Per a bons patricis

Caríssimes renúncies de fa només sis anys

2012-02-01T00:00:00.013+01:00

Ventada a les Terres de l'Ebre

Sentia ahir per la ràdio el conseller Lluís Recoder com afirmava seriós la posició granítica de la nostra Gestoria, segons la qual, la reivindicació de la gestió catalana de l’aeroport del Prat és, a hores d’ara, innegociable. Un lector m’ho ha fet notar aquests dies i no he volgut deixar de recordar-ho en aquest bloc. De vegades, no cal viatjar massa en el temps per trobar incoherències de l’alçada d’un campanar (o coherències, depèn de quins hagin estat els veritables objectius). Fa sis anys, pel gener del 2006, l’encara aprenent de Gran Timoner i el president del Govern espanyol pactaven d’esquena al Parlament de Catalunya els límits bàsics de l’Estatutet de la Moncloa. Posaven fi a un vodevil lamentable de rebaixes, del qual només els independentistes quedàvem al marge. A canvi de les seves habituals renúncies, CiU obtenia (teòricament i falsament, com aviat demostraria la realitat) una garantia de respecte al resultat electoral de les següents autonòmiques catalanes. Dos mesos més tard, a mitjans de març de 2006, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats espanyol es reunia per discutir i acordar definitivament el contingut dels títols V a VII i les disposicions addicionals de l’Estatutet. Entre elles, la que feia referència al Prat.

El PSOE, amb la seva majoria parlamentària, forçava finalment deixar-ne fora la qüestió de la gestió de l’aeroport barceloní i CiU s’hi avenia amb els habituals escarafalls. El text de la disposició addicional tercera aprovada el 30 de setembre de 2005 (posteriorment trinxat de dalt a baix amb la complaença de gairebé tots els partits catalans), afirmava, entre altres coses, que “la Generalitat, en els termes que estableix l’apartat 2, exerceix les competències en les matèries següents: [...] b) Les facultats estatals de gestió dels aeroports d’interès general situats a Catalunya, que inclouen, en tot cas, l’execució de la legislació i la política aeroportuària estatals, i l’ordenació, la direcció, la coordinació, l’explotació, la conservació i l’administració dels aeroports d’interès general a Catalunya i dels serveis que s’hi presten.”. La disposició addicional tercera finalment aprovada a Madrid aquell més de març de 2006, amb el vot favorable de CiU, no esmentava ni una sola lletra de la paraula aeroport. Ara, ha caigut Spanair, víctima dels seus propis errors però també de l’encalçament del govern espanyol, entestat a consolidar la supremacia de Barajas. Les renúncies d'aquesta alçada estratègica sempre tenen costos greus: en 2006 i en 2012.

Escòcia els cou a la consciència

2012-01-31T00:00:00.003+01:00

A Catalunya, la concreció final del procés referendari escocès (forçat finalment per l'intent britànic de controlar-ne el calendari) ha estat rebuda amb indissimulada incomoditat per part del sobiranisme català majoritari. Aquell que té la responsabilitat de portar la iniciativa. Era d'esperar que a l'espanyolisme militant li entraria el famós canguelo, amb maniobres tan democràtiques com les que la diplomàcia del Regne d'Espanya ha dut a terme aquestes darreres setmanes, segons va desvetllar la premsa anglesa. No m'agafen tampoc de sorpresa les tones de confusió que l'autonomisme d'en Duran i els seus acòlits hi han volgut posar durant uns quants dies, afirmant que, en realitat, en Salmond només volia un pacte fiscal (coi, doncs quina pregunta més estranya, categòrica, de sí o no a la independència, ha triat finalment). El que era més difícil d'esperar són les incomprensibles dosis de menyspreu i superioritat que destil·len els savis de la nostra estratègia sobiranista a l'hora de comentar la via escocesa. Encara que els vulguis donar una i mil oportunitats, costa d'empassar-se tanta supèrbia.

Diuen que la seguiran atentament, com qui veu els resums del Paris-Dakar al TN. Haver d'escoltar en Felip Puig aprofitant, desafortunadíssim, l'avinentesa per desacreditar un polític de l'honestedat del lendahakari Ibarretxe i mofar-se d'ell dient que ara fa classes a la Universitat. Sentir el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull comentant la jugada des del pedestal d'una ridícula autosuficiència (mentre el país se'ls queda a les mans), advertint que els escocesos potser no se'n sortiran. A mi, francament, em fa l'efecte que aquest capteniment tan incomprensible respon a fondes raons morals. A un mal de consciència. Deixeu-me fer el joc de paraules fàcil: Escòcia els cou. Escòcia recorda al nostre sobiranisme dirigent que, quan tothom sap que només hi ha una sortida, és perfectament possible posar-se a tibar del país amb responsabilitat en comptes d'anar pujat al carro de la majoria fent la feina fàcil per acontentar els de sempre. I fins i tot arriscar-se a perdre la cadira. I, quan el país travessa un dels moments més difícils dels darrers tres segles, desar d'una vegada la covardia en el calaix de la indigència moral. I posar-se a caminar amb seguretat en la victòria, tot seduint amb aquella mirada càlida i sorneguera del líder escocès.

Spanair com a símbol de la Catalunya autònoma

2012-01-30T00:00:00.031+01:00

Sant Miquel de Terrassa

L'autonomisme s'entesta a no encarar la disjuntiva final. A continuar amb els pegats. Marginalitat o llibertat, aquesta és la tria. Hi ha al país un sector encara poderós que prioritza el seu negoci, encara que sigui a costa d'assumir la marginalitat col·lectiva. Però el cas Spanair és un altre signe, que toca de ple el moll de l'os de l'economia catalana, que obliga a decantaments definitius. L'Alfred Bosch situa com a principi de la fi de la nostra dependència la campanya organitzada fa uns pocs anys pels espanyols per evitar a qualsevol preu la compra d'Endesa per part d'una empresa catalana. A hores d'ara, negar que Espanya vol destruir la nostra capacitat econòmica per convertir-nos en un satèl·lit marginal del poder econòmic centralitzat a Madrid, és de cecs. Fins i tot la nova ministra de Foment, Ana Pastor, ens ho ha dit meridianament només de seure a la cadira: aturada immediata de qualsevol passa en el camí de la pèrdua de control sobre el Prat per part d'Aena perquè no vol competència entre els aeroports espanyols. Que vol dir, vol la supremacia total i absoluta de Barajas sense discussió.

Ara, la culminació del projecte de voladura per etapes de la capacitat del Prat com a aeroport internacional (en el qual, la desaparició d'Spanair no ha estat sinó una estació més) ens acara novament, de manera incontestable, amb la nostra situació de dependència actual. Amb la xacra de l'autonomia que ens fa petits, petits, com en la cançó dels Manel. És el final, que va arribant, inevitable, de la Catalunya que juga a ser un Estat de joguina (fals, però fals), mentre el veritable Estat que controla de fet les seves infraestructures més importants treballa activament per aniquilar-la. L'acabament de l'estratègia bonista de la permanent negociació amb l'assassí en sèrie que acaba d'entrar per la finestra del teu menjador. Som tan guais que pensem que el problema és que el psicòpata que sacseja davant nostre el ganivet de carnisser en realitat no ens entén. I això, que no ens entenguin i ens donin mals cops, també passa precisament als controls duaners de l'aeroport del Prat i a la Jonquera, concretament, als controls de la benemérita. Per si encara no teníem prou clar qui és que mana aquí.

Consells de cortesà tan actuals

2012-01-29T00:00:00.001+01:00

Giulio Raimondo Mazzarino

Abans de les mítiques Sí, ministre i L'Ala Oest de la Casa Blanca hi va existir vida intel·ligent. He llegit amb molt de gust la nova edició catalana del Breviari dels polítics del cardenal Giulio Raimondo Mazzarino (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011, 130 p.), amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós i traducció i introducció de Ramon Alcoberro. Mazzarino (Pescina, 1602 - Vincennes, 1661) fou deixeble del cardenal Richelieu, padrí i preceptor de Lluís XIV i primer ministre de França durant gairebé vint anys, els que consolidaren l'hegemonia gal·la a Europa en detriment dels Àustria. El seu breviari és un compendi de màximes per al bon govern i la gestió cortesana absolutament deliciós, que com afirma Rubert de Ventós "bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre". Per a mi ha resultat, potser per les meves circumstàncies personals actuals, una de les lectures de l'any. Súmament recomanable. Hi trobareu els millors consells d'un primer ministre per a la conservació del poder, basats en un profund coneixement de la condició humana en tota la seva gama de vicis i virtuds. D'entre tots els possibles tasts us en deixo aquest, inclòs en els seus consells, "per evitar ofendre", que reflecteix l'actualitat d'algunes de les pràctiques del poder absolutista:

"Si et consideren inductor de decisions impopulars, gratifica obertament el poble amb alguns beneficis, com una reducció d'impostos, la gràcia d'un condemnat, etc.. I, sobretot, mostra't afable amb aquells que el poble estima.
Si rumies alguna nova política, parla abans i en secret amb un teòleg, per exemple, i posa'l a favor teu perquè sigui ell qui t'ho suggereixi en públic, t'hi encoratgi o àdhuc t'ho reclami.
Si tens intenció de promoure noves lleis, mostra'n la imperiosa necessitat als savis i prepara el projecte amb ells. O simplement fes córrer el rumor que els has consultat i escoltat. Després, sense tenir en compte els seus consells, pren la decisió que et convingui." (p. 76).

La darrera enquesta: l'obstaculisme és el problema

2012-01-28T00:00:00.019+01:00

Manifestació de l'Onze de Setembre de 2011 (Barcelona)

Tal i com s'insinuava en el darrer baròmetre municipal de Barcelona, l'enquesta elaborada per GESOP i publicada ahir per El Periódico confirma uns resultats absolutament espectaculars en el debat Catalunya-Espanya. El progrés de les posicions independentistes en el cos social català és evidentíssim. Increïble fa ben poc. Podríem dir que es tracta d'un decantament irresistible, que funciona sol. L'octubre de 2007, fa poc més de quatre anys, la mateixa empresa i mitjà periodístic en publicaven una altra en la qual el no superava el sí a la independència de deu punts. Ara, els resultats s'han girat de més de trenta punts i el sí guanya de gairebé vint-i-dos. Aquesta diferència és exactament la mateixa que la que enregistrava la tercera onada de 2011 del Baròmetre del CEO, si bé en aquella hi havia un 65% de votants que havien decidit el seu vot i en aquesta el percentatge ascendeix fins el 85%. Estem parlant, pràcticament dels límits de participació previsibles en un referèndum decisiu com aquest. Les dades són espectaculars des de tots els punts de vista: tot i la massiva deserció de vot catalanista, per exemple, el PSC conserva un 30% de votants que dirien sí i el percentatge entre els del Partit Popular augmenta del tradicional 10% fins al 14.

Crec lícit afirmar, a la vista d'aquestes dades, que formar una majoria social independentista ja no és el nostre problema principal. N'és un altre, que reflecteix una altra dada de l'enquesta: fins a un 60,4% dels catalans encara considera que en cas de referèndum guanyaria el no. Això, d'una banda, vol dir que els resultats espectaculars del sí són també els que tenen més possibilitats de creixement, perquè encara la majoria percep aquesta opció com a perdedora. Què passarà quan sigui al contrari! Aquesta posició derrotista és segurament una barreja de la tradicional manca de tremp dels catalans i de la pedagogia inversa que els homes de l'establishment, els nostres perennes obstaculistes, no paren de llançar dia i nit: ui, això estaria molt bé, però no és possible, encara no som prou gent, el país no esta madur i altres excuses de mal pagador per l'estil. Però, amics, a la velocitat de creuer que hi anem tot caducarà ràpid: en un any, aproximadament, el sí se situarà a prop del 60% i el no caurà per sota del 30. I quan la diferència superi el 30%, amb més del doble de partidaris del sí que del no, alguns, encara que només sigui per salvar la cadira, es posaran finalment en moviment.

Més sobre l'ideari d'UDC: si Espanya no s'hi avé, separació

2012-01-27T00:00:00.047+01:00

El senyor Duran i Lleida, naturalment, mentre la majoria dels militants del seu partit el continuïn (desgraciadament) avalant, té tot el dret del món a convertir UDC en braç armat de l'establishment autonomista. Fins i tot a transformar-lo en un baluard unionista en la resistència contra l'independentisme que impregna (com a tot arreu del món), cada vegada més, amplis segments de la societat catalana. Ara bé, això no li dóna patent de cors per inventar-se la història del partit de Carrasco i Formiguera. Perquè és d'una immensa barra presentar aquesta deriva enfollida contra el propi país com un acte de fidelitat a l'ideari històric d'Unió. Afortunadament, ens queden proves escampades arreu. Només cal anar a les fonts. Podem encara consultar l'arxiu personal d'un dels grans patricis de la història d'UDC, l'historiador Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904-1990), conservat avui a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Un sobre amb notes i correspondència al voltant de l'any 1932 (quan, als pocs mesos de la creació del partit, ja era membre del Comitè de Govern). Fins a topar amb un full encapçalat amb el segell d'Unió Democràtica de Catalunya que teniu com a imatge d'aquest apunt. Barcelona. Rivadeneyra, 4. pral. Telèfon 20400.

Es tracta, sembla, d'uns apunts telegràfics per a un discurs de presentació de l'ideari del partit. "Religió, Catalunya, Treball", a l'encapçalament. I vaig directe a l'apartat "Catalunya" [regularitzo la puntuació i afegeixo negretes]: "Catalunya. Doctrina d'U.D.C. Reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i, per tant, tracte d'absoluta igualtat amb Espanya. Si Espanya no s'hi avé mai, separació. Insuficiència de l'Estatut de Núria. Major insuficiència del que sortirà de les Corts. Estatut de Núria, voluntat de Catalunya. U.D.C., per tant, el suporta, però treballarà per convèncer els catalans d'ésser més ambiciosos de llibertat. Surti el que surti U.D.C. ho acceptarà si no perjudica Catalunya, però fent constar que hom no satisfà la seva voluntat, protestant de la imposició antiliberal i antidemocràtica que es comet i disposant-se a treballar per augmentar fins al màxim el grau de llibertat de Catalunya. Desvetllament de València i Mallorca. No oblidar Rosselló i Occitània. Aliança amb Bascònia i Galícia. Bloc d'un centenar de diputats. Revisió de la Constitució que prohibeix la unitat catalana i la plena llibertat de Catalunya. Ajut a Palestra i Protectora."

Els nostres 26 de gener: combatre al costat del precipici

2012-01-26T00:00:00.015+01:00

Avui celebrem una victòria. La darrera contra els castellans. La jornada de glòria i de mort del 26 de gener de 1641. Per això, segons s'explica, els comandaments militars van demorar l'entrada de l'exèrcit franquista a la capital catalana a l'acabament de la darrera Guerra Civil, a fi que coincidís, com en una mena de desgreuge espanyolista, també, amb un altre 26 de gener, el de 1939. El nostre 26 de gener, el de 2012, també serà de combat. I els propers, potser seran de victòria. El de fa setanta-tres anys fou, com s'acostuma a dir, una passejada militar: la ciutat havia estat abandonada per les autoritats i pels soldats republicans, tots ells batuts en retirada, travessant o a punt de fresar la frontera pirinenca. Per als catalans, el combat real havia estat llunyà, en fronts aragonesos o castellans; només al final, heroic, a les Terres de l'Ebre. És cert que els terribles bombardejos feixistes a la rereguarda havien fet mossegada. Que tothom a la família havia sentit d'alguna manera els mals del conflicte. Però aquell 26 de gener de 1939 feia temps que molts havien desesperat i desertat de la lluita per la llibertat i que els bons patricis havien perdut.

El 26 de gener de 1641, en canvi, el país va combatre a les mateixes muralles. Com qui diu, la família en ple i a la porta de casa. Davant la extraordinària superioritat numèrica, tècnica i estratègica de l'enemic, les autoritats catalanes van renunciar aviat a combats llunyans a camp obert i van posar tota la fe en la defensa aferrissada de la capital de la nostra nació. Tots implicats, calia lluitar, si calia, torre a torre, pany de muralla a pany de muralla. Victòria o mort, tal i com havien demostrat les carnisseries castellanes comeses a Cambrils o Martorell. I no només els soldats professionals reclutats i els homes dels oficis que formaven la defensa hi van lluitar: les dones hi tingueren un paper essencial en l'aprovisionament de la línia de combat. Fins i tot el clergat. També, tots aquells de qui no s'esperava gaire. Avui tinc el dia optimista i davant de les nostres deficiències i de l'embranzida d'una crisi descomunal que ens precaritza a tots i d'una Espanya poderosa, comandada amb majoria absoluta pel Partit Popular, em veig més a prop del 1641 que del 1939.

Socialisme "català": la cosa ve de lluny i continua pitjor

2012-01-25T00:00:00.000+01:00

Els socialistes catalans van llançats cap a l'abisme. Al darrer baròmetre municipal de Barcelona, se situen ja només mig punt per sobre d'Iniciativa per Catalunya en les expectatives de vot. Era difícil, calia proposar-s'ho amb ganes i estan aconseguint caure en picat a partir dels pitjors resultats de la seva història recent. El seu congrés ha estat un autèntic bluf. Ningú millor que el dibuixant Ferreres a El Periódico per expressar gràficament com els caps van canviar de renglera però sempre són els mateixos. Els de sempre a excepció dels catalanistes, que són expulsats del club sense miraments. Incapaços de captar la realitat del país que els envolta. Del país que camina cap a la secessió. Els d'Iniciativa, molt més hàbils, han sabut conjugar en aquests darrers mesos l'independentisme d'en Ricard Gomà amb l'unionisme d'en Joan Coscubiela per ampliar el seu horitzó. I no deixa de ser molt i molt curiós que la diputada europea Maria Badia apel·li als anhels del seu partit de relacionar-se directament amb el Partit Socialista Europeu mentre nega al seu país una imbricació exactament igual amb la Unió Europea.

Fa gairebé cent anys, quan una delegació de la Unió Catalanista visità a principis de 1919 la capital francesa per intentar que el "problema català" fos inclòs a la Conferència de París posterior a l'armistici (que aplicarà el principi de l'autodeterminació a diverses nacions europees sense estat implicades en la Primera Guerra Mundial), faran contacte amb diputats d’origen nordcatalà, mitjans de comunicació i delegats de la conferència. En visitar el diari socialista L'Humanité rebran la següent resposta, que “ells no poden fer res en favor de Catalunya sense abans consultar-ho al Partido Socialista Obrero Español de Madrid, doncs l’organització de la Internacional així ho obliga”. És el clàssic i fals internacionalisme happy flower al qual encara apel·len per fugir d'estudi i que mai els impedeix organitzar-se sempre en funció dels estats. La dependència del PSOE és la veritable xacra. Sempre ho ha estat. I el PSC no recuperarà el poder amb majúscules fins que no en sigui conscient i trenqui amarres.

UDC: la vergonya actual d'un partit històric

2012-01-24T00:00:00.003+01:00

Pau Romeva i Ferrer

Ara que fa uns dies que els cracs del Nació Digital han tret a la llum un manifest del passat Onze de Setembre en el qual un grup de veteraníssims militans d'UDC reivindicaven els orígens independentistes del partit, prostituïts per l'inacabable etapa espúria de Duran i Lleida i els seus palanganers (esperem que s'acabi aviat), des d'aquest bloc volem també donar testimoni de l'ideari original del partit de Manuel Carrasco i Formiguera, defensat per històrics patricis com el pedagog Pau Romeva i Ferrer (Barcelona, 1892-1968). Únic diputat d'Unió al primer Parlament contemporani de Catalunya, el 25 de maig de 1933, votà en contra de l'aprovació de l'Estatut Interior de Catalunya per discrepàncies en el model social, però sobretot per considerar que suposava reforçar les limitacions fixades per l'Estatut(et) imposat des de Madrid (el denominat Estatut Exterior). La seva argumentació d'aquell dia des del faristol parlamentari, absolutament deliciosa, no pot ser més actual (amb negretes meves), enmig del possibilisme que predica a tort i a dret l'actual autonomisme:

"Aquest Estatut Exterior de Catalunya té un contingut de llibertat totalment insuficient, insuficient en relació a les esperances d'aquells primers dies de la República, insuficient en relació a l'estat de consciència nacional, insuficient fins i tot en relació a les exigències d'una mera viabilitat. Ho hem vist en el curs d'aquesta discussió; ens ha sortit al pas gairebé sempre que hem tractat d'un problema viu de la nostra terra, ho trobarem cada dia més, ho trobaran els catalans, siguin els que siguin, que tinguin la responsabilitat del Govern de Catalunya. Amb aquest Estatut Exterior, la major part, una part considerable dels problemes vius de Catalunya, no es podran resoldre, no es podrà resoldre definitivament perquè sempre mancarà un contingut de llibertat que ens doni a la nostra acció aquella eficàcia que li cal. I si el dia de demà, perquè nosaltres, perquè els catalans hem acceptat el fet, hem fet el cor fort i hem acceptat el que ens han donat en l'esperança de treure'n un partit, si el dia de demà no el podíem treure, aquest partit, si el dia de demà nosaltres fracassàvem, els enemics de la nostra llibertat dirien que la llibertat ha fracassat a les nostres mans, i el que fracassaria el dia de demà, és a dir, el que ens faria fracassar el dia de demà, no hauria estat la poca llibertat que ens han donat, sinó la manca d'aquella molta llibertat que ens han negat."

Font: Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 25 de maig de 1933.

Fem el BES (Baròmetre d'Estratègia Sobiranista)

2012-01-23T00:00:00.004+01:00

És el debat. Com avançar cap a la plena sobirania mentre l'autonomisme s'ensorra definitivament. Trenta anys de marrada ja en són prous. La força majoritària dels independentistes, la que té el pes de la responsabilitat (tot i l'anunci de nova LOHPA financera que els hauria de fer caure del Guindo), continua embrancada en l'impossible proposta de pacte fiscal, una nova volta, se suposa, amb el propòsit de portar fins al punt de no retorn la sensació de frustració d'una porció definitivament majoritària dels catalans. Li respectem el suport de la majoria. Encara que tingui les mateixes possibilitats de fer-se realitat que quan els meus fills diuen que l'any vinent demanaran un iPad als reis d'Orient. Entretant, l'Esquerra, llepant-se encara les ferides, ha optat per una política d'aproximació i intent d'arrossegament de la majoria sobiranista fredolica, capaç d'allunyar (de moment, no) el Gran Timoner dels cants de sirena del Partit Popular. Ja veurem fins a on ens/els porta. Solidaritat Catalana, finalment, manté la seva estratègia parlamentària i social de xoc frontal contra l'autonomisme. Potser millorable en les formes, però la més responsable en el fons. Tot plegat, tres forces sobiranistes, tres camins. Tres estratègies.

Ara, quan ja queden menys de mil dies per arribar a la gran jornada de l'Onze de Setembre de 2014, des d'aquest bloc llancem una nova iniciativa de demoscòpia casolana: la possibilitat de puntuar mensualment l'estratègia de les tres formacions polítiques sobiranistes amb representació parlamentària (amb permís i disculpes individuals que són l'excepció a la tebior orgànica d'Iniciativa per Catalunya). No tant amb l'objectiu de saber la nota concreta a cada moment, sinó d'analitzar sobretot la seva evolució. Naturalment, doncs, els lectors podran anar canviant el seu vot en funció de les circumstàncies que hem de viure en aquests gairebé mil dies que volem de vertigen. Perquè, al capdavall, l'important no és la brillantor teòrica de l'estratègia, sinó com aquesta es contrasta defintivament i inapelablement amb la realitat de les coses. A més de votar a la part fixa del bloc, una pàgina a banda enregistrarà en talls mensuals les notes que els lectors vagin atorgant a l'estratègia de cadascuna de les tres formacions. I així fins al dia D. No tindrà valor estadístic però almenys reflectirà el pensament dels lectors d'aquest bloc. I ens ho passarem bé.

