes més interessats que un servidor). Confirma tendències demoscòpiques. Transformacions de fons, en marxa fa ja molts mesos, però absolutament espectaculars, sobretot, per la velocitat a la qual s'estan produint. Encara que en el trimestre anterior ja les vaig assenyalar, crec que convé insistir-hi. Perquè van en la línia de musculació de la mateixa base de l'opció independentista. Això, encara que aparentment (des de la darrera enquesta d'octubre de 2011) la diferència entre els qui votarien sí i no s'hagi reduït de 0,8 punts fins a situar-se encara en un amplíssim 19,9%. Ja sabem, però, que per a l'obstaculisme no n'hi ha prou amb un 44,6% de vot afirmatiu, perquè s'entesta a sumar sistemàticament al no tots aquells que diuen que no anirien a votar (tesi en la qual no m'hi trobaran), així que haurem d'esperar alguns mesos més a eixamplar la diferència i assolir el 50% de respostes positives del total de la mostra.

Però, allò que sens dubte resulta més espectacular de l'enquesta (considerada en perspectiva amb les anteriors) i on l'independentisme és a punt de donar un tomb històric és en la pregunta oberta sobre quin és l'estatus polític preferit per a Catalunya. Aquí, l'ensorrament de l'autonomisme (la tradicional resposta majoritària) com a via de futur transitable és senzillament brutal. Confirma del tot els efectes devastadors de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut(et). Així, des del febrer de 2010 la resposta que prefereix Catalunya com a comunitat autònoma ha perdut (atenció, en dos anys!) un 36,9% dels suports. En el mateix temps, els enquestats que responen voler un Estat independent (que a principis d'aquell any eren gairebé exactament la meitat que els autonomistes) han crescut d'un 49,5%! Atenció perquè aquesta segona resposta és a punt de superar fins i tot la dels que prefereixen un Estat federal, també en tendència (molt més moderada) regressiva. En definitiva, que la base social que dóna suport a l'independentisme s'està consolidant. Té molt clar l'objectiu i es deixa temptar cada vegada menys per rutes suposadament alternatives però que ja no enganyen ningú. Anem molt, però que molt bé. Encara que sigui a cop de desesperança.

P.S. Per cert, no us perdeu la presentació d'aquesta part de l'enquesta a l'e-notícies, cent per cent narcòtica!

L'estanquera a Sant Pol: exercint violència d'Estat

L'Ajuntament de Sant Pol el maig de 2011

Fa uns mesos hi varem anar els de casa i ens va semblar una vila tranquil·la i feliç. Hi vaig deixar testimoni en aquest bloc, en un apunt que recordava la seva destrucció per les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió, origen de l'expressió de befa segons la qual (en record de la inutilització del rellotge públic) se'ls pregunta encara, com ho feien els soldats borbònics amb ànim vexatori, quina hora és. Gairebé tres-cents anys després, desgraciadament, l'afrenta continua. Arreu del país, però a la vila del Maresme, de forma especialment gràfica. En forma d'imposició dels símbols dels ocupants. Ara ja no es tracta (no quedaria bé) de saquejar i esborrar del mapa per sempre els santpolencs, sinó d'humiliar-los dient-los quins són els referents amb els quals s'han d'identificar. Per pebrots. Perquè ho dic jo via sentència, en nom del rei Joan Carles I de Borbó. Perquè ho exigeixo jo, virreina Maria Llanos de Lluna, en nom de la majoria absoluta del Partido Popular. De la golilla encarcada al Christian Dior siliconat.

Feia deu anys que l'Ajuntament de Sant Pol de Mar, com diria el clàssic, interpretant legítimament els desitjos de la ciutadania santpolenca, havia decidit que la senyera era el símbol que aplegava tots els habitants de la vila. La bandera que tothom (pràcticament) sent com a seva, sumada a qualsevol altra identitat. Però no n'hi havia prou. Calia obligar-los a passar per l'adreçador constitucional espanyol. Ara, una sentència judicial ha decretat que cal penjar-hi l'estanquera a l'exterior de l'edifici consistorial. Es tracta, sens dubte, d'un acte profundament violent. Autèntica violència simbòlica. Molt més que qualsevol acte de crema física. La delegada del Govern espanyol ha declarada oberta una competició ritual en la qual té les de perdre. Que pot portar a convertir la vila en focus d'una nova pràctica esportiva amb l'honor i la dignitat com a premi per als guanyadors. Destinarà la senyora Llanos de Luna una guarda permanent de la Guàrdia Civil? Farà instal·lar càmeres de protecció? Cars instruments per refermar una imposició identitària en temps de crisi. Sort que són no nacionalistes...