Relats de diumenge (XXV). La tràgica aventura del capità Maschettino

2012-01-22T00:00:00.006+01:00

Ell sempre havia afirmat que la seva navegació seria ferma. Que agafaria el timó amb força i determinació. S'havia preparat durant anys per aquella travessa. Era guapot amb un punt de supèrbia, el just per generar l'adhesió i el rebuig a parts més o menys iguals. L'accident es va esdevenir encara no tres hores després de la sortida del port i a ell el va agafar de copes amb una dona de boca (poc natural) ampul·losa. Malbaratant les il·lusions d'una part del passatge, per comptes de navegar a mar obert, aprofitant les qualitats del seu potent navili per cercar alternatives al simple cabotatge, Maschettino havia decidit fer-ho ben arran de costa, més arrecerat dels forts vents i el temporal. Potser havia estat per fer la gara-gara, tocant les sirenes i encenent tots els llums del vaixell en passar pel seu poble, al seu veterà i ben considerat cap de cambrers (si no m'erro, un home calp de les terres de ponent). I no només a ell, sinó als directius, que són els qui posen els diners, al cap i a la fi, pensava ell, de la poruga companyia naviliera. I així fou com el casc del vaixell topà amb els esculls i Maschettino hagué de dirigir una arriscada maniobra d'apropament a terra.

No cal dir que les escenes de tensió, por i histèria se succeiren en el passatge. El que havia de ser una navegació ben orientada esdevenia un parany mortal. Conscient de l'atzucac, Maschettino és convertí aleshores en un home superat, com absent, continuament esbroncat i dirigit pel cap de la Comandància Marítima de Livorno. Davant la zotzobra del vaixell, en comptes de posar-se al capdavant i disciplinar molt seriosament els comandaments de la nau per assegurar la correcta evacuació i minimitzar els danys a les persones més febles del passatge, començant pels nens, els vells i les dones, Maschettino, atordit per la responsabilitat, havia ensopegat i caigut al bot de salvament, deixant tothom a l'estacada. Com si disposés de tot el temps del món i ignorant les lleis de la física, semblava haver decidit que afrontaria el problema més endavant. Naturalment, el personal d'abord es va buscar la vida, posant a recer en primer lloc els seus propis interessos. Nou dies després, amb el vaixell completament balancejat, encara continuava la recerca dels desapareguts. I els mitjans publicaven com el capità Maschettino, en un acte poc mariner i indigne, havia mirat des de terra com s'enfonsava el seu vaixell.

Coses que es perden o si esborreu, féu-ho bé

2012-01-21T00:00:00.002+01:00

Quan d'aquí cent anys els historiadors mirin enrere, els testimonis documentals autèntics de la realitat política d'avui seran prou difícils de trobar. Em refereixo a les notícies de la cuina, de la rebotiga dels fets. Fins i tot, al recull de la impressió personal sobre els fets generals, sobre els grans esdeveniments. En primer lloc, per l'impacte enorme del molt més fugisser document electrònic que es va imposant inexorablement. De gmail a WhatsApp. Per la desaparició gairebé total de formes de comunicació que, durant segles, pràcticament des de la generalització baixmedieval del paper (només sis segles!), havien ocupat un lloc cabdal en les relacions humanes. Em refereixo a la correspondència, les notes personals o els dietaris. I de quin testimoni accessible en un futur romandrà de les formes de la comunicació actual a la xarxa. Fins i tot la premsa en paper és, potser, a punt de desaparèixer. La seva funció testimonial serà ben difícil de substituir en un futur. Perquè a través dels nous mitjans, ara mateix, ja, coses que han passat, al cap de ben poc temps, poden no haver passat.

Pensava en aquesta feblesa dels testimonis que deixem avui per al coneixement del nostre present per part de les futures generacions en saber, fa uns dies, a través del Nació Digital que la Generalitat havia decidit esborrar el rastre de l'ara maleït gendre reial del seu web institucional. La nota de premsa de la trobada amb el Secretari General de l'Esport, celebrada el passat 25 de juliol de 2011, ha desaparegut de la pàgina institucional http://www.gencat.cat/. Naturalment, aquells ji, ji, ji i ja, ja, ja de fa uns mesos han esdevingut per als qui diu que ens manen un veritable marronàs. El problema és que, inevitablement, almenys de moment, Google continua reportant un enllaç a la vella notícia censurada. I el pitjor, encara, és que una cerca de la paraula Urdangarín al mateix web de la Generalitat ofereix fins a tres enllaços a l'esmentada reunió ara desapareguda. Tres links que, en ésser pitjats, condueixen cap al no res. I és que, si es dóna l'ordre d'esborrar les incomoditats del passat, almenys caldria fer-ho de manera no tan maldestra com els negocis del, també fins ara, duc de Palma.

P.S. Atenció! Des de twitter, l'Alfons (@afn691) em fa saber que la feina l'han fet encara pijtor i que a dia d'avui s'hi pot accedir des d'alguns enllaços com aquest.

Crònica de la vida apassionant d'un separatista

2012-01-20T00:00:00.004+01:00

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el ciutadà, i dignificant a aquests, s’enlaira més i més la nostra pàtria, posant-la al nivell de les nacions estudioses i apartant-la del nivell de les degenerades que clamen regeneració.” (p. 64-65).

El doctor Solé i Pla veié en la Primera Guerra Mundial, com a "papa laic de la francofília" (en expressió de Josep Maria de Sagarra), a través del seu Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans, una oportunitat per a la llibertat del país, finalment esvaïda; viu activament la política des de l'apartidisme de la Unió Catalanista anterior a la Dictadura primoriverista; a contracor i per la petició de l'Avi s'integra al primer govern de la Generalitat per reforçar el seu perfill nacionalista; pateix l'esclat de la guerra i lluita per prevenir els excessos revolucionaris a Montserrat o en la persona del cardenal Vidal i Barraquer; participa de la caravana del pas de la frontera i dels primers temps d'exili a França; mor, finalment, a Colòmbia. Una vida plena, reflectida eficaçment en un llibre que cal llegir per conèixer un dels més vells prohoms de l'independentisme: ara fa cent anys, quan l’estiu de 1910 visita els sanatoris d'infecciosos del cantó de Grisons, practica ja l’hàbit de negar la seva espanyolitat davant dels seus descol·locats interlocutors; escriu al seu diari: “jo els feia tornar a dir Catalonien no Spania [sic]; país dominat, però no assimilat.” (p. 66). Un bon patrici que mereix romandre en la nostra memòria.

La Catalunya deprimida com a trampa

2012-01-19T00:00:00.019+01:00

Via Verda de les Baix Ebre

Manllevo la primera part del títol de l'apunt d'avui d'un article de fa uns dies del flamant Premi Josep Pla d'aquest any, Rafael Nadal i Farreres. En la colla dels fredolics (dels tradicionalment partidaris de l'ara no toca, no ens va bé, buf quina mandra) destaca amb força darerrament una línea de pensament que començo a escoltar per activa i per passiva: primer reconstruïm el país i després ja prendrem la decisió. De vegades s'expressa sota la fórmula construïm la nació que ja vindrà l'estat, al meu parer profudament errònia, com ja he escrit aquí, aquí i (tot transcrivint l'Alfred Bosch) aquí. Ben considerat, però, aquest argument reflecteix un important progrés, perquè ara ja ningú (gairebé) a Catalunya, fora del nacionalisme espanyol més rabiós, discuteix quin és l'únic horitzó possible per al país. En la disjuntiva pujoliana, pren força la fórmula, ajustada a la nova realitat del govern espanyol, d'independència o recentralització. Ara el debat ja no és el què, sinó el quan.

I en aquest punt la crisi juga un paper agradós, útil, per als obstaculistes. Et fan una narració dramàtica (i certa) de la situació del país que s'enfonsa en un dels moments més dramàtics. De l'autonomisèria que patim. La situació és terrible i per això hem d'aturar-ho tot. Deixar de banda les reivindicacions. Posar-hi el tema al congelador. Tot a l'espera de sortir del forat. Fixeu-vos que l'argument és tan llaminer que fins i tot s'hi ha apuntat el Partit Popular a Barcelona i Madrid. Podem parlar del pacte fiscal (a saber que en deuen entendre ells per això), però més endavant, quan els comptes estiguin sanejats. Naturalment, això és una trampa. Una més. Boira narcotitzant. Perquè tots (ells, els primers), saben perfectament que la consecució de l'estat propi no la podem deixar per més endavant. Que es tracta exactament del contrari. És ara quan necessitem l'estat propi més que mai, per aixoplugar-nos del diluvi. Perquè quan t'entren cada dia a robar a casa tens dues possibilitats: treballar més hores o fer-la més segura. I de la primera de les dues opcions, l'equivalent a pagar la festa dels nostres saquejadors, ja n'estem absolutament tips.

Una mutació que comença a trencar costures

2012-01-18T00:00:00.001+01:00

Hospital de Santa Magdalena (Montblanc)

A la vida, és molt difícil deixar de sentir-te res. Abandonar elements bàsics constitutius de la teva personalitat. Assumits per òsmosi. Integrats amb la naturalitat de les coses sobrenteses des de la més tendra edat. Com escriu Alfred Bosch al seu darrer llibre (aquí n'hem parlat amb gust): molts dels nordamericans que visqueren amb goig la independència de les tretze colònies se sentiren alhora contradictòriament britànics fins a la mort. En altres apunts hem al·ludit a la trampa que suposa (i que tant agrada a gent com l'Antoni Puigverd) prendre l'indicador identitari "què et sents" com a senyal de la impossibilitat d'una majoria independentista. I tot i així el grau de menyspreu, d'espoli i de saqueig, en definitiva, el tracte colonial que rep el nostre país està arribant a tals límits d'excés que fins i tot això s'aconsegueix capgirar. De forma creixentment accelerada. Acabant amb el darrer argument immobilista de l'anàlisi demoscòpic nostrat. Aquell que agrada tant a l'establishment autonomista: "fixeu-vos que la majoria se sent catalana i espanyola". Nois, fins i tot aquesta bicoca argumental s'acaba, s'esllangueix, mor.

Com a mostra teniu el darrer baròmetre municipal de Barcelona, presentat fa alguns dies. Només cal retrocedir dos anys enrere. Temps just per veure la profunditat del canvi de mentalitat a la capital del país, un espai on s'acostumen a reproduir amb força fidelitat la mitjana de les tendències polítiques i electorals del conjunt del Principat. Si el desembre del 2009 un 41,1% dels enquestats compartien la doble nacionalitat catalana i espanyola i un altre 41,7 se sentien més o només catalans, aquest percentatge es mantenia, encara que més polaritzat, el juny de 2010 (just abans de la gran manifestació del 10-J) en xifres de 43,6 i 43,4 respectivament. Ara, segons les dades recollides en desembre de 2011, el sentiment identitari més estimat pels de sempre ha caigut sobtadament d'un 17,7%, fins a situar-se en poc més d'una tercera part de les respostes (35,9%), mentre el sentiment català prevalent es s'ha disparat fins al 47,8%. I en concret, aquells que responen ara sentir-se únicament catalans augmenten en un any i mig d'un estratosfèric 45,3% i arriben fins a la xifra mai vista del 21,5%. Brutaaal.

Tocar totes les tecles

2012-01-17T00:00:00.002+01:00

Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel

Matí plujós. Em toca visitar in situ les restes d'un petit arxiu nobiliari. Ara es conserva, després de successius trasllats, a un edifici burgès de la Barcelona més bona, d'aquells que fan xamfrà monumental, a la Rambla de Catalunya. Després d'obrir els grans finestrals de la finca règia (que dirien en antic vocabulari comercial immobiliari), no passem del vestíbul principal: la casa s'estèn lluminosa a dreta i esquerra. De seguida topem amb una desena de caixes grosses, plenes de llibres manuscrits dels segles XVI-XVIII i lligalls polsosos que, per les giragonses generacionals hereditàries, han acabat a mans inesperades. Permetran conèixer aspectes interessants de la història rural de les terres gironines, en particular, de la Garrotxa remença. Una capsa de sabates conté els pergamins de petit format; algun d'ells, em sembla discernir a primer cop d'ull, del segle XII. Nou segles d'història familiar i patrimonial. Nou-cents anys d'equilibris. La representació gràfica d'aquesta realitat de supervivència en l'elit no pot ser més clara en aquell mateix espai que ens rep.

Carles III, comte de Barcelona

Paret per paret. És com una mena d'instal·lació evocativa de la història del nostre país. De la porta d'entrada estant, a la dreta dos retrats en bust de bona factura de l'arxiduc Carles d'Àustria, el nostre comte de Barcelona Carles III, darrer sobirà del país constitucional, vestit a estil centre-europeu (potser com a rei d'Hongria?), i de la seva dona Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel, l'emperadriu fidel als catalans fins (gairebé) el darrer moment. Just al davant, de dimensions més grans, ocupant bona part del seu pany de paret enfrontat, un altre retrat imponent de Jaime de Guzmán-Dávalos y Spínola, marquès de la Mina, aristòcrata i militar sevillà, de cos sencer, marcial, d'excel·lència reial, amb una immensa cara de pomes agres. Enfrontat a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió i, fins a ocupar el càrrec de capità general (1749-1767), un dels homes clau en el nou règim borbònic. Em pregunto quantes velles famílies de l'elit del país, davant la nova cruïlla històrica que es dibuixa inexorable a l'horitzó, deuen ara mateix estar prenent posició en els dos bàndols que es dibuixen. La història continua.

Històries de crisi i identitat nacional

2012-01-16T00:00:00.004+01:00

Si de la ruptura emocional entre els pobles en parlem sovint, també, en sentit contrari, cal valorar la importància de les connexions entre la crítica crisi econòmica que estem patint i la salut de la nostra pròpia unitat com a comunitat nacional. És ben cert que les èpoques de dificultats, portant a l'extrem les necessitats, accentuen en molts aspectes l'individualisme i, en d'altres, les solucions col·lectives. Les reaccions en defensa dels interessos propis estan inscrites en la mateixa condició humana. Les segones, han deixat exemples reiterats en la història. I més enllà de les respostes col·lectives, han permés reforçar el sentiment de petinença a una nació. És prou conegut que res (decrets de Lluís XIV i jacobinisme revolucionari inclosos) no va contribuir més a la fagocitació de la Catalunya Nord per part de la República francesa, a assolir la seva unió sentimental, com l'experiència compartida de la mort dels fills i els germans a les trinxeres del nord durant els anys de carnisseria de la Primera Guerra Mundial.

El mateix s'observa en l'evolució dels conceptes (com a expressió de les idees dominants) durant la Revolució catalana de 1640. El dietari del menestral barceloní Miquel Parets n'és testimoni privilegiat. Els mots pàtria i terra, en el decurs dels esdeveniments, coneixen uns canvis molt significatius. Pàtria, en les seves escadusseres mencions, és abans de la guerra, simplement, un lloc d'origen qualsevol; després de l'esclat del conflicte obert entre Catalunya i la Monarquia Hispànica, adopta el contingut ple de comunitat política (ens explica Xavier Torres i Sans) "en l'accepció plena o abstracta del terme". Sovintejaran a partir d'aleshores fórmules fins aleshores inèdites, com les d'enemic de la pàtria, mal afecte a la pàtria o traïdor a la pàtria. El mateix cal dir pel que fa al (molt més comú) ús del mot terra, a partir d'aleshores associat molt sovint al matex concepte de Catalunya o al dels grups o estrats populars (la gent de la terra). Pel que es veu la crisi esdevé una experiència col·lectiva d'afirmació nacional que cohesiona el país. Sí, amics i amigues, és per buscar-hi algun aspecte positiu.

Les causes de la crisi i la maledicció de les festes infantils

2012-01-15T00:00:00.002+01:00

S'Agaró

A casa hem dit prou. I ara estem començant a provar si és possible deixar-ho definitivament o no. Tan aviat com va començar el curs van aparèixer a l'horitzó les temudes festes infantils d'aniversari. Nosaltres, la veritat, rarets, rarets, som de convidar a berenar la classe dels nens i prou. L'escena, per desgràcia viscuda a contracor l'any passat, d'haver d'entrar en aquelles immenses factories industrials de la celebració infantil; espais on les festes se succeeixen com a xurros entre gent disfressada de tigre gegant i piscines de boles, amb música infernal per a sords que només recordes de lluny, del temps de les discoteques, mentre el nen es fa la foto envoltat de quinze regals d'aniversari, ens provoca una repugnància considerable. I hem dit prou. L'altre dia, vaig haver de manifestar-ho de tu a tu a una mare que havia convidat els nostres nens. Perquè, com ho dius sense faltar? Veuràs, tenim un problema. És que som pocs sociables... No sé si em vaig acabar d'ensortir gaire. De fet, des d'aleshores, mentre esperem els nens a les cinc a la porta de l'escola, la dona no em mira gaire recta.

A mi, fabulant, fabulant (que ja sabeu com m'agrada), aquesta mena de celebracions, a les quals a hores d'ara t'hi has d'apuntar per nassos si no vols semblar un bitxo raro, em semblen una mena de representació d'una bona part de l'essència mateixa dels mals que ens han conduït com a societat a allà on som ara. Resulta que situem els nens en un núvol, els posem per unes hores en un món absolutament irreal, on tot és festa i xerinola i on és possible aconseguir sense el més mínim esforç, tot allò que, en condicions normals, en el fragor de la batalla del dia a dia educatiu, costaria grans esforços de responsabilitat i aplicació. Al happy park, els regals no són un premi a l'esforç, sinó una obligació dels altres cap a la criatura en qüestió, que ocupa el centre de l'univers. I el sac dels quinze regals, arribats a casa, es queda en un racó, a l'espera de nous alicients. De nous objectius. En una espiral d'insatisfacció que no ajuda precisament a valorar l'esforç ni allò que tens. Potser exagerem, però, sí, a casa hem dit prou.

La diferència entre vendre'l o fortificar-se

2012-01-14T00:00:00.021+01:00

Escut de la Diputació del General

Els nous pressupostos de la Gestoria, en ple naufragi de la institució, preveuen la venda de patrimoni propi com a via d'ingressos per a la institució. Allò tan vell i conegut (i tan irresponsable) del pa per avui i fam per demà. D'aquí poc, la institució històrica del General (d'aquí Generalitat), del comú, de tots, anirà en calçotets. Tal i com han fet alguns dels grans clubs europeus, al pas de la genialitat del gran conseller Mas-Colell, és possible que el nostre govern acabi comercialitzant el nom de l'edifici històric i seu de la institució a Barcelona (podrien dir-li Palau Aruba o Palau Suècia, ara que aquests països estan de moda per la nostra descoberta i malaguanyada simil·litud). No és descartable que, d'aquí poc, si continuem caient pel pendent, fins i tot es proposi la venda del mateix Palau al millor postor. I així, aquell vell casalici esdevindria símbol patent de la degradació política d'un país. Exemple de com les conductes d'una classe dirigent poden caure tan avall.

Durant la segona meitat del segle XVI, en plena expansió econòmica i política de la institució, la Casa de la Diputació del General (el nom autèntic de l'avui poc fidelment a la història anomenat Palau de la Generalitat) fou ampliada reiteradament. A finals de segle s'encarregà a un dels millors arquitectes del Renaixement al nostre país, Pere Blai (1553-1620), la construcció de l'actual façana monumental de Sant Jaume, de clara inspiració romana. En iniciar-se les obres, alarmades, les autoritats reials demanaren explicacions davant els rumors que la institució volia fortificar materialment la Casa. De fet, al llarg dels reiterats conflictes de les dècades anteriors amb el monarca Felip II de Castella, el govern de la Diputació del General, acompanyat dels seus partidaris més fidels, s'havia tancat durant llargues temporades, s'havia encastellat amb protecció armada, a fi de no acatar les ordres rebudes de Madrid. I és que així poden arribar a canviar les coses: de fortificar-se dins en oberta oposició als dictats forans a vendre's el palau per no enfrontar-s'hi.

L'Oriol Pujol de ronda i l'analogia escocesa (una altra vegada)

2012-01-13T00:00:00.012+01:00

Aquests dies, tot preparant el futur congrés de CDC de finals de març en el qual ha d'assumir el poder gairebé màxim (Gran Timoner a banda) al si del partit, l'Oriol Pujol va de ronda pels mitjans. Gairebé, coincidint amb la darrera atzagaiada de la federació al Congrés espanyol, amb la molt i molt coherent posició de donar suport a les mesures econòmiques que fins i tot el seu propi conseller d'Economia acabava de dir que constituïen, que constitueixen, un pas més, reblar el clau, en l'asfixia de Catalunya. Escoltar l'Oriol Pujol em ve de gust. Fins i tot diria que, talment com altres personatges rellevants del pinyol, em cau fins i tot bé. Parla de CDC com d'un moviment per la seva habilitat històrica a l'hora d'ubicar-se en les coordenades ideològiques de la centralitat. Com dia el pare (el seu), aaah, està bé. Caminen amb la centralitat del país. Aquest argument, però (disculpeu per tornar a enfilar la reflexió escocesa d'ahir) em grinyola molt i molt quan adoptem la perspectiva dels interessos nacionals.

Catalunya s'enfonsa. Fins i tot, el sempre prudentíssim, tranquil i assossegat president Pujol (tal i com us he destacat a la dreta d'aquest bloc) arriba ja a qüestionar-se la viabilitat del país en els termes polítics actuals de submissió. Per això, dir que et mous amb la centralitat, amb el gruix del país en el terreny de l'agenda nacional, a hores d'ara, em sembla una absoluta irresponsabilitat. Repeteixo: una absoluta irresponsabilitat. Perquè la responsabilitat d'un sobiranista és arrossegar aquesta centralitat, és tibar-la, no acomodar-s'hi a l'espera que, lentament, a cop de degradació del país, d'autonomiseria, acabi movent-se per desesperació en el sentit que tu voldries. Perquè tenim pressa i quan fos lliure hauria de quedar alguna cosa del país. A Escòcia, un lideratge independentista empeny dia a dia l'opinió pública d'una nació en la qual cap sondatge ha reflectit encara una majoria que votaria sí en un referèndum per la independència. A Catalunya, on totes les enquestes dels darrers dos anys publicades arreu dibuixen l'existència d'aquesta majoria, el lideratge suposadamet sobiranista n'atura els canvis. Diferents exercicis, ben diferents, de responsabilitat nacional.

La gran diferència entre Mas i Salmond

2012-01-12T00:00:00.011+01:00

Entestats a convertir-lo en figura mítica (per contrast amb el patètic lideratge anterior a la Gestoria), els intel·lectuals brigadistes i els prinicipals dirigents de la federació s'esforcen intensament cada dia per apropar el personatge a l'estètica del Gran Timoner. Una mena de Winston Churchill esperonant el poble a la resistència. El govern és poc valorat, però és que ell... Ell és un líder total, sense concessions. Que diu sempre la veritat. Que no amaga els problemes. Cent per cent èpica. Pujol governant 23 anys. Mas durant no se sap quants. I què voleu que us digui, hi ha comparacions que no resisteix. La de l'Alex Salmond, absolutament fonamental, n'és una de molt clara. Sobretot en això d'anar de cara en la qüestió nacional. De dir la veritat. Mas i els seus s'han empescat una estratègia consistent a mantenir de moment l'statu quo però, a fi de no col·lapsar de frustració els més agosarats dels seus, fent veure que, en realitat, a la llarga, el volen superar. És això de l'anomenada Transició nacional. Que ningú sap quines etapes concretes té, amb quina cronologia exigent se'n cremaran, ni exactament fins a on ens condueix.

La diferència amb el lideratge d'en Salmond i amb el nacionalisme escocès que va de cara a barraca no pot ser més majúscula. No només perquè l'Scottish National Party sigui un partit declaradament independentista, a diferència de la nostra benvolguda federació. L'SNP va acudir a les darreres eleccions nacionals amb un programa net i polit on s'especificava quin era l'objectiu i s'avançava un calendari per fer-lo efectiu. Ara, desafiant la pressió de Londres, el líder escocès ha fixat data definitiva per al referèndum d'independència a la tardor de 2014. Temps suficient per superar, ni que sigui amb els primers brots verds, la delicada situació actual i per preparar (com ell mateix ha afirmat) l'acte més important de la història d'Escòcia dels darrers tres-cents anys. Això és anar de cara. Explicar allò que es defensa i la manera d'arribar-hi. Així és construeix un lideratge honest i no a base de posar tota la força dels mitjans afins en la fabricació mística d'un Gran Timoner que guaita l'horitzó de perfil. Figura de retaule a la qual cal abocar, perquè de moment no hi ha res més, una mena de fe religiosa que permeti confiar en un futur joiós. La diferència entre tocar de peus a terra i confiar-ho tot al més enllà.

La impotència de no tenir paella ni mànec

2012-01-11T00:00:00.026+01:00

Felip IV de Castella

Durant les dècades anteriors a la Revolució Catalana de 1640 el nostre règim constitucional, les nostres institucions públiques nacionals i locals i les nostres classes dirigents, van fer una continuada demostració de força a l'hora d'enfrontar-se políticament als interessos de l'imperi més gran conegut. El del rei catòlic. Aquell en el qual el sol mai s'amagava. La dinàmica de guerra total a Europa i a les Índies desfermada pel comte-duc d'Olivares era considerada castrastròfica per als interessos mercantils del país. Tal i com ens explica Antoni Simon, no només amenaçava de provocar continuats augments de les càrregues fiscals per costejar l'esforç bèl·lic, sinó que la llarga experiència de tot el segle anterior demostrava que les estèrils guerres fomentades per l'imperalisme castellà a la Mediterrània provocaven sempre un arronsament important de la capacitat exportadora del país, dificultaven l'abastiment de cereals (dels quals Catalunya era deficitària) i feien caure en picat els ingressos duaners de les institucions catalanes.

A les classes dirigents del país no els tremolà el pols a l'hora d'enviar a fer gàrgares les demandes de noves imposicions, de més diners i soldats formulades reiteradament pel seu monarca durant les Corts celebrades a Barcelona el 1626. Fins al punt de frustrar sense acord el seu tancament en aquella data i de repetir l'operació novament el 1632. En un moment en el qual el comte-duc d'Olivares apel·lava a l'extrema necessitat de les finances públiques de la monarquia. Nois, a prendre vent! A diferència de l'actual casta política del vol de gallina, aquella classe dirigent tenia molt clar que els seus interessos i els del comú del país podien defensar-se eficaçment des de l'aixopluc d'un estat. De l'estat constitucional que havien sabut construir i defensar quan calia amb les armes al llarg de quatre-cents anys. És difícil concebre un contrast més bèstia d'aquest capteniment amb la política d'impotència total i la voluntat malaltisament autolesiva de l'actual gestoria. Els temps canvien i, sense sobirania política, sense estat propi, inevitablement per a mal.

Jaume Creus, entre els lluitadors oblidats

2012-01-10T00:00:00.001+01:00

Diu que, la gran jornada de la victòria de les candidatures d'Esquerra Republicana, el 12 d'abril de 1931, el president Macià va recórrer els col·legis electorals de Barcelona en el cotxe de la família Creus. Empresaris catalanistes, acavaben de perdre, només unes setmanes abans, en un paorós incendi, bona part de la seva fàbrica tèxtil a Barcelona. Darrerament he tingut l'oportunitat d'apropar-me a la trajectòria d'en Jaume Creus i Ventura. Com tantes vides del segle XX, una autèntica novel·la d'aventures, de capitans intrèpids. Ens l'ha revelat la interessant investigació de l'historiador manresà Joaquim Aloy. Creus va compartir militància amb Francesc Macià a Estat Català. Acollí el president en la seva clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera i fou a casa seva, segons sembla, on l'avi va assabentar-se del fet que Companys se li havia avançat a proclamar la República. Creus no va mantenir càrrecs d'especial relleu, però el fet de ser cap dels Sometents del Pla de Barcelona l'octubre de 1934 el va portar per primera vegada a l'exili, deixant el negoci familiar a mans del seu empleat més fidel.

Durant la Guerra Civil espanyola, Jaume Creus i Ventura acollí el president Companys, a recer dels bombardejos, a la seva casa de Molins de Rei. Després, novament la desventura de l'exili i el trencament amb la seva família. La seva capacitat de negoci, en particular els contactes constants al llarg dels anys trenta amb l'Occitània van fer que, tot i no retornar a Catalunya fins el 1949, pugués mantenir viva la seva empresa, sempre ple de coratge i de noves iniciatives. Molts anys després, en complir els setanta-cinc anys mancat de successió, liquidà definitivament el negoci. Redacta aleshores davant notari unes voluntats de les quals feia marmessors alguns prohoms de la cultura catalana. Bàsicament, manifestava la seva determinació que els diners que posseís en morir, fins a tant no fossin recuperades les institucions d'autogovern, es dediquessin a l'ensenyament de la llengua catalana que tant s'estimava. Ironies del destí, Jaume Creus i Ventura, veterà militant d'Estat Català, va morir només unes setmanes abans que Francisco Franco deixés aquest món per anar a l'infern que havia creat en vida.

De Chacón a Shacong o com guanyar el futur en direcció contrària

2012-01-09T00:00:00.009+01:00

Després de complir la penitència de repetir 323 vegades vivaespaña, la diputada socialista i cap de llista per Barcelona Carme Chacón (actual cap de la reduïda Banda dels 14 del Congrés) ha decidit emprendre la seva carrera per la secretaria general del PSOE des d'Olula del Río, població de 6.300 habitants de la província d'Almería. I ho ha fet brandant l'argument sentimental que tornava al poble del seu pare i del seu avi. Es tractava, evidentment, d'evitar la imatge d'excessiva catalanitat (nacionalista li diuen a Intereconomía) que, de manera incomprensible per a una persona com ella, llancen els mitjans de comunicació espanyols a tota hora. Que la marca negativament. Ja se sap que els catalans, si volen surar a Espanya, han de posar al congelador la seva procedència. Hem vist l'escena repetida tantes vegades! Perquè qualsevol altre espanyol pot escombrar cap a casa, però un català no, sense ser titllat d'insolidari o directament de lladre. Coses de la xenofòbia.

Semblant exhibicionisme emigratori de la diputada per Barcelona Carme Chacón (és l'espanyola perfecta, com ens ha recordat, amb orígens a Castella, Aragó i Andalusia) m'ha posat davant per davant, novament, el repte que suposa la vella immigració espanyola del segle passat en el nostre procés de consolidació d'una majoria independentista (tema, per cert, al qual el nostre Gran Timoner sempre apela quan l'interessa rebaixar plantejaments). Naturalment, com a fill d'immigrants que sóc, la qüestió m'interessa moltíssim. També com a historiador. Analitzar el passat, mirar-se les pròpies arrels, té sentit sobretot per projectar-se en el futur amb els valors propis i compartir-los en comunitat. Quan el conflicte entre els interessos d'uns i altres resulta evident, categòric, incontestable, pots prioritzar els dels teus pares i avis o els dels teus fills i néts. Per això, hauria tingut molt més sentit que, ara que vol conquerir el futur del PSOE, la líder socialista hagués fet el primer acte de campanya a la terra (si no vaig errat) triada per al seu fill, que molt probablement serà la dels seus néts. És a dir a la villa y corte, a la capital d'Espanya.

Segur que només passa a Navarra (el Saquejòmetre)

2012-01-08T00:00:00.005+01:00

Torre-portal Bové (Montblanc)

Diu que, fa uns dies, l'alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, va renunciar a cobrar els 24.000 euros anuals en dietes del seu Ajuntament. Actitud ben lloable. Naturalment, continuarà cobrant els 96.000 que li pertoquen com a vicepresidenta de la Diputació de Barcelona, així com, suposo, una quantitat indeterminada en dietes de la mateixa institució. En tot cas, més enllà d'actes putuals i voluntaris, el que cal és acabar immediatament amb l'escàndol de les dietes, una de les vies principals per les quals polítics i alts càrrecs s'abraonen al saqueig de les institucions públiques que paguem tots els ciutadans. La pàgina de notícies de la nostra televisió pública informava l'altre dia que Navarra havia decidit suprimir els sobresous dels seus polítics. El contingut de la notícia especificava el fet constatat que els alts càrrecs del govern navarrès havien admès estar cobrant una quantitat en dietes i altres complements igual al mateix salari teòricament reconegut d'entre els 60.000 i els 93.000 euros anuals.

Naturalment, això només passa a Navarra, però, només per si de cas, estaria molt bé que algú s'hi posés a fer els comptes aquí. Encara que se suposa que no faig ni brot, perquè sóc funcionari, no em veig amb cor de posar-m'hi. Així que faig una crida als amics, suposo més joves i amb més forces, que s'hi estan escarrassant a la xarxa en la denúncia del saqueig que els càrrecs polítics fan de les arques públiques. Cal, urgentment, que algú quantifiqui el que s'estan apropiant cada any. No només aplegant tota la informació publicada sobre el cobrament de dietes als diferents nivells de l'administració, sinó també, per exemple, resseguint el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, comptabilitzant la despesa en assessors innecessaris de lliure designació. Si poguessim fer-ne un mapa i quantificar el volum total dels diners que s'embutxaquen els assessors o fora de l'estricte salari polítics i alts càrrecs podrien posar en marxa, en paral·lel a l'Espolímetre de l'admirat Salvador García-Ruiz, el Saquejòmetre, per calcular a quants dies d'abstinència de saqueig correspondrien, per exemple, totes i cadascuna de les retallades que aplica el govern i que afecten tots els ciutadans. És una idea.

De com gaudim amb l'autoengany

2012-01-07T00:00:00.012+01:00

Camp Nou

Tot i que han passat uns dies, em ve de gust recordar el tradicional partit amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. No només perquè va ser un bon espectacle esportiu. El dia abans, la nostra va emetre d'amagat, a l'Esport 3, el documental Fora de joc, que es va convertir en un èxit, si més no, a les xarxes socials. Ens va recordar un fet a hores d'ara incontestable: després dels moviments realitzats per l'espanyolisme (de Juan Antonio Samaranch a Jaime Lissavetzky), als darrers anys, tot aconseguint la modificació de la normativa interna d'admissió de bona part de les federacions internacionals, l'única manera de disposar de seleccions nacionals pròpies amb reconeixement és disposar d'un estat propi. Això serà així tret de petites i minoritàries escletxes que el patriotisme d'alguns dirigents esportius aconsegueixin obrir. Però d'aquí no passarem. Però, clar, passa que explicar això (que els que ens manen saben perfectament) quan has acollit a la primera institució de Catalunya el fèretre de l'expresident falangista del COI que en va tancar les portes al seu propi país fa angúnia.

L'autonomisme és una ratera (la de la nova LOHPA financera) a la qual els nostres captors s'entesten a tapar fins i tot les petites finestres (com ara el reconeixement esportiu internacional) que, encara que fos només per a alguns, li podrien conferir un mínim ambient respirable. Això la farà definitivament insostenible. Per això em va semblar extremadament patètic veure els homes de l'establishment, des de la directiva del Barça fins al Gran Timoner, parlant des de l'engany i la insubstancialitat, de lluitar pel somni, de no deixar apagar la flama, de mantenir la il·lusió. Discursos absolutament buits. Radicalment falsos. Brindis al sol dels qui tenen la responsabilitat i no pensen exercir-la. S'hi ha d'anar per la gent. Però no farem absolutament res per treballar per la única solució existent. No seria més coherent, doncs, que no hi anessin? O això, o explicar clarament a la gent (la mateixa que segons el nostre Gran Timoner ha estat capaç d'entendre fins ara les retallades) que mai podrem ser un país esportivament normal si no disposem d'un estat propi. El contrari, la festa anual de l'autoengany.

Ensorrant els fonaments del progrés

2012-01-06T00:00:00.003+01:00

Guillem III d'Orange

En temps de vacances, darreres lectures profitoses que avui vull compartir (encara que sigui només un petit pensament). Situades en la dramàtica cruïlla de la nostra Guerra de Successió, la que culminaria amb la liquidació de la sobirania catalana a mans del primer Borbó. Llegeixo els avantatges que, per oposició a l'absolutisme que ens acabarien imposant, en Joaquim Albareda, fent-se ressò de les darreres aportacions de la historiografia europea, presenta com a distintius del parlamentarisme vigent als Països Baixos, a l'Anglaterra o la Catalunya d'aquell moment (en altres paraules, del sistema polític que convertiria la Gran Bretanya en la gran potència mundial i el model a seguir a partir del segle XVIII): eficiència en els engranatges públics, generació de confiança per al desenvolupament econòmic i integració de l'individu en l'estat. I fent un exercici (sempre necessari) de presentisme, mentre sostinc físicament el llibre ben aferrat amb les mans, no puc sinó posar-me metafòricament les mans al cap.

Perquè no es fa gens difícil percebre el fet que el nostre autonomisme actual, en un context de crisi general del sistema polític a nivell europeu (i mundial), està soscavant greument els fonaments més bàsics sobre els quals s'ha construït el progrés polític a occident durant els darrers segles. Fets com ara l'aprofitament privat dels béns públics o la incapacitat per manca de recursos per respondre a les necessitats de la gent estan posant en qüestió l'eficiència del sistema. El descrèdit creixent que totes les enquestes detecten en el juidici dels ciutadans envers les institucions palesen clarament el fet que el seu paper generador de confiança general ha patit una trencadissa de consideració. La força dels moviments alternatius, la identificació molt generalitzada amb els seus objectius (encara que no amb els mètodes), la desafecció electoral i l'abstencionisme col·lectiu creixent deixen ben clar que la integració de l'individu en l'Estat es troba en un procés de fallida no sé si irreversible. En altres paraules, que estem cremant (en el nostre país espoliat, a marxes forçades) els fonaments de l'èxit dels darrers segles de la societat europea. Caldria reflexionar-hi. En això també, l'autonomisme és misèria.

Un any de continuïtat en la navegació autonomista

2012-01-05T00:00:00.006+01:00

El Gran Timoner ha fet un balanç satisfet del primer any de govern. No podria ser d'una altra manera. El dia abans, el buc insígnia de la Brigada, havia preparat l'escena amb una falaguera enquesta en la qual la coalició governant conservava intacte el suport electoral. És difícil negar que al llarg d'aquests dotze mesos Artur Mas s'ha consolidat (venint d'on veníem tampoc té gaire mèrit) com un hàbil gestor de l'autonomisme. La pregunta clau, immediata: és això el que necessita ara aquest país? Encara és poc temps per jutjar, em direu alguns. És possible. El problema és que els reflexes demostrats fins ara, les inèrcies mentals patents, semblen excessivament poderoses per fer del nostre Gran Timoner l'home que ens durà a la llibertat. El president ha emfatitzat la importància de l'esforç de contenció de la despesa a fi d'evitar la intervenció de la Gestoria per part del govern espanyol, fet que hauria suposat, a parer seu, perdre tot allò aconseguit durant els darrers trenta anys. Aquesta anàlisi de les coses revela que continua instal·lat en la mecànica peixalcovista de la negociació de l'anar fent autonomista que ens ha deixat on som, el joc macabre que molts considerem inservible, consistent anar arrencant concessions sense qüestionar d'una vegada el fet que la font veritable del poder no sigui altra que Madrid.

En aquests termes es plantejarà la reivindicació de l'anomenat pacte fiscal? Diu que ara hem assolit un rumb definit, però, francament, es fa difícil saber cap a on ens dirigim, perquè durant aquest any no hem fet altre cosa que navegar per les mateixes rutes dels darrers trenta anys i els mars frustrants coneguts. El balanç del Gran Timoner, a més, resulta força esbiaixat pel que fa a la presentació actual de Catalunya com un semi-estat. Principalment, perquè les competències assumides per concessió espanyola, com ara les dels serveis públics o la seguretat es limiten en bona mesura a l'execució de les directrius legislatives estatals. Però, a més a més, sembla prou evident que, en l'immediat futur, el propòsit recentralitzador del nou govern espanyol portarà encara a un enfortiment d'aquesta tendència a reassumir la direcció real del sistema i a deixar a mans dels governs regionals pràctiques de simple gestoria. Per a alguns analistes, aquest 2012, l'any II del Gran Timoner, tindrà les qualitats de determinant. En tot cas, serà probablement, per fi, revelador de les capacitats i de les intencions de cadascú. Cauran algunes benes dels ulls i tant de bo siguin les dels qui no veiem encara en Artur Mas les qualitats d'un Bolívar.

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (II)

2012-01-04T00:00:00.011+01:00

Manuel Aznar Zubigaray

L'estima dels Godó per la llibertat ha estat contrastada en el temps i especialment ferma en aquells moments en els quals el feixisme dominava el nostre país. De proves n'existeixen a cabassos. Avui, tot celebrant encara la concessió dels Premis BN 2011 al diari i el seu actual director, us deixo aquí una carta que em sembla força eloqüent. L'escriu qui fou un dels directors del diari del comte (1960-1962) en temps del franquisme (just després del famós afer Galinsoga), Manuel Aznar Zubigaray, periodista, polític i diplomàtic, falangista d'orígens propers al nacionalisme basc. L'avi de qui anys més tard i amb inspiració semblant arribaria a la presidència del govern espanyol. El 14 de febrer de 1962 adreçava aquesta carta a un dels responsables de secció de La Vanguardia:

"Querido J. R.:
He recibido una carta de Tomás Salvador, entre dolorida y violenta, por el ataque de que les has hecho objeto en la 'Mesa de Redacció'.
A mi me disgusta que el periódico sirva para substanciar pleitos de esta naturaleza. "La Vanguardia" no es un periódico de grupo; ni hay razón para agredir desde esta Casa a nadie; mucho menos a un colaborador.
Por añadidura, el artículo sobre 'Adela Mordes', que te sirve para gastar unas bromas bastante ásperas, se ha publicado ahora como consecuencia de un error que nosotros mismos hemos cometido. Estuvo traspapelado entre Redacción e Imprenta durante mucho tiempo, y ha visto la luz cuando no debía, pero sin que Tomás Salvador tuviera culpa de ello.
Yo te agradeceré muchísimo que me evites estos conflictos y no olvides de que 'La Vanguardia' es un órgano de la burguesía catalana, donde la acidez y el espíritu polémico estuvieron siempre reducidos a un minimo muy tolerable. Tu me entiendes perfectamente y no tengo que añadirte nada.
Manuel Aznar."

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (I)

2012-01-03T00:00:00.010+01:00

Carlos Godó Valls

Entre els papers conservats fins ara per la família d'un històric periodista de La Vanguardia, home de relleu internacional i col·laborador durant seixanta anys del diari del comte, es pot llegir la següent carta datada el 17 de setembre de 1963 i rebuda de l'aleshores subdirector de la capçalera catalana. És un testimoni impagable sobre els valors de Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899- 1987) que reflecteix ben gràficament la llarga trajectòria del diari insígnia de la burgesia catalana en defensa de la llibertat d'expressió:

"Querido J. R.:
El Conde de Godó me ha llamado hoy para manifestarme su disgusto por el hecho de que en la Sección de Libros del pasado día 11 de este mes, se haya publicado, en la columna "Publicaciones y libros recibidos", una nota sobre un opúsculo que recoge el programa para la III República española, con textos de Araquistain, Madariaga y Giménez Asúa.
Realmente, hay motivo para el disgusto y puede haberlo para que se manifiesten en los centros oficiales reacciones, en todo caso, desagradables. En cuanto a la esfera de los lectores, el propio Conde ya ha recibido varias cartas de muy justificada queja.
Tu sabes que hace casi un año que te pedí me entregases los originales escritos por ti con el fin de mantener un cierto control sobre la Sección. Habida cuenta la premura con que los entregas, esos originales los tengo que leer en prueba de página, y es natural que no dedique atención a una Sección de puro trámite, porque, de hacerlo así, daría por supuesto la existencia de malas voluntades o de mala fe y ello me obligaría a leerme, de arriba a abajo, todo el periódico, lo qual es absolutamente imposible.
Estarás de acuerdo conmigo en que la infiltración de tal nota tiene todos los caracteres de algo deliberado. Si no es así, se trata de una ligereza difícilmente explicable.
De cualquier manera, te ruego que te dejes caer por el periódico cuanto antes con el fin de tomar las determinaciones que procedan.
Con el afecto de siempre te saluda,
Horacio Sáenz Guerrero."

Premis BN 2011: "La Vanguardia" i José Antich arrassen

2012-01-02T00:00:00.020+01:00

La tendència s'ha mantingut des del primer dia i els Premis BN 2011, els que escullen anualment els lectors d'aquest bloc per identificar els millors defensors de l'autonomisme des dels mitjans, han anat a raure de manera incontestable a La Vanguardia en la categoria de Millor Comissaria i al seu director José Antich com a Millor Inspector. Tots dos han rebut més de la meitat dels vots en les seves respectives categories. Gràcies a tots els lectors i comentaristes d'aquest bloc que heu volgut participar un any més en aquesta juguesca/denúncia. Sabeu que aquesta vegada un servidor era partidari d'un premi per a l'altre gran diari de la ciutat (com diria l'expresident Núñez) arran del memorable editorial contra les Consultes que portava per títol "Així, no". I que homes com Antoni Puigverd, per la seva constància emboiradora, mereixen també un reconeixement. Però, en tot cas, el veredicte dels lectors ha estat clar i contundent. Inapel·lable. I no seré jo qui el posi en dubte. És molt i molt raonable.

Perquè la veritat és que el Grup Godó, repudiat Urdangarín, està darrerament enfeinadíssim fent fonedissa la monarquia davant les càrregues dels seus detractors, escandalitzats (molts, farisaicament) per l'exposició pública d'allò que tothom intuïa i molts sabien. En el marc de les clàssiques operacions de la Brigada, treballar ara per presentar el monarca com a màxim defensor de les institucions públiques, representa una feinada que cal valorar en la seva justa mesura. I què dir de la monarquia low cost d'Alfredo Abián, un classista i patètic insult a la intel·ligència. O del gran José Antich! Si no "existissi" ens l'hauríem d'inventar. L'home porta una temporada desfermat, brillant. Llegiu sinó la crítica frontal del nostre heroi a l'entrevista de Mònica Terribas al Gran Timoner de principis del mes de desembre. Acostumat a les entrevistes-massatge habituals dels seus subordinats al gran Duran i Lleida, n'Antich demana pràcticament l'aplicació de la llei antiterrorista a la directora de TV3. En reconeixement als premis amb els quals els han distingit els lectors i per mostrar que l'actual director forma part d'una llarga tradició d'amor a la llibertat d'expressió, durant els propers dies us oferiré dels del PBP alguns documents impagables sobre la historia de La Vanguardia.

Salts frustrats, terrorisme emocional

2012-01-01T00:00:00.024+01:00

Si fos espanyol, n'hauria fet un autèntic cas d'alarma nacional. Els llaços sentimentals que ens uneixen als nostres veïns desapareixen sense remei. Ja no és només l'ensulsiada d'Eurovisió. Potser l'únic lligam fort amb la televisió espanyola que sóc capaç d'establir em porta directament a avui, primer dia de l'any. El Concert d'Any Nou a Viena (dels darrers, sublim el dirigit per Zubin Mehta en 2007) i el Concurs dels Quatre Trampolins, en concret una de les seves competicions històriques, la de l'1 de gener, els Salts (així, en majúscules) de Garmisch-Partenkirchen. Si l'any passat els van relegar a Teledeporte, aquest any, coses de la crisi (dels drets de televisió), han estat definitivament expulsats de la programació després de cinquanta anys d'emissió. Com diria l'expresident del Barça, això és graviiiíssim! Encara que els més joves potser no ho acabareu d'entendre, afirmo taxativament que no es pot desprogramar de cop, sobtadament, la memòria sentimental de dues generacions senceres.