Una matrioshka gal·lesa

Avui hi ha hagut sort (un xic de matinar em costa) i he trobat lloc per seure. Com el viatge no dura gaire, cada dia m'assalta el mateix dubte. Em trec l'abric o no? I al final, en una història que es repeteix enmig de la inconsciència de qui porta el pilot automàtic posat, acostuma a dominar una interpretació molt personal i casolana de quin serà el contrast de temperatura en sortir novament a l'exterior. Poso la mà al fons de la bossa i n'extrec el llibre. És una reedició recent (l'original, de 1938) del clàssic Hores angleses, de Ferran Soldevila (Barcelona: Adesiara, 2011, 311 p.). El punt de lectura m'introdueix a la pàgina 183. És el dietari de l'estada britànica del gran historiador com a lecturer in Spanish a la Universitat de Liverpool. Escriu, hores després, les seves impressions de l'1 de març de 1928. El Dewi Sant en gal·lès, el dia de Sant David, patró del País de Gal·les. Ha escoltat per la ràdio el discurs de celebració d'una de les grans figures polítiques de la història d'aquell país, David Lloyd George (Manchester, 1863- Llanystumdwy, 1945), l'únic primer ministre de la història britànica de llengua materna no anglesa.

L'home que va signar el Tractat angloirlandès de 1921 i va viure l'any següent la proclamació de l'Estat Lliure d'Irlanda, diu abrandat, alguns anys més tard: "les noves petites nacions d'Europa poden ésser molestes, però la força motriu del patriotisme ha donat nova vida a aquests països. Ha deslliurat noves energies, ha elevat la moral del poble, ha vivificat llur vida intel·lectual, ha desvetllat impulsos dorments, i això aconseguirà a la fi elevar-hi tot el nivell material d'existència. La prova suprema que una nació és apta per a viure és aquesta: que hagi pogut, a través de les edats, sobreviure a l'opressió, a la tirania, i a les forces desintegradores que treballen per la destrucció d'una nacionalitat." La ràdio transmet a Soldevila càlids aplaudiments de fons, amb els quals l'historiador s'identifica, segons deixa escrit, amb expressió de sorollosa conformitat. El mateix assentiment que m'assalta en llegir aquesta la seva crònica del dia de Sant David, celebració gal·lesa per excel·lència. En el tren sona el nom de la propera parada i em trenca la lectura. Em poso la bufanda i em cordo l'abric. En fer-ho tinc la sensació de formar part d'una extranya matrioshka gal·lesa.

L'avís argentí en un país que cau a trossos

Què voleu què us digui, però a mi em sembla una mica encegat que l'entorn convergent estigui convençut que estan aixecant el país del desastre tripartit. Potser podrien fer-ho en un context normal. Però és que estem vivint la pitjor crisi de la història del capitalisme alhora que acceptem que ens amputin un 10% del PIB cada any. I així, com a resultat de tanta agressió i de tanta autolesió, la realitat és que el deute de la Gestoria augmenta dia a dia i que els serveis públics (en quant a mitjans humans i materials) estan cada dia pitjor. L'exemple de Renfe al respecte (de la qual tinc la sort de poder-me allunyar tant com puc) és terrible. La degradació del servei de rodalies a la conurbació barcelonina comença a ser perillosa. És la mateixa causa, expliquen, del terrible accident amb cinquanta-un morts de fa uns dies a l'Argentina, on el servei ferroviari fou privatitzat als anys noranta del segle passat amb efectes semblants de desinversió als que es produïren (em penso, també amb sinistres tràgics) a d'altres llocs més propers, com ara la Gran Bretanya. Aquí, la desinversió ferroviària té altres causes.

Aquest Nadal em va cridar l'atenció la imatge que teniu il·lustrant aquest apunt, captada a El Corte Inglés: un tren de rodalies de joguina! Quina immensa conya. Desgraciadament, però, no estem parlant d'un joc. Aquí hi ha en perill vides humanes. La similitud entre l'accident de Buenos Aires i el de Mataró d'alguns dies abans (encara que tingués com a resultat només nou ferits), sembla prou clara. I no és pas, ni molt menys, el primer cas: el recorregut dels trens de Renfe a l'interior de Barcelona ha provocat en els darrers mesos un munt d'incidències més o menys greus, degudes principalment a la manca de mitjans. Des res servirà que la ministra Ana Pastor reconegui un deute estratosfèric o anunciï (d'aquells anuncis que es van repetint en el temps però que sempre són buits) l'enèssim pla d'inversió a les línies de rodalies de Barcelona. Això pinta molt malament. Per responsabilitat, si us plau, que es posin a fer la feina abans que no haguem de plorar un drama. Encara que les víctimes siguin bàsicament immigrants i estudiants de baix poder adquisitiu. La tropa de xoc de la crisi.