Dues generacions hem crescut escoltant les històries d'indisciplina i borratxeres de Matti Nykänen, la renovació de les inesgotables pedreres de joveníssims noruecs i finesos, els duels (també aquí) entre austríacs i suïssos, la desaparició dels alemanys orientals i la nova força germànica unificada, la presència exòtica en un món bàsicament europeu del mític Noriaki Kasai i la resta dels saltadors japonesos. Les tonteries de Paco Grande amb falsa veu de fred. Els canvis en la tècniques de vol i recepció. Els rècords de distància. Tots tenim aquell ding, dong clavat amb fermesa al subsconscient. El record de la conversa animada en l'aperitiu amb un shaaaaash acompasat en segon terme. La introducció de la presa televisiva per sota i la vista espectacular que s'obre als peus del saltador. L'entrenador baixant la bandereta en les jornades més tenses pel vent. Els més dolents, les aparatoses caigudes sense gaires conseqüències. Prendre'ns tot això constitueix un robatori, un altre espoli sentimental que no pot quedar sense resposta. Si l'any vinent no connecten puntualment amb la Musikverein, cremo Torrespaña.

Amb en Wert pinta negre

2011-12-31T00:00:00.002+01:00

Wert a Intereconomía

Disculpeu-me l'acudit fàcil. Però resulta prou gràfic. A twitter, la xarxa social a la qual és tan aficionat José Ignacio Wert (Madrid, 1950), el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports, alguns opinen que més aviat ho tenim blanc, referint-se al seu públic i confés esperit madridista. Si aquest fos el seu únic hooliganisme a mi em semblaria fins i tot bé. Però clar, se suposa que el nou president espanyol ha encarregat a aquest senyor importantíssims àmbits competencials que afecten qüestions com ara la immersió lingüística o els mal anomenats papers de Salamanca. I això sí que fa por. Si voleu fer una aproximació sintètica al seu pensament en relació a nosaltres només cal que féu una lectura breu del seu mític article de fa cinc anys ¿La historia interminable? on comprovareu la seva capacitat per donar-nos una bona cleca amb l'argument que passavem pel costat. A l'escalf dels debats sobre la Llei espanyola de la Memòria històrica, Wert posava aleshores un text de Javier Cercas com a exemple per denunciar una suposada relectura històrica de la República i el franquisme. Bàsicament, per carregar contra la primera, qualificant-la de fracàs de la democràcia.

Però l'article, a més, en el que a mi més m'interessa (perquè el debat de la memòria història és un veritable camp de mines) constata dues de les línies força del pensament del nou ministre sobre el passat i el present hispànic: una visió beatífica de la transició espanyola i la percepció dels nacionalismes peninsulars alternatius a l'espanyol com una veritable xacra per a la resta d'esperits angèlics que habiten la pell de brau. En síntesi, l'immediat passat espanyol és un veritable miracle modèlic en el qual només existeix una taca: el separatisme perifèric. Endavant i endarrera, nosaltres som els culpables de gairebé tot. Pel que fa als anys trenta del segle passat, els nacionalismes català i basc foren "fuentes de riesgo, amenaza y deslealtad para la República". En el present, el judici no és millor: volem malbaratar la meravella de la transició amb la reclamació de noves quotes de poder federal, invocant (segons ell) els falsos condicionants en els quals fou elaborada la vigent i intocable (segons per a què) Constitució espanyola. En definitiva, Espanya és gairebé perfecta i si no ho és del tot és només perquè nosaltres existim. Aquesta és la mentalitat del senyor Wert. Posem, doncs, les nostres barbes en remull.

Uuuui quan passin les eleccions...

2011-12-30T00:00:00.019+01:00

Bossòst (Vall d'Aran)

Mentre a Catalunya assistíem a l'escenificació de la misèria extrema que ha representat el vodevil dels pagaments del mes de desembre als empleats públics, la darrera brama a l'Espanya del nou govern del Partit Popular és que encara toca esperar una miqueta més. En concret, ara és que s'esperen a les eleccions andaluses per aplicar amb tota violència les retallades catalanes. Ens hem passat mesos (em sembla que ja podem dir fins i tot anys), sentint aquella frase mítica que diu, uuuui quan passin les eleccions. I les altres eleccions. I les altres eleccions. Darrerament, clar, abans de les generals espanyoles. I quan s'han conegut les primeres filtracions del gran decret de mesures contra la crisi, aquell dels 16.500 milions d'estalvi anunciat pel president Rajoy durant el debat d'investidura, he quedat absolutament astorat. Diu, atenció, que els treballadors públics veuran congelats els seus salaris i que hi haurà una taxa de reposició zero, és a dir, que no s'iniciaran processos selectius ni es contractaran nous interins.

Si fos Iker Casillas diria el mític "yo lo flipo". Aquestes són les mesures draconianes? Ben bé ser català, a aquestes alçades, ja és de pàries, però ser, a més a més, treballador de l'administració catalana significa rebre tots els mals cops de l'espoli per partida doble. A nosaltres no se'ns congelen els salaris, sinó que es retallen i s'eliminen totes les compensacions que al llarg dels anys havien anat pal·liant la històrica pèrdua de poder adquisitiu de les nostres retribucions. Aquí no s'aplica la taxa de reposició zero, sinó que s'acomiada sistemàticament o s'obliga a reduir la jornada de tot aquell que es pot. Això és una autèntica pressa de pél. I quan t'assabentes d'algunes de les mesures d'ajust aplicades a d'altres comunitats autònomes la indignació encara puja un grau. Perquè entre les duríssimes idees implantades a Castella-la Manxa se citen l'anul·lació de la gratuïtat dels llibres de text i l'augment de la jornada laboral fins a les 37 hores i mitja, és a dir, exactament el que ja vivíem aquí en l'època de bonança econòmica i que, per tant, hem finançat fins ara amb el nostre espoli fiscal. Et deixen sense paraules.

D'evolucions, memorística, premis i càstigs (Jorge Fernández Díaz)

2011-12-29T00:00:00.003+01:00

Delta de l'Ebre

Després de l'innocent ensurt d'ahir, tornem a la vida normal. En una altra ocasió us he parlat dels mèrits col·locadors (altrament dits, nepotisme) del nou ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. Avui no insistiré en aquesta capacitat política que el distingeix. Perquè és només una de les moltes que el separen de la resta dels mortals i que van fer que fos el governador civil més jove dels temps de la Unión de Centro Democrático (UCD), fins a la victòria socialista de 1982. Els mitjans han recordat la seva actuació d'aleshores amb esments generalitzats a una notícia que a mi m'ha fet connexió neuronal amb un fet d'infantesa. De sobte, tancant els ulls, he tornat a veure una ràdio de cascos prehistòrica en la qual l'aparell receptor era incrustat en un dels auriculars. Fou un dels regals que en Jorge Fernández Díaz em devia lliurar (per més que bussejo en el subconscient, francament, no recordo l'escena) a principis dels vuitanta (amb deu/dotze anys), quan vaig ser un dels guanyadors d'un concurs escolar de redacció sobre la Policía Nacional (imagineu-vos, com ha canviat el país i com he canviat jo).

Per les mateixes dates en que les quals Fernández Díaz em lliurava la ràdio i altres regals, el país protestava per l'aprovació de la Llei Orgànica d'Hamonització del Procés Autonòmic, la famosa LOAPA, reacció laminadora del jove estat autonòmic aprofitant les cagarrines generades pel cop d'estat del 23-F. La Crida a la Solidaritat organitzà una manifestació de rebuig i Fernández Díaz reaccionà detenint sis persones per haver portat una pancarta amb un lema clar i català aleshores prohibit (i ens negaran la connexió entre transició i franquisme): independència. Recordant tot plegat he vist clar com s'ha transformat el país aquests trenta anys. Una dels sis detinguts mentre a mi em premiaven fou deu anys més tard la meva directora de tesi doctoral en història i des d'aleshores ens han unit i uneixen encara molts projectes de memòria històrica. Ara escolto la ràdio al meu telefòn mòbil i Jorge Fernández Díaz ja ha arribat a ministre. Sentint les seves primeres declaracions preventives contra les manifestacions que vindran davant el malestar social que provoquen les retallades, en canvi, no sé si ens allunyem gaire d'aquell vell 1982 de dubtoses conviccions democràtiques.

M'han proposat un càrrec i em penso que l'acceptaré

2011-12-28T00:00:00.013+01:00

Ara que ho tinc tot al sac i ben lligat puc finalment explicar-vos-ho, amics lectors. Fa uns dies, per sorpresa, em varen proposar un ascens. I tal i com està el pati, a veure qui és el guapo que diu que no. He fet números amunt i avall i crec que la pessigada em pot portar, ben segur, més amunt dels 60.000 euros nets a l'any. Voooaaa! El salari està prou bé i encara es pot complementar amb alguns sobresous i amb la meravelloses, fantàstiques, estimulants dietes. Aquelles que precisament no et deixen el ventre pla. S'ha acabat això de buscar el mitjà de transport més barat i l'hotel cutre. A tot drap, que finalment, amics, seré algú important. Encara que hagi d'admetre que ha estat perquè el meu oncle, que ell sí que és un home de bé i amb informació valuosa, va tocar les tecles adequades al Partit i al Departament. Sí, sí, ja sé que a hores d'ara debeu estar malpensant de mi. Després de tants mesos, aquí, donant la tabarra, però he de confessar que els escrúpols inicials els vaig superar a tota velocitat. I si em critiqueu, és perquè no esteu en la meva situació.

Contra allò que pensava, realment, aquest és un país d'oportunitats. És d'aquelles vegades en les quals veus clar que has de fer-ho per tu mateix, però sobretot pels fills, perquè aquesta jugada ens pot deixar col·locats i falcats a tots els de casa. Res de pensar en altres horitzons de països seriosos. No, què va, això era quan encara no havíem pujat al vaixell dels que en saben. Sóc en condicions d'informar-vos que seré assessor en matèria de modernització de l'Administració Pública. Una tasca apassionant a la que, segons he pogut comprovar, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit abocar-se amb passió. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de comprovar-ho en l'entrevista de tanteig que vaig mantenir amb la Consellera de Governació, Joana Ortega. Això, i com havia estat d'injust fins ara amb ella: en el contacte directe se la veu una persona preparadíssima (i encara diria més, fins i tot guapa). En fi, amics, any nou, vida nova. L'únic que em sap greu d'emprendre aquest repte apassionant no és pas la pèrdua de la coherència, sinó que difícilment podré mantenir el meu ritme d'apunt diari en aquest bloc. Fins aviat, espero.

Embolica que et fas rica

2011-12-27T00:00:00.005+01:00

Discurs reial anual. Sembla que els Borbons tenen problemes. Ara va de debò. Naturalment, no ve d'ara. La seva propensió als negocis ha estat proverbial des de sempre. Són veritables emprenedors. I a mesura que se'n sortien una i altra vegada dels seus afers tèrbols sense conseqüències, llur audàcia anava creixent. És el que acostuma a passar amb els fraus i els delictes monetaris: els seus autors van fent-se més i més valents fins a perdre completament la connexió amb la realitat. I un dia l'encanteri es trenca. I aleshores surt tot (i m'estalvio comparacions poc agradables). Les conseqüències del descrèdit en aquest temps de crisi seran profundes, encara que d'efectes polítics nuls: tothom sap que la constitució espanyola blinda la monarquia absolutament i que és completament inviable qualsevol iniciativa de canvi de règim. Això sí, abans regnaven en mig de l'estima del seu poble i ara ho faran envoltats de l'incòmode rebuig d'amplis estrats d'opinió.

En tot cas, tot i la vaselina que l'establishment català hi ha volgut posar (autèntic fàstic, les babes d'aquests dies), és públic i notori que l'estratègia hàbil d'embolicar funció monàrquica i benefici personal ha acompanyat la infanta de taronja i el seu consort des del mateix moment del seu establiment a Barcelona. Només cal parlar amb qui hagi tingut oportunitat de tractar-hi més o menys directament per saber que la seva presència en qualsevol acte exigia sovint una remuneració econòmica difícil de justificar. Perquè ella, representava exactament la Caixa o la monarquia? I al damunt d'aquest embolica que et fas rica, al damunt aquesta deliberada i ben gestionada confusió, la caixa amb minúscula, la pròpia, anava fent, clinc, clinc. Tothom ho sabia i era profecia. Ara ha caigut Urdangarín, potser el més potiner de la família. I si estiréssim del fil, arribaríem ben aviat fins a Palau. Però, no us féu il·lusions, que això no passarà. Que la llibertat d'expressió continua tenint els seus límits al Regne d'Espanya.

Un congrés més fals que l'assemblea de Movistar

2011-12-26T00:00:00.002+01:00

Hi ha anuncis televisius (masses) que, a base de multiplicar els impactes, de veure'ls una vegada i una altra, fins i tot en successives versions, acaben per disparar com mai el rabiòmetre de l'espectador. El darrer de Movistar en seria un exemple. Va en la línia que diu: cal aparentar nous mètodes per assolir els mateixos objectius de sempre. Perquè tothom sap qui, al final, fixa les condicions dels serveis de telefonia. Però, si podem fer veure que són els mateixos usuaris els qui han decidit en assemblea els nous avantatges comparatius amb la competència que oferirà la nostra companyia, doncs, molt millor. A mi, la semiòtica d'aquest aquest anunci m'ha traslladat directament al Congrés de renovació del PSC. El 12è del partit dels socialistes catalans. Un autèntic fracàs a l'hora d'aconseguir un canvi real en les dinàmiques de grup internes i en l'oferta nacional i d'esquerra de l'organització. L'única excepció (un avenç important que cal reconèixer en l'obertura del partit a la societat), l'elecció en primàries obertes del candidat socialista a la Generalitat.

Un canvi, naturalment, que no s'ha traslladat al funcionament mateix del congrés i a l'elecció dels càrrecs del partit. Durant mesos hem assistit a un debat de persones rera el qual, tot i els intents d'aparentar el contrari, hi havia certament poc suc. Perquè com si d'una pura representació es tractés, darrera la tria s'amagaven, més o menys, les mateixes idees de sempre. Un partit pensat, des de la submissió a Espanya, aliè a una concepció veritablement nacional del país, al gust del socialisme de l'àrea metropolitana. Per això, tot i que Catalunya és al davant d'una de les cruïlles més importants de la seva història, el PSC continua (i continuarà) del tot absent. Fent només propostes incomprensibles com aquella de no volem grup propi però potser alguna vegada votarem diferent. I l'única persona que, amb les antenes posades als canvis profunds, proposa recuperar la defensa del dret d'autodeterminació, se l'expulsa sense contemplacions de la nova executiva. Fan fora el darrer record del socialisme lleument insubmís al PSOE que havia preconitzat l'expresident Maragall. Tot plegat, en una assemblea més falsa que les de Movistar.

Relats de diumenge (XXIV). De com enfonsar un vaixell

2011-12-25T00:00:00.049+01:00

Feia dos dies que havien abandondat el port. Aquella jornada d'hivern cru, quan s'apropava la nit i les llums s'amortien com una juguesca entre els núvols de l'horitzó, el capità va convocar tota la tripulació a la coberta major i va iniciar la seva dissertació, envoltat dels primers comandaments de la nau i del propietari de la companyia naviliera. Els va recordar cofoi l'alegria de servir el millor vaixell del món, amb els professionals més qualificats. L'afecte personal que els professava, a cadascú. I la necessitat de mantenir un compromís de lleialtat mútua. Fossin quins fossin els obstacles i les dificultats de la navegació. Per això, amb un diari enrotllat a la mà que va sacsar ostensiblement, va queixar-se tot seguit amargament del fet que la premsa hagués publicat el mateix dia de la partida els detalls d'un suposat escàndol que afectava el procés de construcció de la nau.

Algú que, potser des de les entranyes del vaixell havia pogut advertir-ho, havia comprovat que els cargols fabricats per subjectar les enormes planxes del casc de l'embarcació començaven a deformar-se provocant un joc de moviments perillós. I és que el propietari de la naviliera, davant el creixement inesperat de les despeses de construcció (o de les ganes d'embutxacar-se'n una part, sí, potser més del segon), havia donat instruccions precises d'estalvi en la compra dels materials. De la notícia publicada, però, al capità no li va espantar la descoberta de la greu feblesa del seu vaixell sinó la suposada deslleialtat d'aquells que l'havien denunciat públicament. I tot va continuar igual. Fins a aquella nit en la qual, després de topar amb un iceberg i saltar una bona part del casc en mil bocins mal subjectats, el gran vaixell s'enfonsà irreversiblement amb els acords de fons d'una de les millors orquestres del món.

Fragments escollits (XIII). "La malaltia del president"

2011-12-24T00:00:00.001+01:00

"Ja us poden donar les 'bones festes' a cada pas; l'esperit no pot animar-se-us. L'agreujament de la malaltia del President de la Generalitat porta la melangia al cor dels patriotes. De pocs homes públics podrà dir-se que hagin penetrat com ell en la intimitat del seu poble. Els catalans ens interroguem greument l'un a l'altre com els familiars que temen una dissort de les que deixen un rastre profund de dolor.

Francesc Macià és l'home que proclamà la República catalana. No n'hi ha prou amb això per a dir-ho tot? Perquè aquest fet ja implica l'existència prèvia d'una de les justificacions més brillants de la vida, que hagi pogut mai fer un català. Catalunya, que té una tendència massa marcada a perdre's en la frivolitat, ara, pendent dels butlletins d'uns quants metges, adquireix amb la temença una solta que li costa de mostrar en temps millors. Sembla que senti la basarda del buit que pot produir-se, anticipant el que comença a adonar-se d'una grandesa que encara no li ha llegut de descobrir."

Cèsar August Jordana, "La malaltia del president" (L'Opinió, 24 de desembre de 1933).

Tenim un Conseller de transports prou relaxat?

2011-12-23T00:00:00.006+01:00

Seu de Telefònica (Barcelona)

Diu en Ricard Riol, responsable de l'Associació de Promoció del Transport Públic que és la primera vegada en la història que es dóna una conjunció semblant entre reducció de serveis i augment de preus. Són les coses de l'autonomisèria, en un país com el nostre, que ha de dedicar una part ingent dels seus pressupostos de l'any vinent (l'equivalent al de dos o tres departaments) a pagar els interessos del propi deute i els compromisos a llarg termini, mentre el seu dèficit fiscal (també anomenat saqueig espanyol) se situa entre el 8 i el 10% del PIB. En altres paraules, ens endeutem per a no haver-nos d'enfrontar als nostres saquejadors. Demencial i covard. A més, les vies per acabar amb aquesta sagnia que està portant el país directament al desastre, tal i com no era gaire difícil preveure, semblen completament tancades. En el debat d'investidura d'aquesta setmana el nou president espanyol s'ha fet el gallec i, naturalment, tot sembla indicar que la reclamació catalana de pacte fiscal anirà directament al bagul de la Piquer. A ells, evidentment, ara mateix (ni mai) no els va massa bé abordar-lo.

Sense ser un expert, el sentit comú sembla aconsellar que es pot estalviar força per la via de racionalitzar la xarxa de transport públic, de limitar freqüències de pas, d'eliminar duplicitats entre diferents mitjans, així com les línies més clarament deficitàries. És a dir, aquelles que la Catalunya-estat podria mantenir per servir millor els seus ciutadans, però que la Catalunya-gestoria ha d'eliminar pel seu ADN de misèria. Tota mena d'incomoditats, qualsevol cosa, al meu parer, excepte augmentar d'un 12,1% la targeta de transport bàsica i d'un 38% el bitllet senzill: una mesura que afectarà sobretot les classes mitjanes i baixes (sobretot els joves i els immigrants), que són les principals usuàries d'aquest tipus de mitjans. És una nova manifestació d'insensibilitat social que revela l'autèntica naturalesa dels nostres governants. Sobretot, si gairebé alhora, t'expliquen com, cada dia, veuen el conseller de Sostenibilitat i Territori, el que ha aprovat la pujada infernal de les tarifes, anar en cotxe oficial al seu gimnàs DIR a relaxar-se. Ell sí que no en té, de problemes de transport deficitaris.

P.S. Dues preguntes finals: és cert que l'únic peatge amb exempcions per a residents serà en 2012 el del Túnel del Cadí? És veritat que a la planta setena del Departament de Territori i Sostenibilitat, la dels caps, aquest any també hi ha hagut dinar de Nadal a càrrec dels pressupostos públics?

Del triliringüisme a la clausura del Congrés

2011-12-22T00:00:00.005+01:00

Montblanc

No voldria fer-me pesat, però ja sabeu que des d'aquest modest però combatiu bloc, contra tots els pronunciaments de l'establishment, no m'he cansat d'anar-vos avisant de les diferents passes que anavem fent en el procés, en marxa de fa anys, de liquidació del sistema d'immersió lingüística. Un objectiu basat en l'acció combinada dels tribunals de justícia i d'una nova llei de bases d'educació que caldria aprovar al Congrés espanyol. Per si algú encara en dubtava, en el seu recent discurs d'investidura, Mariano Rajoy ens ho ha tornat a deixar ben clar. La crisi serà una excel·lent excusa per a la recentralització, particularment, en l'àmbit educatiu. Trilingüisme, en diuen ara els populars espanyols. Triliringüisme, diria un servidor. No pas en referència a la denominació que l'Acebes de Polònia reservava als homosexuals (no sigueu mal pensats), sinó al fet que la música i la poesia del nou president espanyol, la seva lírica, no pot sonar amb més claredat a excusa per a la irrupció d'un nou espanyolisme lingüísticament uniformitzador.

I dic música i poesia, perquè, pel que fa a la qualitat del text d'assaig que ens ha escrit des del dia de la seva victòria electoral, en realitat, no hi ha gaire a dir. Amb comptadíssimes excepcions, Rajoy no va concretar gairebé res. Mai cap discurs d'investidura havia estat més insubstancial i indefinit. Certament, no és una bona manera de començar. Segons sembla, en aquesta legislatura d'excepció, de directori europeu i de majoria absoluta, la política de debò passarà menys que mai per les cambres madrilenyes. Molt em temo que el president del govern espanyol farà molt i molt la seva i parlarà més en roda de premsa que als grups parlamentaris. I si la cosa ha d'anar així, en plena era de les retallades (si més no, a la nostra, tanmateix, sempre insolidària Catalunya) potser que els espanyols, a més de tancar el Senat, haurien d'anar pensant també en clausurar el Congrés durant els propers quatre anys. Almenys, els qui els paguem ens estalviarem un bon grapat de sous, dietes i complements tradicionals i tecnològics. I a preparar-nos per a rebre.

L'esforç de tothom i l'axioma doble de la mitjana

2011-12-21T00:00:00.004+01:00

Edifici Fòrum

Un pasquí sindical que em va arribar fa uns dies ofereix algunes dades sobre els ingressos dels càrrecs polítics de la Gestoria que m'han trasbalsat i porto dies compartint a twitter. Si us voleu escalfar, ara que comença a fer fred, només cal que féu una ullada a la taula retributiva per als alts càrrecs de la Generalitat durant el 2011, publicada al web del Departament de Governació. A mi mai m'ha agradat fer demagògia amb la qüestió dels salaris dels alts càrrecs de l'administració. Fins i tot, una vegada establerta una limitació temporal de dedicació al servei públic, que en tot cas no hauria de superar la dotzena d'anys (per a no fabricar professionals de la política, el pitjor càncer de la nostra democràcia), a mi em sembla correcte que la retribució dels primers responsables de l'administració estigui a l'alçada o fins i tot per damunt dels seus equivalents a l'empresa privada. Perquè només els més bons han d'arribar-hi. Ara bé. Si estem vivint temps d'economia de guerra. Temps d'alerta màxima. Aleshores aquest principi no val. Si cal retallar, és just fer-ho primer pels de dalt. Pels qui més tenen, per aquells qui ingressen més de 3.000 € nets al mes.