El diputat Bosch i les rutines d'apartheid del nacionalisme espanyol

Hospital de Sta. Magdalena (Montblanc)

Molt eloqüent el que ha passat al Congrés espanyol amb l'exclusió del diputat Alfred Bosch de la Comissió de Secrets Oficials per obra i gràcia del Partit Popular. Es tracta d'una nova demostració de la progressiva feblesa de les conviccions democràtiques d'una part fonamental de l'Estat espanyol. El fet ha palesat, a més, un extraordinari contrast entre el convenciment espanyol de la necessitat de la mesura i la sensibilitat democràtica generalitzada al nostre país, on una amplíssima majoria dels opinadors, fins i tot els més moderats dels més moderats, s'hi han escandalitzat. El cas de l'apartheid conscient i reflexionat del diputat Bosch no és un bolet. És conseqüència d'una deriva antidemocràtica iniciada pel nacionalisme espanyol fa molts anys, en la qual la famosa Llei de Partits va ser un moment culminant. Legislació, per cert, a la qual una part dels consagrats opinadors catalans que ara s'escandalitzen no van dedicar ni un gram d'oposició.

El nacionalisme espanyol, en aplicació del principi que la fi (acabar amb la violència terrorista) justificava els mitjans, va procedir a limitar els drets polítics d'una part dels ciutadans sense cap respecte a la seva pressumpció d'innocència. Sense dur a terme cap mena d'actuació ni procediment de judici individual. Només amb l'argument d'actuar preventivament contra la possibilitat que els escollits facilitessin informació o recursos econòmics als terroristes (delictes individuals, aquests, que eren perfectament punibles abans de la llei de partits). Es tractava de mesures de caràcter extrajudicial absolutament estranyes a un règim democràtic. Fa no gaire, quan ETA va anunciar la seva voluntat de plegar, l'espanyolisme es va ratificar en la bondat de l'estratègia seguida. Aquesta manera de fer, però, ha generat unes perilloses rutines mentals antidemocràtiques que ara han tornat a surar en el cas de l'apartheid al diputat Bosch. A parer del nacionalisme espanyol, se'l pot privar de drets (a ell i als seus representats) de manera preventiva: per si fa un mal ús de la informació a la qual tingui accés. I és que la democràcia té això, que una vegada s'hi abusat i deformat, ja no recupera mai més la seva forma original.

La democràcia crida més democràcia (autèntica)

Barri de La Pau (Barcelona)

Direu que no té res a veure. Que només són imaginacions meves. Potser. Però a mi em sembla que la fórmula de les consultes, d'un home/dona un vot, que val igual per a tothom i que serveix per prendre decisions des del màxim consens social possible, des d'una base democràtica més sòlida, ha fet un pas endavant molt considerable darrerament. I crec possible que l'exemple de les Consultes sobre la Independència, en un país tan poc acostumat a preguntar les coses directament a la gent, ha estat formidable. No només que ha contribuït a forjar la majoria independentista que ja existeix al país, sinó que també ha fet una contribució inestimable de qualitat democràtica. Que ha obert noves maneres de fer. Naturalment, construïdes des de baix. Fa pocs dies, votaven al sector del taxi de Barcelona sobre la reorganització dels serveis. A Panrico de Santa Perpètua de Mogoda, sobre l'acceptació d'un dràstic canvi en les relacions laborals. Entre els treballadors del metro de TMB, sobre la convocatòria o no de vaga aquesta setmana.

Potser es tracta d'una concatenació circumstancial, un altre efecte (aquest positiu) de la crisi, però el recurs a la consulta en l'àmbit social i empresarial es fa present a tota hora als mitjans, aquests dies. I els resultats de les consultes demostren, sovint, ben a les clares, perquè en l'àmbit polític costa tant avançar en aquestes noves formes de participació. Està en joc el poder rector dels grups d'interès i de determinades castes professionalitzades en l'àmbit polític i sindical. Perquè en molts casos, aquests resultats desautoritzen completament les posicions prèvies dels suposats representants dels votants a la consulta. L'exemple més clar, el dels treballadors del metro de TMB, on un 74,6% dels treballadors van votar entre divendres i dissabte passat contra la convocatòria de vaga acordada abans pels seus representants. I això mentre una part afirmava públicament que, abans de fer una consulta, era preferible prendre la decisió sobre la vaga en una assemblea. I és que, sembla senzill, si es vol saber el que vol un col·lectiu (social o nacional), el més fàcil és preguntar-li-ho directament.