No pot ser que la secretària d'Administració i Funció Pública segui davant dels representants sindicals dels empleats públics i els parli de la necessitat de grans sacrificis mentre entren al seu compte corrent quatre o cinc vegades més ingressos (via salari, complements i dietes) que als dels seus interlocutors. Que la majoria dels treballadors públics se situïn per sota dels 25.000 €/any i els alts càrrecs per sobre dels 80.000. Insisteixo en la primera de les deu propostes que us plantejava l'altre dia. Perquè les retallades que executa el nostre Gran Timoner fossin assumibles per tothom, caldria començar per assegurar la regla o axioma doble de la mitjana: és a dir, que cap alt càrrec ni alt funcionari de la Gestoria ingressarà més del doble de la mitjana de les retribucions del conjunt dels empleats públics (dietes incloses). De veritat, per experiència, que s'hi pot viure. Potser sense viatges a les Maldives, però sí a algun altre destí més proper. I amb això hi haurà més que suficient per fer front a aquesta retallada: per a les següents que vindran ja en tornarem a parlar. A més, compartir algunes privacions potser esperonaria els alts càrrecs polítics a posar-se d'una vegada a organitzar el boicot fiscal imprescindible que hem de fer a la hisenda espanyola, posant-hi la cara, amb valentia, en primer lloc, el nostre Gran Timoner.

Independentismes d'avui: entre la patologia i el parany

2011-12-20T00:00:00.011+01:00

Em fa l'efecte que la clau de les diferències al si de l'independentisme rau sobretot a l'anàlisi de la realitat que cadascun fa. Encara que una de les parts consideri que l'altra, incapacitada patològicament, no en fa cap, d'estudi, d'aproximació al pols social expressat a través dels resultats electorals. Encara que l'altra tot sovint menyspreï les raons de la primera, que veu com un parany. I per desgràcia, d'aquesta percepció d'allò que esta passant exactament, del punt on ens trobem, se'n desprenen estratègies no pas complementàries, sinó força incompatibles. Que porten de manera gairebé inevitable al xoc intestí. Un drama. N'hi ha una d'àmpliament majoritària del punt de vista electoral que considera que encara no gaudim de la majoria social necessària per endegar el procés d'independència nacional. El situen com un projecte a mig o llarg termini. Per assolir-lo cal ara gestionar correctament l'autonomia (aquesta és avui la seva màxima prioritat) i esperar que el descontent amb el maltracte que rebem d'Espanya faci la resta d'aquí unes quantes dècades. Per ells primer cal construir la nació i després guanyar l'estat.

Els altres, molts, però que molts menys, pensen que el procés és exactament el contrari: amb excepcions que es poden comptar amb pocs dits, només han aparegut nacions cohesionades després de la construcció d'un estat propi que les protegís i impulsés. Aquest segment d'independentistes creu que la majoria social independentista, després de dècades de feina, va fer eclosió definitivament durant els anys 2008-2010 i que es consolidarà (perquè és un corrent de fons impossible d'aturar) durant els propers anys. I si encara no gaudim d'un estat és no pas per la inexistència d'aquest consens social sobre el futur del país, sinó perquè encara una sòlida majoria pensa que no és urgent fer-lo realitat. Serem independents, però no hi ha pressa. O ens fa mandra. I aquest estat d'opinió només es podrà esberlar, pensen, amb una denúncia sistemàtica, emfàtica i constant del desastre social i nacional que suposa la pervivència per un dia mes de l'autonomisme que ens ha dut fins al moment on som. No cal dir que Granollacs forma part del minoritari segon grup.

Deu mesures d'estalvi per a la senyora Pifarré

2011-12-19T00:00:00.028+01:00

Encara que les idees dels de baix, ja se sap, no compten gaire (i menys encara quan un ha decidit tirar pel dret fins i tot abans de començar a negociar), no em resisteixo a aportar el meu granet de sorra al diàleg fracassat entre sindicats i administració sobre l'actual retallada als empleats públics. El que ha conduït amb habilitat teatral, fins al moment, la Secretària d'Administració i Funció Pública, Pilar Pifarré. Intentaré fer-ho de manera prou sintètica (no us espanteu) i tenint en compte que ens trobem en situació de guerra. És a dir, que coses que podrien ser legítimes en temps de bonança ara són directament immorals. Us avanço que, sense tenir temps material ni prou capacitat per a informar-me com caldria, aquest decàleg suposaria, segur, una rebaixa de la despesa molt superior a la que proposa i vol aplicar ara mateix el govern:
1. Fixació d'un topall salarial per als alts càrrecs i empleats públics situat exactament en el doble de la mitjana del conjunt dels treballadors del sector.
2. Supressió de les dietes per a tots els alts càrrecs i empleats públics, amb l'excepció dels desplaçaments realment justificats de llarga distància.
3. Desaparició dels assessors de lliure designació: entre els empleats públics de plantilla existeixen persones capacitades per donar consell als alts càrrecs amb el màxim rigor tècnic i científic sobre totes les matèries de govern.
4. Eliminació del complement per jornada de dedicació especial de quaranta hores que cobren els comandaments, als quals, d'acord amb el seu nivell retributiu, ja se'ls suposa la dedicació.
5. Prohibició taxativa del cobrament de retribucions per feines alternatives a aquells alts càrrecs i empleats públics que hagin arribat al topall màxim del doble de la mitjana salarial dels empleats públics.
6. En el cas que els alts càrrecs o empleats públics vulguin percebre les retribucions d'altres orígens esmentades en el punt anterior, reducció del salari de la Generalitat fins a convergir amb el topall màxim del doble de la mitjana del salari del total dels empleats públics.
7. Anul·lació dels augments de nivell de funcionaris i laborals aprovats des del juny de 2010, quan van entrar en vigor les primeres mesures de retall dels drets dels empleats públics, atès que ha constituït un altre dels mecanismes utilitzats per continuar incrementant els salaris dels comandaments.
8. Cancel·lació de les contractacions i externalitzacions dutes a terme a benefici de familiars d'alts càrrecs o alts funcionaris de l'administració.
9. Eliminació dels complements salarials d'indemnització per desplaçament a aquells empleats que hagin pogut participar en un concurs de trasllat des del moment en el qual van ser desplaçats de la seva població.
10. Establiment de mesures de control sobre el malbaratament energètic als immobles gestionats per la Generalitat de Catalunya.
Són només deu modestes idees.

Les causes d'una derrota

2011-12-18T00:00:00.000+01:00

Joan Josep d'Àustria

El 1652, enmig de la pesta i de la fam, Catalunya tornà a mans de Felip IV de Castella. El menestral Miquel Parets (el cito a través de la selecció de Xavier Torras i Sans) en féu una lectura extraordinariament actual de les causes d'aquella desfeta, en primeríssim lloc, el fet que alguns membres de les institucions catalanes "molt tocats de la enbisió y de la privança" (que són els qui "llànsan a perdre las repúblicas"), mancats de tota temença a Déu i bescantant completament el bé comú, havien anteposat "lo bé particular y sos propis interesos". Ben bé (sé que no sóc gens original), la història és cíclica. En altres paraules, la causa de la derrota hauria estat la falta d'un autèntic patriotisme, mancança gairebé innata en els rengles de la noblesa i la prohomenia local, que havia acabat per contaminar i corrompre tota la resta del cos social. El desengany de Parets al respecte és total: "Tot lo món és ple de enbalecos y de mentidas: que y ha presonas que·s fan grans patrítios y zeladós de la pàtria, y aquexos són los que li tiran més dret y procuran fer-la caura." Uaaaah.

De la caiguda de Barcelona a mans del lloctinent reial, Joan Josep d'Àustria, finalment, l'inspiradíssim assaonador Miquel Parets extreu la següent fantàstica lliçó moral, que us deixo aquí en els següents mots: "y axí, per sempre se ha de tenir en memòria las crueltats y iniquitats an husades en lo tems passat, pus no·s governave sinó per parsialitats y per enbitió y interès y enbídies y venjanses, tant per part dels francesos com per part dels catalans; pus no y avia ningun català que servís a la pàtria per pura amor, sinó per sos propis interessos ho per lo que ells se sabían, y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat." És difícil descriure amb més precisió la misèria moral que tenalla el país, la principal causa per la qual diferim una i altra vegada l'assoliment del nostre gran objectiu col·lectiu. Mentre el país se'ns desfà a les mans, víctima de l'espoliació i la crisi. "Y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat" de misèria moral com a avantsala de la material.

La nostra ruptura sentimental

2011-12-17T08:15:00.001+01:00

Fa ara un any i mig el sociòleg Manuel Castells apuntava en un article de reflexió poítica sobre el futur del nostre país, el caràcter irreversible de la independència de Catalunya emparant-se en el fet que la seva necessitat ja havia estat assumida per l'eix central de la societat, perquè havia entrat de ple en el gran torrent que provoca inevitablement els canvis socials de fons. Trigarà més o menys, però arribarà. D'aquest fet en són conscients també els nostres adversaris, més fins i tot que els nostres sobiranistes fredolics, per als quals aquesta és una tasca de generacions (i a veure si no li toca a la seva). Hi penso en el famós article de l'ex-ciudadano Antonio Robles que alertava els seus del fet que no ens podien menystenir perquè els nostres anaven guanyant. Aquests dos vells escrits m'han vingut al cap en llegir una entrevista recent a l'expolítica del Partit Popular de l'era Josep Piqué i habitual opinadora als mitjans de comunicació Montserrat Nebrera, que El Singular Digital va titular "La independència està més a prop del que ens pensem". A banda dels seus interessants posicionaments acadèmics com a constitucionalista, val molt la pena anar de dret a les darreres tres preguntes.

En respondre-les, comença per valorar el caràcter explosiu de la barreja dels dos elements que ara tindrem damunt la taula: un PP amb majoria absoluta, mes una profundíssima crisi econòmica. I tot plegat, una vegada l'independentisme ha guanyat la batalla de l'opinió pública mostrant com un Estat propi seria garantia de més benestar per al conjunt dels ciutadans. D'entrada, aquest clima fa imbatible la idea del pacte fiscal "i del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas", diu. La Nebrera reconeix que això fa deu anys li hauria semblat impossible però que "ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi", "a més això es planteja en un context en que difícilment les bombes es podran imposar a les decisions. Per tant o es posa en marxa un procés de rentat d’aquesta Constitució, amb un PP que parli de diàleg i de respecte, o més tard o més d’hora es produirà la independència. Està més a prop del que ens pensem perquè en aquest sentit ja s’ha transformat la base electoral del partit majoritari de Catalunya". Com diria el vell periodista radiofònic, "ojo al dato".

Noves formes de reivindicació

2011-12-16T00:00:00.004+01:00

Acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona

Fa dos dies, concentració a la Plaça de Sant Jaume. Afluència considerable, però no suficient. Formes de protesta que cal reformular. En avaluar la darrera jornada de vaga de metges, convocada en protesta per les previsions de retallades del govern de la Gestoria incloses en els pressupostos per al 2012, el portaveu Francesc Homs va assegurar que un 21% de seguiment calia qualificar-lo de fracàs total. Aquells mateixos dies, alguns mitjans van quantificar el cost per a cada metge de les dues jornades de vaga en una franja situada entre els 400 i els 500 euros (queda clar que es guanyen força bé la vida). Francament, tenint en compte aquestes dues xifres, se'm fa molt difícil considerar que el fet que un de cada cinc metges estigués disposat a posar damunt la taula aquesta quantitat per manifestar el seu rebuig a les mesures del govern fos un fracàs. És més, em va semblar (atesa la meva mateixa experiència personal en aquesta mena de convocatòries a l'administració pública) un èxit estratosfèric.

Això no vol dir que (sobretot en aquests temps de crisi en el qual a base de retallades tots anem cada vegada més escurats), els sindicats no hagin de buscar noves formes de protesta, imaginatives i eficients, que vehiculin a l'opinió pública el rebuig a les mesures que la crisi i la covardia de l'actual govern per aturar l'espoli ens imposen. No hi ha cap dubte que cal cercar noves formes de protesta més enllà de la vaga clàssica. És una exigència urgent si volem plantar cara en els propers mesos a les successives ofensives contra les condicions de treball i els mateixos llocs de feina dels empleats públics en precari. Propostes com ara la de sortir davant dels centres de treball durant uns minuts (els de l'esmorzar) i tallar el carrer, tots plegats, a la mateixa hora. O romandre al centre de treball l'horari establert però sense fer la feina habitual (que com diuen que no fem res, tampoc no es notarà gaire). Una cosa o altra hauran de pensar els sindicats, perquè una nova jornada de vaga se saldarà amb el que el govern de la Gestoria tornarà a qualificar com un nou fracàs.

Mantenir la tensió en aquests anys blaus

2011-12-15T00:00:00.019+01:00

Embassament d'Ulldecona

Fa uns dies els materials de les Consultes sobre la Independència de Catalunya conservats per la Plataforma pel Dret de Decidir i algunes entitats locals organitzadores van ingressar a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Naturalment, ja com a documents d'arxiu, amb l'objectiu de perpetuar la memòria de l'acció cívica més important que ha produït el nostre país al llarg dels darrers anys. D'alguna manera, es diria que les Consultes han fet i ja són història. Ocuparen un aspecte central de la lluita sobiranista entre finals de 2009 i la primera meitat d'aquest any que és a punt de morir. Entrem, ara, en tres anys sense cites electorals. Tres exercicis que, ateses les condicions del poder a Espanya (els anys blaus) i les prioritats de (gairebé tots) els partits catalans, poden constituir un temps de marasme per a les nostres aspiracions. És temps, doncs, d'idear noves formes de lluita i de mobilització des de la societat civil i des de les institucions. En tots els fronts. Per tibar dels nostres polítics. Per posar-los drets i corregir la seva tendència innata a l'horitzontalitat (no en el sentit d'en Robert). En els propers mesos han d'agafar embranzida tot un seguit d'iniciatives que pinten bé.

Ahir es va constituir formalment, amb més d'un centenar i mig de membres, l'Associació de Municipis per la Independència, impulsada des de Vic pel líder de la resistència patriòtica dins d'UDC, Josep Maria Vila d'Abadal. El 10 de març serà el torn de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), a partir d'un centenar d'entitats nascudes de la societat civil local a l'escalf encara viu de les Consultes sobre la Independència. Entre el juny i el setembre del 2012 es prepara també una Marxa per la Independència que recorrerà el país amb deu columnes simultànies. Em satisfà veure que el sobiranisme civil, tot i els intents narcotitzants del poder (encara que sigui un poder tan tou i impotent com el que ens deixen) no para de generar iniciatives que contribueixen a afaiçonar la majoria social que necessitem. Que no pensa quedar-se de braços plegats mentre els partits juguen a pactes fiscals inviables. I és que, afortunadament, la societat civil catalana gaudeix encara d'un gran impuls que no podem desaprofitar. Justament avui falten mil dies per a l'11 de setembre de 2014, el treball continua. I sembla que els partits independentistes comencen a entrar en raó.

"Només tinc 56 anys"

2011-12-14T00:00:00.002+01:00

Palau Desclergue (Montblanc)

En un context general de degradació de la consideració social de la funció dels polítics, a Catalunya hem estat capaços encara d'accentuar la ja marcada tendència mundial a base de posar persones del tot incompetents al capdavant de les dues principals institucions del nostre país. Si fa temps que érem conscients que José Montilla passaria a la història com el pitjor president de la Generalitat, hem necessitat menys d'un any per saber que Núria de Gispert ho farà com la més incompetent i patètica del Parlament. Ara, portant a l'extrem el ridícul, el PSC ha decidit triar com a representant de la nostra cambra al Senat l'expresident Montilla. Dantesc. Sobretot, pel fet que l'home ha decidit que mantindrà els privilegis, les despeses i la inactivitat de la seva Oficina presidencial. Ho vol tot. A mi m'ha cridat especialment l'excusa: és que "només tinc 56 anys". De fet, és el que podrien dir milers de polítics amb dilatada experiència de govern a les institucions. La resposta seria fàcil: doncs, posa't a treballar, xato. Torna al teu ram.

I el problema és precisament aquest: que no hi ha ram. Es tracta de polítics professionals que no tenen altra dedicació possible que l'okupació d'un càrrec públic. I aquest és un veritable càncer de la nostra democràcia. Estan desconnectats del món real. L'angoixa pel demà els obliga a fer el que calgui per mantenir el seu estatus de polítics en actiu. No disposen del nivell de formació adequat per desenvolupar les seves tasques de govern, a les que han arribat no a través del mèrit, sinó de la sistemàtica adulació del lider. Abans fins i tot que implantar les llistes obertes, caldria afrontar decididament aquesta xacra. Només faria falta establir un límit temporal, posem dotze anys, durant el qual es poguessin ocupar càrrecs públics. Ep, en total, sense saltar d'un a l'altre estratègicament. Si fóssim capaços de fer-ho (que no ho serem) gaudiríem d'una classe política molt i molt diferent: formada i competent, disposada alhora a defensar les seves idees i a tornar a l'exercici de la seva professió quan els ciutadans li haguessin deixat tan clar com al president Montilla ara fa un any que no els volien com a gestors públics. Serà que no.

Benvingut al món real (i III). Pensar en altres societats

2011-12-13T00:00:00.003+01:00

Monestir de Benifassà

Quan despertes al món real i descobreixes el lloc que ocupes tu i els que t'envolten, pots arribar a decidir fàcilment que tot plegat no t'agrada massa. Fins i tot que et provoca fàstic. La misèria moral és el pa nostre de cada dia. Per això estem com estem. És un femer que és fa més o menys suportable per a la majoria quan va acompanyat d'una certa prosperitat material. No la que sempre acompanya als qui manen de veritat, però almenys prou per endolcir el camí. Però, quan la immoralitat generalitzada convergeix amb la decadència material pot arribar a constituir un còctel desmoralitzador d'efectes profunds i difícils de controlar. Hi ha qui, aleshores, pot arribar a esclatar, posant de relleu que el rei i els seus ministres van nus. I que encara que ells es facin els distrets, fa molt temps que tothom els assenyala amb el dit. Seria el cas del meu amic. N'ha sentit tota mena de justificacions. Que si això ho fa tothom. Que si tampoc es tan greu. Que tu també ho faries si poguessis. Tota la gama possible de les justificacions.

La pitjor de totes, la central, la que exigeix per davant de tot, posar-se una bena als ulls i mantenir fidelitat al projecte, al grup, al partit, a l'entitat, al que sigui. Encara que, amb un sentit ben particular, aquesta lleialtat exigida sigui, en el fons, un requeriment adreçat a protegir els de sempre perquè continuïn amb les conductes de sempre que els perpetuen al capdamunt de la societat. Les del món real. Se li fa impossible, aleshores, no començar a dubtar molt seriosament si aquest és el tipus de país que vol per als seus fills. Una societat on és gairebé del tot desconeguda la meritocràcia com a forma de recompensa a l'esforç i com a via d'ascens social. Unes estructures on tothom prospera mitjançant la vella cooptació pròpia de les societats estamentals. On la misèria moral, practicada o assentida, constitueix un requisit exigit per surar. Un territori de l'acció i la convivència on, si un no vol quedar atrapat per les sorres movedisses que li són consubstancials ha d'acabar plantejant-se (almenys per al futur dels seus) la necessitat d'allunyar-se nord enllà a la recerca d'altres codis de comportament.

Un bon jan en el país de l'autoengany

2011-12-12T00:00:00.021+01:00

Talment sembla que els uns van de safari amb rifles de darrera generació i els altres a caçar bolets amb espardenyes. Uns maten elefants i els altres recullen micelis. Fins i tot en els moments greus que vivim, molts catalans no perden la seva ingenuïtat, la seva miraculosa capacitat d'autoengany. Exigim encara (després d'estampar-nos una i altra vegada contra el mur) coses tan peregrines com ara que es compleixi l'esperit dels textos legals constitucionals o estatutaris. Com si desconeixessim absolutament les regles del joc que juguem. Que això ho facin aquells que saben perfectament com volen que acabi la partida (amb l'aniquilació del país), s'entén força bé. Ara, que també s'hi prestin els que suposadament lluiten pel contrari, és una manifestació evident de la nostra candidesa. La darrera mostra d'aquest esperit la tenim en els laments públics del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. Sembla un bon jan. Un savi despistat. "Padece un osito", que diria la meva dona. Ara, si els planys són una expressió real dels seus sentiments actuals, és que no sabem quina és la competició on som.

Dir que estudiarà la possibilitat d'emprendre mesures legals contra el govern espanyol per l'impagament dels famosos 759 milions d'euros de la disposició addicional tercera de l'Estatutet (que no era precisament difícil preveure que no es compliria mai, com així ha estat i sabien els irresponsables que la van defensar davant dels catalans) sembla una autèntica broma. Quines mesures legals? Durant els darrers trenta anys s'han repetit sagnants, una vegada i una altra, incomptables exemples de prescripcions legals i sentències judicials de caràcter ferm que han estat sistemàticament incomplertes pel govern espanyol en les seves relacions amb Catalunya. I no ha passat, passa, ni passarà absolutament res. Mentre nosaltres vulguem, voluntàriament, restar sotmesos al despotisme espanyol. Si us plau, que tots sabem que ells juguen amb el doble de jugadors i amb l'àrbitre al seu servei! Pensem, amb imaginació, d'una vegada per totes, amb l'assessorament tècnic adequat, mesures reals i factibles de boicot i insubmissió a la sagnia de l'espoli fiscal (com ha començat a fer la parella de restauradors de Siurana). La resta no és sinó autoengany sobre les veritables intencions de l'enemic. És a dir, el de sempre, el que ens ha deixat en l'estat actual d'autonomisèria.

Relats de diumenge (XXIII). Mateu-los, mateu-los!

2011-12-11T00:00:00.102+01:00

Santa Maria de Montblanc

Era un home corrent amb una família normal. Tot sovint, a través de la finestra, podia contemplar l'espectacle. No podia dir que el seu honorat sobirà no comptés amb l'amor del poble. El rei, extramurs de palau, s'havia acostumat a passejar per la seva capital, envoltat dels seus, rebent plaent les seves càlides manifestacions d'afecte al carrer. Era jove, guapo i es trobava en la cresta de l'onada, en els anys d'or, del seu (previsiblement) llarg regnat. Si hem de dir la veritat, però, tot era una mica de cartró pedra. Feia segles que els seus avantpassats havien caigut sota la bota imperial. Els amos, conscients de la dificultat i dels costos de qualsevol altra opció de força, li havien atorgat una façana de poder polític reconegut a canvi de quantiossíms tributs anuals que viatjaven per sempre més en direcció a la capital imperial. Els sacrificis exigits al seu poble, especialment quan les gelades, les secades o les inundacions provocaven esteril·litats greus en les collites, havien de tenir les seves compensacions. I, encara que el mateix rei deia que no li abellia gaire, la vella tradició més estimada pel seu poble era les de les execucions al circ.

Ningú no sabia exactament d'on procedien, però el dia previst sempre apareixien puntualment les víctimes propiciatòries. Les designades per calmar l'ira del poble. Delinqüents? Assassins? Violadors? Autèntica púrria, pensava. Darrerament en calien moltes, perquè la situació a la ciutat, les privacions de tots i la gana de molts, era absolutament desesperada. Posades al bell mig del cercle sorrenc d'aquell circ desballestat, que volia imitar sense aconseguir-ho les dimensions i la bellesa del de la capital imperial, els homes i les dones triats observaven amb horror com se'ls apropaven al galop aquelles horribles feres abans de trinxar-los. Un espectacle de carreres sense rumb, desesperació glaçant, sang a raig i vísceres esteses que la massa enfurismada per les privacions acollia amb un crit unànime, orgàsmic, mateu-los!, mateu-los! Ell sempre havia sentit una renovació catàrtica en aquells espectacles. Sempre, fins a la nit en què els soldats del rei entraren a casa seva i triaren la seva família per a la propera cita amb el poble en el vell circ desballestat, sota la presidència del gran monarca dels anys d'or. Dels anys blaus.

Benvingut al món real (II). Societat encara estamental

2011-12-10T00:00:00.003+01:00

Via verda del Baix Ebre

Fets a la vida que fan de frontera. Que marquen sense veure'ls venir un abans i un després. La desaparició de gent que t'estimes. Els canvis d'etapa en la formació i en l'activitat professional. Quan crees vida. També hi ha partents, revelacions inesperades en les relacions humanes que t'ensenyen moltes coses. Que ajuden a (re)descobrir exactament (sovint contra allò que, infeliç, t'havies arribat a imaginar) el lloc que ocupes en la jerarquia de les coses i de les estructures. El teu i el d'aquells amb qui tractes cada dia. Després d'un llarg temps de formació, no és sinó quan arriba el moment de la màxima pressió que es descobreix si el jugador amb aspiracions de professional pot rendir al màxim o no. I això val tant per a jugadors com per a entrenadors. A dins de les organitzacions, aquesta constatació porta normalment a descobrir que, tot i que fa dos segles que es va implantar a l'occident europeu una societat de classes (i que ara mateix no se sap ben bé on són), el privilegi continua mantenint avui la seva extraordinària força, la seva lògica, secular. Separa els diferents i uneix els iguals en una espesa xarxa d'interessos.

En parla Xavier Torres i Sans en la seva introducció a la Crònica de l'assaonador Miquel Parets que vaig llegint aquests dies: "Els privilegis eren sobretot, una forma d'articulació i reproducció social i política: la gramàtica, si voleu, de la societat de l'Antic Règim. Aquesta societat girava al voltant del privilegi o, més exactament encara, d'una distribució desigual, rigorosa, particularitzada i jerarquitzada de privilegis entre els diferents grups o estaments socials. I això volia dir, necessàriament, que uns grups o estaments havien de tenir, per una raó o per una altra -com ara les seves més o menys "altes ocupacions", o altres criteris igualment selectius-, més privilegis que no pas uns altres, mentre que certs grups marginals -literalment, al marge de la societat estamental- no en podien reclamar cap, de privilegi. Però, per definició, els privilegis no podien ser exclusius d'una elit o minoria. La discriminació corporativa -indiscutible- no passava exactament per tenir o no privilegis, sinó més aviat per una calculada gradació de drets i avantatges que separava estrictament uns grups d'uns altres, però que alhora atrapava un gran nombre d'individus i corporacions en la xarxa -o en la lògica- dels privilegis" (p. 139).

La tensió ètica entre l'ideal i el pragmatisme

2011-12-09T00:00:00.000+01:00

Clara Campoamor

El passat 12 d'octubre, la nostra va emetre una pel·lícula de producció pròpia, Clara Campoamor, la dona oblidada. Com fa alguns mesos amb l'epopeia borbònica del 23-F, aquesta vegada tampoc no vaig acabar d'entendre què feia exactament la Televisió de Catalunya produint un film sobre un personatge polític sense cap mena de vinculació amb el nostre país, mentre d'altres personalitats de gènere, com ara la primera dona ministra de l'Europa occidental, la militant anarquista Frederica Montseny, no han rebut encara gaire atenció per part de la nostra. Més enllà d'aquest fet em va captivar el repte moral al qual la diputada Campoamor es va veure enfrontada durant la legislatura constituent de 1931. Naturalment, des de les files del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, Campoamor defensava la necessitat d'incloure el sufragi femení a la nova carta magna republicana. Però, arribat el moment culminant de la discussió parlamentària, comprovà astorada com una part important dels diputats de l'esquerra (entre ells, l'altra dona diputada, la Victoria Kent) defensaven el diferiment del vot de les dones, en considerar-les encara massa influïdes pels seus marits i els seus confessors.

Es plantejà aleshores, doncs, el conflicte clàssic entre tacticisme polític i grans principis. Aquell que es dóna tan sovint. I, particularment, en moments d'acumulació de gran tensió política, en els veritables encreuaments de camins, com l'actual. Cercar l'equilibri entre la tàctica i l'ideal no és fàcil. Tampoc ho és, ben segur, per a l'actual coalició governant a la Gestoria. Els tacticistes del sufragi femení eren de l'opinió que concedir-lo aleshores portaria a una derrota de les esquerres en les eleccions. I, efectivament, el 1933 així s'esdevingué. Però, fins i tot posant en risc la derrota en uns comicis concrets, calia cedir en els grans principis? Cal ara deixar de banda el camí més dret que ens porta a la llibertat només per assegurar-se (teòricament) uns rossecs d'autonomiseria? Un succedani de poder que només serveix per aplicar la tisora a major glòria internacional del Regne d'Espanya? És el que han de meditar els principals responsables del sobiranisme al nostre país. Tàctica o ideals. Vuitanta anys després, es rememora ara amb intensitat la figura de la Campoamor per la fermesa en els grans principis. Com seran recordats els nostres líders d'avui?

Drets històrics, pacte fiscal i implícits

2011-12-08T00:00:00.013+01:00

Fa no gaires dies es va presentar al Palau de la Generalitat (la històrica Casa de la Diputació) el llibre Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l'actualitat, 650 anys (Barcelona: Generalitat de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, 2011, 446 p.). Vaig tenir l'oportunitat de ser-hi. Naturalment, el repàs històric a la trajectòria de la Diputació del General no podia ser més pertinent en els temps que corren, atès que ens referim a la institució clau de la sobirania fiscal de Catalunya abans de la derrota i la liquidació de l'estat català el 1714. El portaveu del Govern va aprofitar l'avinentesa (en repassar els crònics problemes de deute de la institució, especialment durant la segona meitat del segle XVII) per intentar posar un toc d'humor a la situació actual de retallades (que a mi, personalment, no em van fer cap gràcia) i, alhora, aquí molt més encertat per a reivindicar els drets històrics com a un dels elements que justifiquen la reclamació actual de la plena sobirania en matèria fiscal.

Per fer-ho va triar l'article 5 de l'Estatutet actualment en vigor: "L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza [...], dels quals [la negreta és meva] deriva el reconeixement d'una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d'aquestes en l'àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s'organitza la Generalitat." En acabar l'acte, vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li directament, com a coautor del text estatutari, perquè no havien fet una menció expressa al finançament. Tot i admetre que hi era en les primeres versions, que van deixar caure abans de portar-lo a Madrid, Homs va defensar que el tema es podia considerar implícitament inclòs en la menció al "sistema institucional en què s'organitza la Generalitat". A mi, francament, no em va convèncer. Masses implícits. Aquest fou, em temo, un altre dels reiterats errors comesos per la part catalana en la història de l'elaboració i les negociacions estatutàries. Si no compleixen allò que es diu taxativament (com ara, en el cas dels famosos 759 milions d'euros), imagineu-vos els implícits. En resum, la típica ingenuïtat catalana.

Benvingut al món real (I). Inadaptat social

2011-12-07T00:00:00.007+01:00

Santa Maria de Montblanc

Hi ha moments forts a la vida en els quals una experiència concreta, normalment desagradable, de sobte, et demana a crits una aturada en el camí. Sorgeixen, intentant anar-hi a l'arrel, uns quants pensaments encadenats. Li agrada posar-los per escrit i té la sort de poder-ho fer una tarda de desembre, sentint l'escalfor encisadora (enxisadora diuen allà baix) d'una vella llar de foc. La dona del meu amic, que a més de guapa és sobradament intel·ligent, dotada de grans dosis de sentit comú, ja li'n va transmetre quan calia fer-ho. El missatge clau, breu i concís: estimat, benvingut al món real. La cosa (tantes coses) funciona així. Si no t'agrada, noi, t'acompanyo en el sentiment. Dona, pensa, però potser es pot contribuir des de la posició de cadascú, per humil que sigui, a canviar una mica (només un xic) les coses. O, més ben dit, acceptant que no es poden canviar gaire les coses, perquè són així en aquesta banda de món des de la nit dels temps, hom pot també decidir que no participarà en aquell joc degradant i desacomplexadament exhibicionista del poder, que han organitzat des de sempre els qui remenen les cireres.

Potser, segur, excessos d'idealisme. Si és que no ho heu comprovat mai, quan les circumstàncies ho fan avinent, quan els fets posen finalment en el centre de les coses el debat ètic (el dia arriba, tard o d'hora), compartir aquest pensament amb els qui té al voltant, més enllà de la família, dóna per a molt. Reacció o inacció. Resposta o assentiment. Oposició ferma o absentisme vençut. Intel·ligència moral. Normalment, la capacitat de crítica, de desaprovació a aquella naturalesa real de les coses, és inversament proporcional al compromís i a les ganes d'enfrontar-s'hi. Aleshores és quan, ben ràpid, al cap de molt poc temps, amb només uns quants intercanvis lleugers d'impressions, l'amic descobreix que és més aviat un inadaptat social. Beneïda inadaptació que li ve dels gens i de l'educació d'uns pares modestos però savis. Dolça inadaptació que lluitarà per traspassar als seus fills. I, en fer-ho, potser no serà un bon pare. Perquè un dia, molts dies amargs, la dona i els amics retornaran als seus al principi de totes les coses, una i altra vegada amb els mateixos mots descoratjadors i els diran benvingut al món real.

Un esclat social que arrossegui

2011-12-06T00:00:00.002+01:00

Aquests dies llegeixo encuriosit la primera edició en català del volum inicial de la crònica, clàssica per a la historiografia catalana d'època moderna, titulada De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria (Barcelona: Editorial Barcino, 2011), de l'assaonador barceloní Miquel Parets (1610-1660). Una glossa personal de la història del nostre país a les dècades centrals del segle XVII, en la qual, naturalment, l'anomenada Guerra dels Segadors ocupa un paper absolutament central. Com sabeu, aquell conflicte no fou sinó el primer intent de separació del nostre país. Els anys anteriors a l'esclat de la revolta anaren marcats per les exaccions i les exigències que els allotjaments militars imposaren a la societat catalana. L'esclat de la guerra de la Monarquia hispànica amb França, posà damunt del nostre territori milers i milers d'homes i cavalleries que calia alimentar i proveir. Un autèntic espoli fiscal que, barrejat amb les dificultats econòmiques generades per una profunda i persistent crisi, portà fins al límit les possibilitats de subsistència de l'economia pagesa. Oi que us sona aquest preludi?

La revolta social prengué un marcat caràcter antisenyorial i antioligàrquic, que les institucions catalanes prou feina tingueren per a encarrilar i dotar d'objectius polítics concrets i d'ampli abast en les relacions amb la Monarquia. Encara que existeix la impressió d'una connivència entre les elits dirigents catalanes i els revoltats, especialment durant els primers moments de la revolta i una vegada superat el caos al carrer dels primers mesos de conflicte, el cert és que calgué un esclat popular, sobretot els amotinaments urbans i rurals de la primavera i l'estiu de 1640, per posar en marxa el sempre dubitatiu mecanisme de la secessió institucional. L'assaonador Miquel Parets, home del poble, definia amb aquestes paraules l'acció dels segadors entrats a Barcelona el famós Corpus de Sang: "tots anaven molt ben armats, ab dos [o] tres pedrenyals i xispes llargues. Y axí entraren, que ningú no·ls digué cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer." Revolta social i secessió. Dues passes que potser també ara hauran d'anar combinades.

Diari d'un funcionari (i X).

2011-12-05T00:00:00.003+01:00

Catalunya, 2047 (Veneçuela, 1847)

2011-12-04T00:00:00.000+01:00

Les enquestes que ens fem de tant en tant inclouen aquella pregunta tan del gust dels opinadors autonomistes relativa a la auto-identificació nacional. El refotut què et sents. La cosa dels sentiments nacionalistes. Que si més espanyol, que si més català, que si una mica de tot. De la resposta, complexa, se'n desprèn sempre, naturalment, un suposadament sòlid argument anti-independentista (per cert, bastant del gust del nostre Gran Timoner). Ras i curt: si hi ha tants que se senten espanyols a Catalunya és que aquest país no pot dotar-se d'un estat propi. Hi he pensat aquests dies, en topar sense buscar-ho amb un document del Consolat General d'Espanya a Caracas que, amb dos segles de distància, ens aporta la llum de la història comparada. Perquè, naturalment, als nous estats americans nascuts de l'explosió en mil bocins de l'imperi espanyol d'ultramar, van quedar milers i milers d'espanyols (i no va passar absolutament res):

"Don Juan Gregorio Muñoz y Funes, del Consejo de S.M. la Reina de las Españas, su Secretario Honorario, Caballero del Hábito de Santiago, Encargado de Negocios y Cónsul general de S.M.C. cerca de la República de Venezuela, etc, etc, etc.
Certifico: que don Tomás Zubiburu ha acudido a esta Legación de S.M.C. a inscribirse en el libro de matrículas con el objeto de adoptar la nacionalidad Española, y habiéndolo así verificado y quedado inscrito en el expresado libro al número 578, entra desde este día, como ciudadano Español, en todas las franquicias, derechos y execiones comprendidos en el artículo 14 del tratado celebrado entre S.M. la Reina de las Españas y la República de Venezuela el 30 de marzo de 1845, cuyo artículo se copia al pie de esta certificación.
Por tanto el referido Ciudadano Español puede permanecer en esta República y transitar libremente por ella, para lo que suplico a las autoridades del país le franqueen los auxilios y protección que necesite; en la inteligencia que de los ciudadanos venezolanos hallarán igual reciprocidad y franquicia en todos los dominios de S.M. la Reina de las Españas conforme al mismo tratado.
Caracas, 27 de abril de 1847.
Juan Gregorio Muñoz y Funes."

"Europa no ho tolerarà..."

2011-12-03T00:00:00.002+01:00

Seu de Telèfonica (Barcelona)

Avui toca parlar del mal ús d'Europa com a excusa per al nostre establishment. I és que els savis guardians de l'statu quo, des de les seves tribunes daurades d'experts als mitjans més poderosos, tenen sempre un darrer recurs. És d'aquells que vesteix. Fa d'expert internacional. D'home universal. "Europa no ho tolerarà..." És la gran excusa. El vell continent que sempre, sempre, sempre (mal que ens pesi) ha anat i va a remolc de la realitat. Ho hem comprovat en tots i cadascun dels conflictes sorgits en els darrers cinquanta-quatre anys, exactament des de la seva primitiva acta de naixença d'unitat política. L'Europa que gairebé sempre es presenta dividida respecte a la pràctica totalitat de qüestions de l'àmbit econòmic i polític internacional. Es veu que, en canvi, reaccionarà amb total rapidesa i com un sol home per avortar la nostra llibertat si el Parlament català vota de forma còmodament majoritària, és a dir, democràticament impecable, la declaració d'independència. Com és habitual en les seves veritats eternes i immutables no acostumen a dedicar gaire més enllà d'una línia per justificar la seva afirmació. No cal, és òbvia.

Però fixeu-vos com deu estar el tema de clar (fins i tot per als europeus) que fa unes setmanes Romano Prodi, de visita al nostre país, afirmava no creure que Catalunya pogués ésser independent.... en deu anys! Només en fa dos, sense dubtar ni un moment, no hauria posat cap termini. Catalunya no podrà ser independent mai, mai, mai, hauríem sentit. I és que, superat el dífícil tràngol dels darrers mesos referent a la formació de govern a Bèlgica (amb pròrroga a la supervivència d'un estat que cau a troços), Europa haurà d'encarar en els propers anys l'espectacular augment demoscòpic de l'independentisme escocès, produït tot just després de l'esclatant victòria electoral dels d'Alex Salmond. Evidentment, abans de saquejar Roma l'any 410, més d'un i de dos ancians debien haver afirmat saberuts al cap visigot de torn, l'Alaric, que, això, l'Imperi no ho toleraria mai. I, probablement, no ho van fer un quart de segle abans de què efectivament es produís, sinó segurament, només uns mesos abans. No busquem excuses per continuar al sofà, ni ens agafem a les que ens proporcionen els altres. És cert, teixim complicitats per al dia D en les diverses cancelleries europees. Però amb el convenciment que la llibertat és, bàsicament, (només) a les nostres mans.

Una consulta popular (i tant), però amb dues preguntes

2011-12-02T00:00:00.050+01:00

Els Minyons de Terrassa

El títol d'aquest apunt, que venia rumiant de feia uns dies havia de ser Agendes desades i banderes descolorides. Nascut de la inacció del sobiranisme majoritari i de la constatació física de la pèrdua de color de les senyeres que, penjant de molts balcons des de la tongada de Consultes sobre la Independència de l'any 2010 i primers mesos de 2011, han anat perdent les seves tonalitats lluents com a resultats de les maltempsades que, tard o d'hora, acaben afectant el nostre traïdor clima mediterrani. Però, vet aquí que, finalment, el portaveu de la Gestoria va anunciar l'altre dia que CiU estava disposada a moure peça (un any més tard d'ocupar el poder) per complir aquesta part del seu programa electoral (que el tema successions ja fa dies que el van posar en solfa). Més val tard que mai. Amb menys reflexes que els que demostren per practicar les retallades com a braç executor de l'autonomisèria, sembla que es comencen a moure. Els felicito. I com a dipositaris de la confiança de la majoria dels votants independentistes, en això els donaré suport. Tenen dret a marcar l'estratègia. Tot i saber que la Consulta, naturalment, no es farà mai (Madrid no ho permetrà, amb o sense llei catalana de Consultes).

Ara bé, honestament i sense voler molestar massa, crec que només tindria algun sentit convocar-la si es fessin les dues preguntes que tothom sap que cal fer. En primer lloc, si ets partidari que la fiscalitat es gestioni a Catalunya per la via del concert econòmic o del règim comú. En segon lloc, si en cas que el govern espanyol es negui a acceptar el resultat de la consulta ets partidari que el Parlament de Catalunya iniciï les accions adients per constituir Catalunya en un Estat en el marc de la Unió Europea. La segona pregunta, a més de constituir l'única eina real de pressió per a l'acceptació pels espanyols del resultat de la primera, asseguraria també un alt nivell de participació en la consulta (participació que, preguntant únicament per l'anomenat pacte fiscal, perilla i molt). A més, seria equivalent a una ampliació del mandat rebut a les urnes després del resultat de les eleccions de 2010 que van retornar el poder a CiU amb la divisa inviable d'un nou pacte fiscal. I dit tot això, insisteixo, tampoc cal patir gaire, perquè el govern del PP no permetrà mai que els catalans expressem lliurament les nostres opinions en aquestes matèries. Perquè són més espanyols que demòcrates.

Obertes les votacions als Premis BN 2011!

2011-12-01T00:00:00.022+01:00

Avui comença el mes de desembre, el darrer de l'any 2011. I això vol dir que toca als lectors d'aquest bloc votar la segona edició dels Premis Brigada de Narcòtics. Com bé sabeu, els que distingeixen a aquells que, tot esforçant-se a confondre el personal amb camins impracticables, assumeixen la defensa de l'autonomisme actual i s'atrinxeren intel·lectualment per evitar l'arribada, d'altra banda inevitable, del dia de la independència del nostre país. Aquest any la nominació de precandidatures, cal dir-ho, no ha estat gaire animada. Suposo que la campanya electoral de les eleccions espanyoles ha concentrat bona part de les energies i de l'interès dels lectors del PBP. Espero, però, que les votacions finals concitin més interès. Perquè el país, enmig de les xacres de l'autonomisèria, viu moments força determinants, temps que marcaran el futur de les properes generacions de catalans, i la batalla del discurs, del relat guanyador que dirien ara els comunicadors, serà fonamental.

A tenor de les vostres propostes i del criteri de l'autor d'aquest bloc, els candidats a la categoria de Millor Comissaria seran els dos grans mitjans en paper: El Periódico (en particular, pel seu editorial contra la Consulta sobre la Independència a Barcelona) i La Vanguardia, guardonada ja en 2010; les emissores RAC1 i Catalunya Ràdio (principalment, per les virtuts intoxicatives d'alguns dels seus respectius espais d'opinió) i la pàgina digital e-notícies. Pel que fa a la categoria de Millor Inspector i després d'una tria certament difícil (teniu les seves peces/intervencions de confusió massiva més destacades a la columna situada a la dreta d'aquest bloc), els cinc candidats seran, per ordre alfabètic, José Antich, Francesc de Carreras, Enric Juliana, Valentí Puig i Antoni Puigverd. Endavant, doncs. Tothom a votar i a difondre l'existència d'aquests premis tan ben merescuts pels seus candidats! El primer dia del 2012, entre tots, proclamarem els guanyadors.

Diari d'un funcionari (IX). Abans de retallar, cal desinfectar

2011-11-30T00:00:00.005+01:00

Honorable Conseller, si ho és, cessi-la immediatament! Perquè millors no sé si són. Ara, alguns d'ells, d'una immoralitat radical, absoluta, segur. Autèntiques rates de claveguera. Se m'acaben els qualificatius del fàstic i el més absolut rebuig moral. M'ho explica un bon amic i les meves pupil·les adopten la forma i les dimensions d'una taronja. Imagineu-vos-ho com si fossin dibuixos animats. I és que la Directora de Serveis, la cap de personal d'un Departament de la Gestoria, està portant el nepotisme i la prevaricació a cotes desconegudes (per mi, que sóc massa innocent) fins ara. I només és la part que l'amic coneix. Si que va fort avui aquest, pensareu. És que és molt i molt fort. Lamentable i indignant. Que estan acomiadant gent vàlida i ben formada cada dia, collons! Ja us vaig explicar, a primers de juliol, les primeres notícies sobre l'amor que aquest, diguem-ne, personatge professa a la seva família. Però això no és tot. Naturalment, no s'ha aturat aquí. Quan ets el capatàs i l'amo de la finca i els companys de farres t'ho consenten tot, continues abusant.

I així, a mesura que avança el temps que ocupa el seu càrrec, el cercle que ateny les seves malifetes corruptes es va fent més i més extens. Darrerament, abasta fins i tot la família política. Família política que, per cert, és una mica indiscreta a les xarxes socials. Concretament, a facebook. Ara, en aquest nou episodi conegut que m'expliquen, es tracta d'una substitució temporal d'una plaça de subaltern. El fet causa estranyesa a tothom, perquè ara no se'n fa cap, de substitució. Ai, ai, ai. A la convocatòria, naturalment feta a correcuita, es presenten gairebé dues-centes sol·licituds en pocs dies. Entre elles, unes quantes d'antic personal del Departament, al qual se li han extingit contractes anteriors i ara són al carrer. El que no saben és que tot és una trista pantomima. Teatre del bo, que diria l'amic Mou. En realitat, no hauria calgut que els dos-cents aspirants s'hi escarrasessin. Casualment, la plaça ha anat a raure a mans de la mare del company de la filla de la Directora de Serveis. A la consogra, per dir-ho ràpid. I el meu amic pensa que fins aquí podíem arribar i esclata. Si algun periodista o militant actiu de partit o sindicat m'està llegint, en millors condicions que un servidor per ajudar-lo, estirar del fil i fer la denúncia pública amb noms i cognoms, si us plau, que la faci. Aquesta senyora, és urgent, hauria de plegar. És una qüestió de desinfecció, de salut pública.

P.S. Per a més informació sobre el cas: granollacs@gmail.com.