Glossari dominical (VI). Obstaculista

Tipologia humana dins el sobiranisme, dotada d'una capacitat analítica superior a la normal encara que unidireccional, adreçada a percebre tots i cadascun dels obstacles existents per a l'exercici de la plena sobirania per part del nostre país. La seva enorme capacitat per valorar les dificultats del projecte és directament proporcional a la incapacitat per assumir els costos de la inacció i el procés de destrucció al qual està sotmés el nostre país arran de la seva situació actual de dependència. Quan expressa el seu ideari entenimentat, l'obstaculista comença sempre apel·lant a un indubtable independentisme, per acabar manifestant que per fer realitat la llibertat ara és preferible continuar esperant.

En d'altres moments he discrepat, però sempre és agradable coincidir amb en Salvador Cardús en algunes de les idees que han marcat darrerament aquest bloc: principalment, que, a hores d'ara, l'impediment principal per a iniciar el procés d'independència no és constiutir una majoria social, sinó convèncer la que ja tenim que tot plegat és possible i es pot fer ara. Fa uns dies, al celebrat article "De quina cohesió parleu?" posava magistralment el dit a la nafra de l'obstaculisme. L'obstaculista treballa activament per convéncer la majoria dels seus conciutadans que allò que vol, la independència, encara no és possible. Que no estem madurs. Que no estem preparats. Lamentablement, la seva estratègia coincideix amb la de l'establishment autonomista que, naturalment, és partidari que al país no es mogui ni una fulla. Acostuma a titllar d'eixelebrat el sobiranista decidit i, fins i tot, fabula amb elucubracions sense base empírica i amb històries irreals per rebatre els resultats de totes les enquestes que des de l'estiu de 2010 ençà diuen que el sí a la independència guanyaria clarament un referèndum a Catalunya.

Sorpasso a l'esquerra catalana?

Catedral de Tortosa

La votació dels diputats socialistes catalans al Congrés espanyol contra l'exigència que s'apliqui la sentència del Tribunal Suprem que obliga l'Estat ha traspassar el 0,7% de l'IRPF destinat a entitats socials a la gestió de la Generalitat, demostra una vegada més quelcom que ja sabíem: que, ells, l'estat de dret se'l passen pel forro quan volen. Però, a més, desgraciadament, fa palès que el "nou PSC" continua amb la submissió i la irrellevància política del vell. Entestat incomprensiblement en una mena de suïcidi col·lectiu. En procés de total desconnexió del país que avança. Des de l'estiu del 2010 ençà Catalunya ha girat com un mitjó. Ha canviat majoritàriament. I ells encara no accepten ni el pacte fiscal al qual dóna suport el 80% dels ciutadans d'aquest país. Potser m'equivoco i tampoc (per excés de dogmatisme) no és que em faci una il·lusió especial, però si l'entestament del PSc en assemblar-se al Titanic continua, és probable que Iniciativa per Catalunya, afavorida per la inanició socialista i les majories conservadores a Catalunya i Espanya, acabi tornant a ser, com en els temps del vell PSUC, la força principal de l'esquerra a Catalunya.

De fet, a les darreres enquestes s'aprecia un important augment del vot a ICV i l'ensorrament sostingut del PSc a partir dels pitjors resultats de la seva història. I és que després de l'ensulsiada del Tripartit, els ecosocialistes han sabut reconnectar-se hàbilment amb el país oferint-se en perspectiva d'esquerra (sentiment en abstracte majoritari a Catalunya) davant la bestial crisi econòmica i, alhora, obrint-se a la centralitat del país pel que fa als drets nacionals: han sabut combinar el federalisme d'en Coscubiela amb l'independentisme confès d'en Romeva o Ricard Gomà. En definitiva, intenten esdevenir portaveus d'una part àmplia del país. El PSc, en canvi, ha dut a terme l'operació exactament contrària: empetitir i empetitir el seu espai com si volguessin anar de dret a la marginalitat. Ningú es creu el seu missatge d'esquerres i se situen frec a frec amb el PP en termes de política nacional. En definitiva, que sense un debat profund per recuperar els valors propis i sense que cap alt càrrec del partit pugui afirmar-se públicament independentista, el seu futur és negre, negre, negre.