TV3 o la cacera predictible

2011-11-29T00:00:00.001+01:00

Embassament d'Ulldecona

Serà que el dia que l'Ariadna Oltra li va portar la contrària al triomfant Duran i Lleida va fer vessar el got de la paciència de la Família. Perquè això, al franjolí, no li passa amb els mitjans del Grup Godó, on el seu careto és veu encara més que el de José Antich (àlies, el trencaenquestes). I és que, segurament, els plurals mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i en particular TV3, farcida de professionals independents i encapçalada per una professional insubornable, no és l'instrument adient per exercir la funció que el govern de la Gestoria necessita en aquests moments. És a dir la que compleixen editorials com aquest de La Vanguardia. És normal, es preguntava Francesc-Marc Álvaro a twitter l'altre dia, que el telenotícies dediqui un quart d'hora a la retallada a la CCMA? I tant que no, per això se'l volen petar. El Grup Godó, agonitzant com a gran empresa comunicativa, ha trobat en aquesta necessitat governamental una oportunitat única per surar enmig de la tempesa. I així, finalment, segons sembla, CiU aplicarà el programa del PP també en aquest àmbit.

És el que té l'espoli: podries mantenir perfectament sis canals potents complint una funció pública determinant en el procés de defensa de l'ús social de la llengua i de construcció nacional i, en canvi, com a producte del lladronici, has de dedicar els diners a pagar el dèficit de Telemadrid, televisió especialitzada en vomitar el seu odi sobre nosaltres, que l'any vinent veurà augmentat els seus pressupostos públics d'un 7%. Però, en fi, com veieu, ha començat una cacera del tot predictible, que acabarà amb el cap de la Terribas separat del seu cos. Senzillament, aquí convergeixen necessitats i es paguen favors. Perquè els mitjans del Grup Godó (en una tasca que fins i tot podríem lloar com un servei al país, sinó fos per l'intercanvi de favors econòmic destinat bàsicament a la butxaca del senyor comte), paral·lelament a la seva incansable feina al servei de l'autonomisme, van encapçalar la lluita per traslladar a l'opinió pública un relat devastador sobre el tripartit. Van ser una part fonamental del seu ensorrament. I ara, naturalment, ve la recompensa. Deixar passar una mica més de temps potser no ho hauria fet tan evident. Però, clar, la crisi i la incompetència empresarial del Grup Godó ara tot ho precipiten.

P.S. És normal que la Gestoria pagui extensos publireportatges a 8TV mentre afirma que no hi ha diners per sostenir els sis canals de la CCMA?

Després del 20-N (III). ERC: una regeneració que demana temps i intel·ligència

2011-11-28T00:00:00.006+01:00

Amposta

Ateses les expectatives existents fa no masses setmanes, els resultats d'Esquerra a les darreres eleccions espanyoles cal qualificar-los de satisfactoris. Principalment, perquè per a un partit que té més ex-votants que votants, recuperar la credibilitat, la fiabilitat, serà una tasca de llarg recorregut. Caldrà una o dues legislatures senceres perquè es completi del tot el cicle de la renovació. Quan un ha portat tan avall tantes il·lusions el camí de tornada no és cosa de quatre dies i tres canvis. El procés de renovació de la direcció sembla a hores d'ara reeixit, encara que no del tot. Continuen alguns dels vells vicis, de les antigues trinxeres. Perquè els trinxeraires tampoc no canvien d'hàbits de la nit al dia. Les faccions, els grupets, els cercles d'influència. En fi, que tampoc no podem demanar peres a l'om. Però sí, que la direcció no hagi d'enfrontar-se en els propers mesos, en la renovació de les estructures territorials, a batalles tan desagradables com les de Tarragona o Girona. Naturalment, la part més brillant del futur republicà és la que encarna l'Oriol Junqueras. Us recomano que escolteu la seva intervenció al programa d'en Basté de dijous passat: un festival d'intel·ligència i sentit comú en contrast amb l'actual xaladura reductora instal·lada a la Gestoria.

Més enllà dels entrebancs interns, la nova direcció no ha assolit satisfactòriament, en canvi, els seus objectius pel que fa a la materialització de la unitat dels sectors polítics que tenen en la independència nacional la seva prioritat estratègica. També aquí caldrà més temps i un encaix de personalismes que s'albira complicat. Però, per molt difícil que sembli, si d'altres ho han aconseguit, sense sortir del nostre país, ara tindran tres anys per treballar-ho amb més tranquil·litat (i tant de bo el seny s'imposi). Com també, per establir el marc de relacions que ha de portar Esquerra a intentar conformar el 2014 un front independentista amb el qual convergeixi una CiU que abandoni definitivament el peixalcovisme autonomista. Per aconseguir-ho, el partit haurà de bastir una estratègia que combini amb prou habilitat la capacitat de diàleg i de pacte en els temes en els quals sigui possible (preferentment, per obligar-los a bescantar en el dia a dia el Partit Popular), amb una exigència radical en l'abandonament de l'autonomisme com a horitzó immediat, és a dir, sense enfonsar-se en les sorres movedisses de la gestió de la misèria. Pacte i retret hàbilment conjugats en tres anys, mil dies, que seran probablement dels més determinants de la nostra història.

Relats de diumenge (XXII). Millor no llegiu aquesta història

2011-11-27T00:00:00.013+01:00

Montblanc

Eren set, cinc de família i dos passavolants acollits. Vivien allà on la boira feia pensar que no devia ser gaire lluny la fi del món. Almenys, els límits de la terra aleshores coneguda. Sumits en la foscor. I perquè s'hi aferraven? Simplement, era la terra dels avantpassats. En algun temps gloriós esponerosa. Per això, en honor al passat i a l'esperança, eren dels pocs que no s'havien plantejat marxar-hi. Abandonar. A la recerca de mars oberts, de països lliures, de gent honesta, desvetllada i feliç. Les cases del terme eren esparses. Autònomes però fràgils als embats dels poderosos. Eren en terra aspra de baró. A mesura que, davant de la duresa de la submissió, en successives generacions, les altres famílies havien anat marxant, la pressió del comte, de l'avi, del fill i del nét, havia anat sempre en augment. Enmig d'unes condicions de vida més i més dures, d'una petita part de la collita i el tradicional parell de pollastres havien anat passant a composicions econòmiques cada cop més oneroses. L'home de la casa, considerat valent i admirat per tots (la mare els havia deixat feia massa temps), en qui els fills renovaven cada dia la seva confiança, a mesura que la violència del comte augmentava havia anat prenent les seves precaucions.

Mesures desesperades. D'entrada, amb el fill gran, carregades al carro les provisions necessàries, cada primer dissabte de mes sortia al camí a trobar la partida de soldats de l'oficial recaptador de la seva quadra comtal. Aviat va comprovar, però, que no era només diners el que anhelaven aquells homes investits del poder de la força bruta. Arribats a un punt, les hosts del comte van començar a entrar a la casa familiar per prendre allò que els venia en gana. I els va començar a venir en gana prendre la primera filla. La tortura es repetia sovint, mentre els homes de la casa eren reclosos al galliner, tots a terra, enforcats alguns, amb l'acer de l'espasa fregant el coll, d'altres. El patiment del pare era insuportable. També la seva incapacitat de plantar cara, encara que fos morint en l'intent. Completament cec va concebre una esperança enfollida, que la resta de la família va assumir entre plors. I així, quan s'aproximava la data de retre el pagament al comte, pegava a la seva filla de forma violenta, amb l'esperança d'enlletgir-la tot el possible. Per fer-la desagradable. Inservible. I, boig de dolor, després de cada visita dels soldats, anava un punt més enllà en el procés de desfigurar-la. I així fins que un dia negre d'hivern passaren a ser sis, quatre de família i dos passavolants i el pare descobrí la filla inert, penjant del cel del galliner.

Diari d'un funcionari (VIII). Francesc, ben bé saps de què parles?

2011-11-26T00:00:00.051+01:00

Carrer Major (Montblanc)

Avui explicaré batalletes pròpies. Que m'ho demana el cos, per poder anar als antecedents d'allò que està passant. Dit ràpid i malament, que es peten la funció pública mentre la majoria del país aplaudeix amb les orelles. Per a un suposat govern, posar als peus dels cavalls els seus propis funcionaris per a que l'opinió pública els esbudelli no sembla el més responsable. Però, en fi, ells saben més. Veureu, no porto tant temps per saber-ho del cert. I, a sobre tinc, una memòria molt etèria. Fa només uns anys que vaig guanyar les oposicions a l'administració. Abans, durant gairebé deu anys, com tants d'altres abans i sobretot ara, jornades maratonianes de treball precari esforçant-me per consolidar una posició professional. Feina i estudi, molts dies, en jornades d'entre onze i dotze hores. Les condicions laborals dels funcionaris, doncs, envejades aleshores, no m'han preocupat gaire fins fa poc. Però crec no faltar a la veritat (algun lector funcionari veterà em corregirà) si humilment reprenc severament el secretari general i portaveu de la Gestoria, Francesc Homs, per la seva intervenció de l'altre dia, en la qual glossava les noves mesures d'encalçament contra els empleats públics. És molt lleig parlar despectivament de "drets adquirits" de forma recent (en una expressió que els mitjans afins varen reconvertir ràpidament en privilegis), per referir-se a certs avantatges que els funcionaris han anat consolidant al llarg de dècades de dura negociació amb l'administració.

Sobretot si es diu que aquells serien impensables en l'empresa privada. Ho dic, bàsicament, perquè aquest relat, sense dubte triomfador entre amplíssimes capes de l'opinió pública a les quals posa molt el tir al funcionari, oblida un element, em penso bastant important. Si comparem els "drets adquirits" dels funcionaris amb els de l'empresa privada, també hauríem de comparar-ne els salaris. Perquè, mentre els de la majoria de sectors han anat pujant, molt sovint per sobre de l'IPC, durant bona part de les dues darreres dècades, en el cas dels funcionaris això no ha estat així pràcticament mai. Evidentment, no tinc les dades a mà ni temps per buscar-les, però em sembla molt i molt que, abans de la primera rebaixa directa del salari, la pèrdua de poder adquisitiu ja havia estat sagnant durant decennis. En la negociació col·lectiva, els funcionaris havien aconseguit com a contrapartida a l'acceptació d'aquesta degradació sistemàtica de les seves condicions salarials algunes compensacions en forma de tiquets restaurant, hores de lliure disposició, fons d'acció social, premis per antiguitat o aportacions a plans de pensions als bancs amics. Tot això que justament ara hàbilment es presenta com a "privilegis". Si és que en Francesc Homs (tant de bo, no), l'altre dia, sabia exactament de què estava parlant, m'estalvio els qualificatius.

Diari d'un funcionari (VII). De sacrificis, privilegis i caradures

2011-11-25T00:00:00.006+01:00

Catedral de Tortosa

La mística del Gran Timoner s'eixampla dia a dia, empesa pel seu innegable èxit electoral i les lloances, plenes d'enamorament liberal, dels mitjans afins. Un acte de valentia, de veritable govern, de lideratge. Així han qualificat alguns la segona ofensiva de l'actual Gestoria contra les condicions de treball dels empleats públics. Sembla que és senyal de gent valenta optar per encapçalar amb il·lusió la rampinyada, més que no pas defensar el país i la seva gent de la depredació, plantant cara des del primer dia a l'espoli sense pietat al qual se'l sotmet. És de valents massacrar els teus i alhora mirar cap a una altra banda davant dels qui et roben. És de valents pactar amb els que fins i tot ens neguen ara el fons de competitivitat a favor del qual havien votat abans del 20-N. Ara, perquè toca, als funcionaris se'ns demanen nous sacrificis. Un nou esforç. La llicenciada Ortega fins i tot ens diu que sabem que podem fer més. El portaveu Francesc Homs, que vivíem per sobre de les nostres possibilitats (sense aclarir si es refereix a abans, o després del lladronici). I, tot i la sensació punyent que l'administració ha trencat unilateralment el contracte que ens unia, alguns fins i tot estaríem disposats a fer més per menys, sinó fos perquè en arrencar a córrer en el nostre esforç renovat podríem prendre mal.

M'explico. No pas com a conseqüència d'una estrabada muscular, sinó donant amb tot el cos a terra després d'una sorollosa relliscada. Perquè el nostre terra, el de l'administració pública que governa el Gran Timoner és ple d'autèntica merda. Pudenta i amb mosques. Moltes mosques. Estaria bé que els qui diu que ens manen miressin cap avall i observessin amb certa atenció el seu entorn més o menys immediat. Les proximitats de l'altar on serà sacrificat el funcionari al servei del país. Perquè, la veritat, valorar l'expectativa d'una rebaixa del teu salari mentre t'assabentes que determinats alts càrrecs han vist augmentat el seu just després de la victòria convergent fa mal. Saber que un altre treballador els fitxa d'entrada i sortida per a què facin l'horari que els surti dels nassos. Constatar que no dediquen ni una hora diària, quan hi són, a la feina per a la qual cobren amb dedicació exclusiva. Veure que ingressen complements per desplaçament d'una determinada localitat en la qual fa anys i panys que no hi viuen (si és que vivien quan van començar a cobrar-los). Si tot això és així per a determinats directius de la Gestoria, amb quins sants pebrots es pot demanar als funcionaris de peu que acceptin un nou sacrifici pel país. Senzillament, els hauria de caure la cara de vergonya. Ara, han decidit trencar unilateralment el pacte i milers de funcionaris pendran, prendrem nota.

Després del 20-N (II). CiU: acabat l'escalfament, comença el partit

2011-11-24T00:00:00.003+01:00

Seu de CDC (Barcelona)

No seré gens original si remarco l'efecte curiós que va provocar a casa meva l'estampa dominical de les masses concentrades davant l'Hotel Majestic de Barcelona corejant un dels principals líders unionistes del país al crit d'independència, independència! No hi ha dubte que, novament, un bon grapat d'independentistes del morro fort i la immensa majoria dels fredolics (en terminologia feliç d'en Salvador Garcia-Ruiz) han optat per dipositar la seva confiança en Convergència i Unió. Encara que el seu vot hagi servit per falcar en el lideratge d'Unió un dels més notables representants de l'establishment autonomista. Francament incomprensible per a observadors maldestres com aquest que escriu. Efectes col·laterals, diran. I serà veritat si s'avança en el terreny decisiu. I sinó, serà un autèntic frau i la seva actitud, lamentable. Un error històric del sobiranisme. L'enèssim. Però, tranquils, que ara, finalment, va de veres. Comença el temps en el qual la federació nacionalista haurà de desvetllar, finalment, les seves intencions. Gairebé tres anys per davant sense convocatòries electorals. Dos anys fins a la renegociació del sistema de finançament acordat en 2009.

Per començar (en parlarem aquests dies amb més profunditat sobre l'exigència de sacrificis) hem viscut la fortor que es desprèn d'una segona onada de retallades prèvia a qualsevol moviment, ni tan sols merament teatral, en favor del concert econòmic. La temptació de seure durant els propers anys i lamentar des de la butaca de la gestió autonomista la majoria absoluta del Partit Popular és forta. Molt forta. Fins i tot gent preclara com en Vicent Partal li diu governar a aquesta gestió de la misèria. Ara, en l'immediat futur, veurem si el nostre Gran Timoner hi cau o no de quatre grapes. Abans de fer-ho, hauria de valorar la situació. Observar els darrers moviments a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa: els lideratges duren poc, molt poc. S'esvaeixen arreu empesos per la força irresistible de l'huracà de la crisi. O obté fruits per lliurar a la part significativa del país que ara li fa confiança o el seu lideratge caurà cap avall amb el mateix impuls vertiginós de l'ascens. Del hat trick a una severa derrota a casa. I de moment, cal dir-ho, amb la negociació en mans de Josep Antoni Duran i Lleida, gestor dels darrers trenta anys d'autonomisme al Congrés dels Diputats espanyol, la cosa no pinta gens bé.

Sí, sí, més fort, més fort (i amb il·lusió)

2011-11-23T00:00:00.009+01:00

La mirada del Gran Timoner presagiava els fets. Braços estesos davant del faristol, ulls clucs orientats a l'horitzó, just abans de començar la seva intervenció triomfant a l'Hotel Majestic. La nit de la gran victòria. Aquest és un país madur, va dir. I, en expressió popularitzada per Berto Romero, zaaasca! No sabia que el masoquisme era un senyal tan clar de la saviesa acumulada pels anys. Sembla que sí. Volíem més i més tindrem. Més fort. Més canya. Dos dies després de les eleccions espanyoles, quan un servidor esperava candorosament una compareixença pública a bombo i plateret del president Artur Mas per anunciar, calendari i terminis màxims en mà, solemnement, les passes que conduirien a posar damunt la taula del nou president espanyol, ja sense demora (perquè ens dessagnem), la fi de l'espoli, del robatori colonial al qual som sotmesos. Just en aquell moment, compareixia però per anunciar una segona ronda de retallades, novament brutal, que abasta des dels preus públics, passant per l'aigua, fins al salari dels treballadors al servei de l'Administració. Una pluja encara indeterminada però que cau sobre terra inundada. Que precaritza milers de famílies. Que posa contra les cordes la capacitat de consum de molts (i com coi aguantaran els productors? I qui comprarà alguna cosa?).

Tot plegat, sense una sola mesura adreçada a la reactivació econòmica. Tot mentre el govern de la Gestoria (massa ocupat, veig, en la pràctica generalitzada de l'amiguisme i el nepotisme més immoral com a forma d'accés a l'ocupació pública) no mou ni un sol dit per acabar amb el dèficit fiscal, la nostra xacra principal. La que està rossegant el país per dins fins a corsecar-lo completament. Tot, mentre el PP d'allà anuncia des del primer dia que l'espoli es mantindrà en els mateixos termes, d'entrada, fins el 2013. Mentre el PP d'aquí dissimula, amb un immens somriure de silicona, des de les butaques pactades amb la coalició governant. Tot, mentre els companys de feina et parlen dels fills propis o dels coneguts emigrats a l'estranger, tot just acabats de formar. Ell és així. És un gran home. Un veritable estadista. El país ho acaba de demostrar i el Gran Timoner, auscultat l'oracle popular, interpreta ben bé el seu missatge. La gent en vol més. Més i més. I encara sort que, per responsabilitat, sense populisme, ha esperat a després del 20-N per anunciar-ho perquè, del contrari, la maduresa del poble català l'hauria impulsat fins a superar els 25 diputats de la Chacón en 2008. Ens va la canya. Volem més i més. Fins arribar al moment en el qual s'acabi l'últim bri d'oxígen a la bossa que ens tapa el cap. Fins a la destrucció total del nostre país per aquells qui més diuen estimar-lo. Us felicito fills. A tots, líder, militants i votants.

Després del 20-N (I). Una lliçó a la subordinació del PSC

2011-11-22T00:00:00.008+01:00

Costa Brava

Pensava que només Esquerra gaudia (és un dir) d'aquesta capacitat d'autodestrucció. Els resultats obtinguts diumenge pel PSC cal qualificar-los de veritablement catastròfics. L'obra pòstuma de la Banda dels 25. En només quatre anys han aconseguit transitar des dels millors resultats de la història en unes eleccions generals (amb els de 1982), als pitjors des del 1979. Una castanya còsmica. Semblant moviment oscil·lant en l'abans anomenat oasi català té mèrit. Se suposa que, dels resultats d'ahir, el partit dels socialistes catalans hauria d'extreure alguns ensenyaments per encarar el seu complicat futur. El lideratge que cal construir i consolidar a partir del congrés del proper mes de desembre haurà de triar, en definitiva, entre més PSOE, amb els coneguts posicionaments espanyolistes fins ara majoritaris a la cúpula del partit, o més vida pròpia i acostament al sobiranisme creixent que impregna tots els àmbits socials del país. A mi em sembla evident que l'ensulsiada socialista de les tres darreres convocatòries electorals té una connexió claríssima amb la submissió total del PSC als dictats de Madrid, fet que ha acabat per inhabilitar-lo completament (més enllà de campanyes increïbles) tant des del punt de vista nacional com del social.

Diumenge passat l'inqüestionable perfil PSOE dels candidats, de la Carme Chacón a la Teresa Cunillera, passant per Francesc Vallès i Daniel Fernández, ha acabat com ha acabat. Que cal encetar el camí de l'emancipació del PSOE sembla, doncs, prou clar. Fem, sinó, uns quants números: és ben fàcil percebre una diferència territorial notable en els resultats (arreu dolents) del PSC. A partir d'una desmobilització segurament a tot arreu molt important, les caigudes més pronunciades no es produeixen a les poblacions on la vella immigració espanyola té més pes (a favor del PP), sinó a les de la Catalunya interior (a favor de CiU). Si ens fixem només a la província de Barcelona, la capital fa de frontera, amb un descens del 39,9%: per sota, poblacions com ara Cornellà de Llobregat (30,8), l'Hospitalet (32,7), El Prat (33,5), Viladecans (34,4), Sant Adrià de Besòs (37,3), Sabadell (37,7) o Rubí (38,8). Netament, per sobre, poblacions mitjanes de composició més catalanista: Mataró (43,8), Vilafranca del Penedès (44,1), Sitges (46,9), Manresa (47,7), Cardona (47,9), Berga (48,1), Igualada (49,6), Sant Cugat del Vallès (49,8), Moià (52,5), la Garriga (54,6), Alella (54,8), Vic (56,5) o Gurb (66). Conclusió senzilla: ara, més PSOE o més Catalunya?

20-N: una lectura ràpida i optimista

2011-11-21T00:00:00.005+01:00

Ja està. Hem sobreviscut a les darreres eleccions espanyoles de la nostra història. Els resultats a Catalunya no han estat exactament els esperats i les tendències amunt i avall dels uns i dels altres, finalment, s'han accentuat més del previst. La primera consideració fa referència al notable descens de la participació a Catalunya, d'un 4% aproximadament fins a deixar a casa una tercera part del cens. La pèrdua d'efectius de la Banda dels 25 ha estat molt i molt remarcable: s'esfumen la meitat dels vots socialistes i fins a 11 escons. Potser prou catastròfic com per forçar una catarsi total (a més de deixar Chacón personalment ensorrada). Els resultats de CiU, atesa la desastrosa campanya realitzada i els previsibles primers efectes del desgast del primer any de gestió sota la crisi es poden considerar molt notables, amb l'alegria d'obtenir la victòria per primera vegada a la història en unes espanyoles i sumar més d'un milió de paperetes. Els resultats del Partit Popular a Catalunya, en canvi, hauran estat prou decebedors per als dirigents del partit: amb el millor context possible, resten netament per sota dels millors resultats de l'era Aznar al nostre país (2000), sota el lideratge de Josep Piqué.

A Catalunya, la millor notícia, les forces subordinades orgànicament a les ordres dictades des de Madrid han caigut significativament, dels 33 escons del 2008 als 25 d'ara. Són els pitjors resultats històrics del dependentisme juntament amb les convocatòries del 1989 i el 1993. Pel que fa l'independentisme, cal considerar un veritable èxit el resultat de la candidatura encapçalada per l'Alfred Bosch (fins i tot amb un augment en percentatge de vot respecte a les autonòmiques del 2010), sobretot si tenim en compte que fa només sis mesos era en risc seriós la simple representació republicana al Congrés espanyol. Es tracta, cal no oblidar-ho, de repetir el segon millor resultat d'ERC en unes eleccions espanyoles des del 1979. Amb, però, el sabor agredolç d'allò que hauria pogut ser sense la revolta de l'aparell gironí d'Esquerra que va desplaçar en Quim Torra de la llista provincial (un gravíssim error, que potser costarà l'escó). I, sobretot, en el cas que l'independentisme català hagués concorregut amb unitat estratègica a aquestes eleccions (grup parlamentari a Madrid?). Sobretot si tenim en compte que l'augment de l'abstenció i del vot nul ha estat força significatiu.

P.S. Ah, i moltíssimes felicitats al nou diputat nacionalista valencià!

Estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé...