I diuen que la Brigada no existeix

José Antich trencant enquestes

Direu que potser exagero, però a mi em sembla evident que per als defensors de l'establishment corren temps difícils. La crisi està posant el país al punt d'ebullició i algunes glopades de caldo corren el risc de començar a caure fora de la caçola i començar a embrutar les rajoles del terra de la cuina. I les taques, ja se sap, com més substància, pitjor. Primer va ser l'operació girem el mitjó 180 graus i convertim sa magestat en víctima del cas Urdangarín (que ja està bé, que és mala persona, com ha abusat de la confiança del seu pare polític). Un acció hàbilment complementada amb un mantinguem fermes les defenses i evitem que la filla es vegi directament afectada o hagi de declarar al jutjat (que fa molt lleig per a un autèntic Borbó). Si en aquestes terrenys l'allau informatiu impedeix aplicar altres tècniques i cal esmersar-se amb arguments de la profunditat mental d'un Alfredo Abián (de l'estil, no voldreu que la princesa Letícia empenyi un carro de Mercadona!), en el dels documents de la diplomàcia alemanya sobre el dubtós paper del rei el 23-F, han optat per l'apagada informativa total: per terra, mar i aire; és a dir, paper, ràdio i televisió. En aquest cas, simplement, la reial notícia no ha existit.

I mentre hem de contemplar com al programa d'en Cuní hi ha quartos per encarregar enquestes que demostrin el sever judici popular sobre la inutilitat dels Consells Comarcals (probablement, encara que de tot hi deu haver, encertats), en canvi, el senyor comte fa curt de calés per sondejar l'opinió pública sobre un hipotètic referèndum sobre la independència. És curiós que, després de demostrar el sòlid avantatge del no l'octubre de 2007, mostrés el canvi espectacular de les enquestes al respecte pel novembre de 2009 i el juliol de 2010, per tancar completament l'aixeta prospectiva des d'aleshores (per cert, en paral·lel a El Períódico, també un any i mig mut fins fa no gaire). Convenia aleshores, en temps del Tripartit, carregar les tintes, escalfar l'ambient i ara convé refredar-lo abans que comenci a bullir? Com és possible que no hagin encarregat cap enquesta sobre el tema més candent en més d'uny i mig. Es tracta de no incomodar l'actual posició pactista amb Madrid del Gran Timoner? De moment, només sabem que CiU i PP han pactat la reducció de la publicitat en els mitjans públics de comunicació i el tancament de les emissions internacionals. Ep, però que no té res a veure, que diuen que la Brigada no existeix.

Honorable Rigau, comenci més a la vora del seu despatx

Pont Vell de Montblanc

Les retallades a la funció pública continuen a tot drap. Fins i tot, s'insinuen en aspectes realment difícils de comprendre, atès que no semblen comportar cap estalvi econòmic a l'erari de la Gestoria: ara, segons sembla, no només es reduiran les hores dites d'assumptes propis (guanyades històricament a canvi de depreciar el salari respecte a la inflació) sinó que no es podran gaudir en hores, sinó en dies sencers. És com si hi hagués autèntiques ganes d'acarnissar-se amb l'empleat públic. Cap intenció de compensar l'enfonsament retributiu amb compensacions en flexibilitat o altres aspectes. Canya! Segons els sindicats de la funció pública, la retallada de salari del trienni negre 2010-2012 es mou entre un 16 i un 29% dels salaris mitjans. Però ja se sap que, al crit de tenen la feina assegurada, cal atacar les seves condicions laborals sense pietat. I naturalment, segons diuen, això no afectarà la qualitat dels serveis públics (i en escriure-ho se m'apareix el Boadella de l'APM amb el seu "noooo, i ara!").

Les mesures es justifiquen per no perdre més llocs de treball. Modestament, em sembla que això és un greu error. Perquè, en canvi, crec que cal suprimir moltíssims llocs de treball a l'administració: els dels assessors i els megagabinets duplicats i triplicats, ocupats per amics, commilitants i parents. Deuen ser aquests als que es refereix la llicenciada Ortega, perquè dels de baix ja n'han suprimit uns quants. Però els de dalt no cedeixen ni un pam en els seus privilegis. Per això em va semblar especialment lamentable, per estratosfèricament demagògic, que la consellera d'Ensenyament recriminés als mestres i professors que protestessin per la degradació de les seves condicions salarials i laborals (el curs vinent, més alumnes i menys docents) tenint a les seves aules nens i nenes, a les famílies dels quals, hi és dramàticament present, punyent, la xacra de l'atur. I m'ho va semblar exactament pel mateix motiu que ella invocava: perquè si la consellera cobra més de cent mil euros l'any, potser no és la persona més indicada del món per demanar sacrificis salarials als altres. Comparacions només cap avall en un país que ja no sura.