2011-11-20T00:00:00.029+01:00

Sabeu que no volia. Que com més gran et fas, més costa tornar-te a il·lusionar amb les coses. És com si el material que som, deformat per l'ús, tingués cada vegada més dificultats per recuperar la seva càndida forma inicial. Els cops rebuts han estat massa forts com per oblidar-los de la nit al dia. Han deixat senyal. Sabeu que m'havia fet a la idea que ja no em caldria tornar a votar en unes eleccions espanyoles. Crec sincerament que tenim molt poc a fer a Madrid, més enllà del numeret. Els espanyols hi fan la seva i nosaltres ens hem de fer forts aquí, fins a derrotar l'autonomisme en un nou 14 d'abril. Però han passat molts mesos i s'han sentit moltes veus plurals que respecto i aprecio, des del sorgiment del debat sobre la conveniència o no d'una abstenció independentista a les eleccions d'avui. Mesos que han coincidit amb un canvi de cares important en la direcció del principal partit independentista del país. També, temps que ha posat una vegada més de manifest l'endèmica incapacitat dels millors dels nostres per posar-se d'acord en l'ordre de batalla. Ves què hi farem. És el que tenim.

I poc a poc la meva posició inicial s'ha anat esquerdant. Apassionat com sóc de la política, no he fallat ni una vegada a les urnes des de que vaig fer els divuit. I passa que moltes veus de la blogosfera independentista han anat prenent partit i ho han fet majoritàriament per l'opció de la candidatura que encapçala el bo de l'Alfred Bosch. I passa que no m'identifico massa amb els excessos de virulència contrària d'algunes de les veus que han quedat a l'altra banda del camí defensant el vot nul o l'abstenció. I passa que la meva dona veig que ho té claríssim. I passet a passet m'he anat acostant a l'urna. Però, evidentment, sense cap mena de passió. Amb un vot, en el pitjor sentit de la paraula, merament funcionarial. Crec que el títol de l'apunt és prou gràfic: estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé. Potser, també ho faré una mica perquè, després d'anys de votar de derrota en derrota, alguna cosa em diu que aquesta vegada m'enduré una petita alegria avui entre les vuit i quarts de deu del vespre. I demà, crisi brutal i PP desfermat. Comunitat autònoma del no, autonomisèria, factoria d'independentistes. El país cremant en un infern, sí, però potser més a prop del cel.

Fal·làcies tan semblants, d'ara fa noranta anys

2011-11-19T00:00:00.060+01:00

Josep Puig i Cadafalch

Entre la correspondència rebuda per Josep Puig i Cadafalch durant la seva etapa com a president de la Mancomunitat (1917-1924), es conserva una carta datada el 8 de juny de 1921 i rebuda d'un ardent espanyol resident a l'Argentina. No puc deixar de compartir-la en aquest dia, dit de reflexió. He trobat que ben bé aprofita tota. Especialment, pel seu argumentari relatiu al pes electoral de l'espanyolisme a Catalunya: un segle més tard, els mateixos miratges sobre la suposada supremacia de l'espanyolisme que estem vivint en les hores prèvies i que ens repetiran fins a fer-nos mal les oïdes des del proper diumenge a les vuit del vespre. Deixeu-los dir, ja s'ho trobaran. I em penso que no caldrà esperar pas deu anys com aleshores. Aquí la teniu, reproduïda gairebé sencera: "!Vaya hombre! Usted por lo visto está formado a prueba de procesos y sopapos. Siga, siga, queridísimo señor, adelante con los faroles, que por ese camino algún día le han de levantar un monumento, aunque sea en los cuernos de la luna. En Cataluña no se lo han de levantar, porque Cataluña es española, entiende, caballero, española por tradición y por la historia y no ha de permitir sobre su suelo un monumento a un separatista ridículo y desagradecido. ¿Con que usted ha dicho en su último discursito a que me voy refiriendo que Cataluña ha probado suficientemente su capacidad y voluntad para gobernarse por sí misma libre e independiente? No, ilustre y obcecado catalanista: no ha probado eso nunca.

Usted sabe bien que los catalanistas forman una ilustre minoría dentro de la representación catalana en las Cortes españolas. Entre la Unión Monárquica, presidida por don Alfonso Sala, los republicanos lerrouxistas, algunos jaimistas y uno que otro independiente suman más de treinta diputados españolistas; y usted, que pretende arrogarse la representación íntegra de Cataluña, son unos diez y seis. Así pues, son una minoría dentro de la oposición catalana. Por eso, siempre que ustedes, so ridículos, dan el espectáculo de una manifestación bochornosa en contra de España, inmeditamente les tapa la boca una contramanifestación españolista, formada por elementos genuinamente catalanes. Vayan pues, a fuera, a formar esa república, en que usted será primer presidente (¡qué gusto!) a otra parte. Dejen el suelo catalán en poder de su legítimo dueño que es España, entiende, testarudo, obcecado, España. Así lo decide la Historia y la voluntad del pueblo catalán en mayoría por voz de sus representantes." Conclusió: oi que els d'ara no són gens originals?

El famós govern dels tècnics

2011-11-18T00:00:00.004+01:00

Edifici Fòrum (Barcelona)

No sóc gens original si recordo el fet que, darrerament, dramàticament, són els mercats els qui posen i treuen governs, amb una Espanya en fallida tècnica. Quan més democràcia s'exigeix des del carrer, més dubtosos esdevenen els corrents de fons de la política real a Europa. Per quedar ben desorientat. La cancellera Merkel sembla limitar-se a aplicar les pressions necessàries per acabar de decidir les víctimes (que també són molt i molt culpables) a fer-se l'hara-kiri definitiu. Com no podria ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació dediquen hores i hores a informar i opinar sobre el tema. Fa mesos que, cavalcant sobre l'esperit dels indignats, és norma arreu entre els opinadors carregar contra els polítics (com si ells, advocats, periodistes o mestres fossin millors) i clamar per un govern dels tècnics. Ara, amb Lukàs Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, la tesi no ha fet sinó confirmar-se. He de confessar que en aquesta jugada a mi em sembla que hi ha gat amagat. Perquè sempre i arreu s'aplica al govern, al que sigui, un criteri de fons ideològic. Que fins ara no era altre que aquell que, encertadament o equivocada, els ciutadans havien triat. Naturalment, a hores d'ara ho fan amb un sistema electiu tancat i bloquejat absolutament deficient des del punt de vista democràtic, però és el que hi havia. I ara ni això.

Aquesta tendència creixent a clamar insistentment per un govern dels tècnics (la paraula totèmica) em fa molta gràcia. Serà per un govern dels tècnics de determinada tendència (la que volen ara els mercats) que suposadament imposaran als polítics, no? Perquè de tècnics n'hi ha molts i de tots colors. Us proposo que us imagineu sinó un consell de ministres del futur estat català (no faig hipotèsis amb l'autonomisme, als cadavers se'ls enterra) format per vuit tècnics de prestigi. Atenció, que la cosa seria divertídíssima: Germà Bel, Andreu Mas-Colell, Vicenç Navarro, Santiago Niño Becerra, Xavier Sala i Martín, Gonzalo Bernardos, Antoni Castells i Miren Etxezarreta. Seria la bomba. Ara, voleu dir que prendríen un sol acord tècnic? La prova que ni els mercats es creuen aquesta fal·làcia dels tècnics és la velocitat a la qual les constants vitals de l'economia grega i italiana han tornat a caure després dels canvis de govern. El mateix que passarà a Espanya el 21 de novembre faci Rajoy o no un govern de perfil tècnic o polític. Després de la borratxera, els populars necessitaran un bon cafè per distingir atinadament la vermellor de les borses i del deute espanyol als mercats internacionals.

Quan la Brigada li diu esquizofrènic al país

2011-11-17T00:00:00.008+01:00

Pany de muralla (Montblanc)

És molt vell. Però també del tot pertinent recordar aquell acudit del conductor que es queixava, tot anant per l'autopista, que tothom semblava haver embogit circulant en contradirecció i que només ell, de tots els conductors que havia vist durant el matí, conservava la calma i el sentit correcte. I és que els millors usuaris de camises de força del país, no paren aquests dies de dir-li esquizofrènic al personal. Ja sabem que la Família és d'en Duran. Però molt d'en Duran. Sinó des del 1979, ben segur des del 1982. Que ho donarien tot per en Duran. El seu seny. El seu ordre. El gran instrument per perpetuar-se amb l'ara trontollant negoci de la dependència. Resulta que aquests dies, als qui més han treballat des de la mort del dictador perquè ens empassem el gripau de la dependència via encaix harmònic amb Espanya, els sap greu que la gent a Catalunya voti el Partit Popular. I diuen als seus conciutadans catalans esquizofrènics, perquè les enquestes sobre la independència que ells ja no publiquen van disparades i alhora la dreta espanyola obtindrà a Catalunya els millors resultats de la seva història (recent).

Com passa això? Ben segur, per molt diversos factors. Però un de fonamental, de substrat, de fonamentació ideològica persistent, és la constant pedagogia autonomista de la Família. Ens volen dins Espanya. I si ets a Espanya, cada quatre anys se celebren eleccions generals. I si ets a Espanya o governa el PSOE o mana el PP. Sí, ja sé que hi ha també l'opció testimonial de votar llistes no sucursalistes per tocar una mica allò que no sóna. Però, ja ho sabem després de trenta anys, fan el trist paper que fan. Al final, en el salvatge bipartidisme imperant al Congreso de los Diputados, o manen els vermells o manen els blaus. I davant d'aquest panorama, hi ha centenars de milers de catalans que voten qui prefereixen que governi de veritat dels dos. És a dir, es limiten, majoritàriament, sense passió (els que no es queden a casa) a respondre directament la pregunta que se'ls formula cada quatre anys. Aquí l'ùnica esquizofrènia existent és la d'obligar-los a votar, alternativament, ara a unes eleccions al Parlament de fireta del seu país, ara a la cambra de representació (abans de la crisi) sobirana de l'estat que els ocupa. Ara, fent-los concebre esperances de llibertat amb programes nacionals, ara assistint al debat on Catalunya no existeix entre el PSOE i el PP. Aquesta és la veritable esquizofrènia. La que els que tant la critiquen no volen trencar d'una vegada amb l'únic tractament de shock que tots sabem que és inevitable.

Aquest diumenge, ajudeu CiU a fer història

2011-11-16T00:00:00.004+01:00

Seu de CDC (Barcelona)

De debò de debò que havia escrit aquest apunt abans de la celebrada intervenció d'Oriol Junqueras a Mollet. De vegades, et veus superat per la realitat. Sense dubte, la federació Convergència i Unió és cridada a fer història al nostre país. A esdevenir una part fonamental de la solució a tres-cents anys de dependència que van quedar fora de tota lògica moral i política des del mateix 12 de setembre de 1714 i de qualsevol contraprestació econòmica des del 1986, data de l'entrada d'Espanya a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (i, per tant, de l'inici de l'obertura del mercat espanyol a tots els productes europeus en igualtat de condicions). Aquest diumenge s'obre l'oportunitat que tots els bons patricis els ajudem a fer el pas que necessita el nostre país, a hores d'ara immergit en l'autonomisèria que gestionen (i que, insisteixo, sí, sí, mata persones i el país). En el clàssic recurs desesperat, de manual de candidat a qui no li van bé les coses, Josep Antoni Duran i Lleida ja ha anunciat que serà, probablement (ai, ai, ai), la seva darrera legislatura. I entre tots hem d'ajudar-lo a que compleixi la seva paraula. Segons sembla, a Unió Democràtica de Catalunya es basteix de fa temps una alternativa al seu lideratge històric (per la durada, no pas pels resultats): un lideratge independentista, naturalment.

Si voleu ajudar CiU a fer història, quedeu-vos a casa, voteu nul o independentista, però no regaleu ni un sol vot sobiranista a l'hores d'ara embogit Josep Antoni Duran i Lleida. De moment la cosa va força bé: ja ha hagut de demanar perdó mitja dotzena de vegades pels seus excessos verbals. Un resultat catrastròfic del franjolí ens assegura la fi (sobtada o per etapes, però en tot cas inevitable) del seu lideratge ininterromput des de fa tres dècades al capdavant d'UDC. I un partit democristià comandat per independentistes, remourà un obstacle important, farà pedagogia i ajudarà a confirmar una CiU que camini, finalment, decididament pel camí de la independència, inclosa al programa de la federació el 2014. Serà una baula més, juntament amb el sonor fracàs del pacte fiscal, en la pesant cadena que ha de portar en pocs mesos a la presa de decisió, col·lectiva i definitiva, del caràcter inajornable, de la necessitat urgent de la nostra plena sobirania. Així de simple. Si voleu que CiU faci història, el proper diumenge, no voteu Duran i Lleida. És una exigència de dignitat nacional, però, sobretot, una aposta pel nostre futur lliure.

Enquestes, independència i biaixos

2011-11-15T00:00:00.037+01:00

Manifestació de l'11 de Setembre de 2011 (Barcelona)

La setmana passada els mitjans van passar discretament per sobre de la publicació d'una nova enquesta interessant. En concret, del Sondeig d'Opinió anual corresponent a 2011 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials adscrit a la UAB que, si no vaig errat, preguntava també per primera vegada (com el del CEO de la segona onada de 2011) sobre un possible referèndum d'independència a Catalunya. A partir d'ara el trobareu enllaçat també a l'apartat d'enquestes d'aquest bloc. El resultat és novament categòric, amb un 41,4% de vots afirmatius i un 22,9 de contraris en resposta espontània i un 25,5% d'electors afirmant que no votarien. Sobre el total de vot efectiu decidit (prou alt, del 65,3%), els partidaris de la independència assoliríem la cota del 63,4%. Els resultats d'aquesta enquesta consoliden els que es vénen publicant des de fa aproximadament dos anys, amb una tendència al creixement permanent de l'opció secessionista. En la franja dels més joves (18-24 anys), a més, amb un vot efectiu decidit encara superior, el sí s'enfila fins el 69% del total. Com en el cas del CEO, a la recerca de tècniques culinàries d'elaboració, els més experts podran alegar, però, novament un problema d'esbiaixament de la mostra a favor dels sectors de l'electorat més sobiranistes.

Tot i que tinc una certa prevenció a l'ús acrític de les dades de record de vot com a factor de correcció a la cuina (la gent sovint no recorda o sobretot recorda interessadament), he fet els números pertinents pel que fa a aquesta enquesta i, efectivament, existeix un biaix en el sentit esmentat. Pel que fa al record de vot a les Autonòmiques de 2010 el sobiranisme està sobrerepresentat en un 6,6% i pel que fa a les Generals de 2008, les forces dependentistes estan infrarepresentades en un 10,9%. Ara bé, el fet que aquest biaix de la mostra es vagi repetint enquesta rera enquesta, potser respon també al caràcter més o menys creixent del prestigi social de les opcions sobiranistes i dependentistes, més que no pas a la realitat del vot dels interessats. I això ja és prou significatiu. Com ho és, si parlem d'enquestes, el fet que, després d'una etapa d'una forta afició informativa, els dos grans mitjans de l'establishment autonomista no hagin tornat a publicar (si no m'ha passat per alt) enquestes sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, respectivament, des del juny (El Periódico) i el juliol (La Vanguardia) de 2010. Serà, sospito, perquè els resultats que deuen tenir damunt la taula no es deuen poder maquillar ni amb la millor de les tècniques d'esferificació de la cuina autonomista.

Una estructura per desviar diner públic

2011-11-14T00:00:00.006+01:00

Des de que va començar la crisi, els Borbons s'han ficat sota l'aigua. No és que se'ls hagin menjat els taurons, ni molt menys. S'amaguen a palau. Alguna escadussera notícia relativa a la reducció de les seves despeses i poquíssimes declaracions o aparicions públiques a través dels mitjans (amb l'excepció del cap de setmana anual desenfrenat a Abu Dhabi, quan sa borbònica majestat s'ajunta amb tots els admirables sàtrapes del Golf Pèrsic). En termes generals, com si no hi fossin. El mateix blindatge de sempre. Ara toca fer-se el mort, no sigui que, posada la gent a repartir responsabilitats, acabin rebent. En temps d'indignats i de descontentament popular contra els poderosos, exhibicions les justes. Em ve al cap la imatge clàssica de pel·lícula d'aventures en la qual el fugitiu utilitza una canyeta per poder respirar i passar completament desapercebut, submergit en les aigües tèrboles del riu mentre els seus perseguidors passen de llarg. Aquests dies, l'estratègia sigilosa acaba de saltar pels aires, indesitjablement ventada pels mitjans, amb la confirmació per via judicial de la possible imputació del duc de Palma, Iñaki Urdangarin, en una de les ramificacions del cas Palma Arena. Un cas lleig, però lleig.

Encara que el blindatge constitucional que van rebre el 1978 fa les seves posicions de privilegi pràcticament inexpugnables, històries com aquesta, sense posar-los en risc seriós de perdre la poltrona, poden si més no deteriorar considerablement la seva imatge (a més de mantenir en l'exili nordamericà una part de la família). Si el prestigi dels polítics és a hores d'ara el més baix de les darreres dècades, el de la família reial pot anar al darrere. De fet, acaben de suspendre per primera vegada a la història en la valoració dels ciutadans espanyols a les enquestes del CIS. Ara que, la veritat, tampoc no sé veure una diferència massa important entre les virtuts públiques que els han estat sempre reconegudes per l'establishment i els negocis privats revelats ara (i coneguts segons sembla per gairebé tothom de fa temps). Segons sembla, s'acusa al duc de Palma de muntar una estructura operativa amb l'objectiu de desviar notables quantitats de diner públic per al seu gaudi particular. Òndia, i que és exactament el gran negoci de la monarquia a principis del segle XXI, sinó precisament això, però amb un vernís de legalitat mai no contrastat en un debat públic obert i transparent. Normalment, la immundícia genera immundícia. I el senyor duc no ha fet més que aprendre del senyor rei. És el seu alumne més avantatjat.

Fragments escollits (XII). És l'Estat qui fa la nació.

2011-11-13T00:00:00.012+01:00

"Podríem dir que la història els ha obligat a ser estats abans de ser països. El cas paradigmàtic seria el dels Estats Units, en què s'aprova una declaració d'independència on no es parla en cap moment de nació, tret d'una clàusula que explícitament cita la nació anglesa contra la qual lluiten. L'omissió no és de cap manera casual, perquè els nord-americans defugen el dilema de la consciència nacional. No els convé gens: la seva pugna té a veure amb la llibertat i els impostos. Igual que Jesucrist era jueu, els ianquis eren britànics. Quan es van revoltar ho eren, i després de formar un estat nou de trinca molts ho van continuar essent fins a la mort. Culturalment, podem dir que encara ho són avui. Si el 1776 els haguessin fet aquella ridícula pregunta que surt a totes les enquestes catalanes (Vostè que se sent: més espanyol, més català?), segurament els resultats haurien estat molt lamentables, perquè fins molt endavant, els colons nord-americans es van considerar súbdits de Jordi III, parlaven l'idioma anglès i professaven les religions d'Anglaterra, tenien les arrels i la família a la Gran Bretanya... I per sentiment no volien la independència, en tot cas s'hi van veure empesos.

Sabem que Nova York era una població molt unionista, que la majoria dels propietaris de Manhattan eren monàrquics conveçuts, que quan van entrar-hi els casaques roges van ser aclamats, que els presoners rebels eren xiulats, esbroncats i apedregats, i que la multitud els cridava 'A la forca! On és Washington? A la forca!' El general Washington, quan va recuperar la ciutat, va estar a punt de cremar-la per desafecta; el Congrés no li ho va permetre. La va tornar a perdre de seguida i, de fet, ja no la va recuperar militarment. Nova York va ser nord-americana gràcies a un tractat de pau. Si la independencia no era una causa de consens, a Nova York o a Boston o a Richmond, encara menys ho era la inexistent nació nord-americana. De fet, fins a la cèlebre constitució dels Estats Units, aprovada després de la guerra, ben bé deu anys després de la independència, els pares de la pàtria no van tenir clar si d'aquella criatura política n'havia de sorgir una nació o tretze de distintes, corresponents a les velles colònies. Certament, la concepció dels Estats Units va ser un part complicat, i es pot dir que la sobirania va arribar abans que la identitat."

Font: Alfred Bosch, I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, p. 47-48.

Retiren l'espot en el qual el PSC demanava perdó

2011-11-12T00:00:00.009+01:00

Limitadet, limitadet com sóc, al final crec que l'havia entès. En ple procés de descomposició accentuat al llarg de les darreres tres conteses electorals, la infiltració dels adversaris a les files del PSC sembla molt notable. Fins i tot a la política de comunicació en campanya electoral, durant tants anys modèlica per la seva efectivitat. Són tants els errors acumulats ja aquestes setmanes pels dos grans a Catalunya (amb les provocades pels nerviosisme desfermat d'un Duran mig embogit), que el proper 20-N el PPC no caldrà ni que baixi de l'autocar. M'ha costat, però al final crec que he entès el darrer espot que tanta polèmica ha provocat i sobretot, que tant ha irritat la coalició governant. L'he sabut interpretar, just en el mateix moment en el qual els socialistes catalans decidien retirar-lo de la circulació. Ara hi veig clar. D'entrada, cal remarcar que era molt més bo que el primer, un exercici en blanc i negre de culte a la personalitat de la líder certament incomprensible, atès que no és la candidata a la presidència del govern espanyol (ni viu a Catalunya).

I aquest segon era en realitat, finalment (ja tocava), un espot d'assumpció total de responsabilitats. El PSC (també conegut per PSzzz, gràcies a aquell mític cartell de l'apoteòsica Manifestació del 10 de juliol), semblava, havia decidit admetre finalment la seva passivitat en defensa dels interessos de Catalunya: és a dir, la causa fonamental de la seva ensorrada electoral actual. Amb aquell pacient agonitzant, ara ho tinc claríssim, els autors de l'espot volien representar el país a un pas de perdre les constants vitals, assetjat pels virus de la crisi i l'espoli. I el maniquí de la vora del llit de l'UCI no era sinó una magnífica transmutació de la Banda dels 25 dels Congrés, sempre inerts en la defensa de la vida (dels interessos) del difunt. Que voleu que us digui, per una vegada que ens expliquen la veritat, van i retiren l'espot al cap de dos dies. No hi ha dret. Perquè per molt que a l'establishment li molesti, sí, l'autonomia mata. L'espoli mata. Fins i tot pot fer passar a la història un país sencer.

També és obligatori morir en espanyol

2011-11-11T00:00:00.004+01:00

No és cap novetat, però hi ha vegades que la repugnància que provoca la seva actitud colonial supera allò que es pot suportar raonablement, fins i tot per part de l'aborigen més submís d'aquesta part de la Mediterrània. És una necessitat supremacista que traspua innata. És superior a ells. No poden contenir el seu odi ni tan sols en les circumstàncies més extremes. No sé quin qualificatiu mereix una conducta com aquesta. M'ho vaig pensant mentre escric. Es menor encara, com la seva germana. El seu pare, funcionari, ha mort sobtadament fa només uns mesos. Disposa del corresponent certificat de defunció emès a Torroella de Montgrí, d'acord amb el model del Registre Civil general espanyol, pautat amb una numeració específica per a cada camp d'informació, que permet aïllar el contingut concret que calgui amb petítíssimes variants segons la llengua del document. Aquests dies la mare tramita per a ella una pensió d'orfandat, enmig del mar de paperassa que provoca la mort d'un ésser estimat. Acaba de rebre un escrit de la Subdirección General de Gestión de Clases Pasivas del Ministerio de Econonía y Hacienda, datat a Madrid el 28 d'octubre de 2011:

"Toda vez que el expresado documento, elaborado en lengua cooficial de esa Comunidad Autónoma, está llamado a surtir efecto en el ámbito de un procedimiento de Clases Pasivas que se tramita en los servicios centrales de esta Dirección General, y por tanto fuera del territorio de la Comunidad Autónoma, por el corriente se le requiere con arreglo a los artículos 42.5 a), 36.1 y 36.3 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, al objeto de que aporte la traducción del expresado documento en lengua castellana. Si el documento se expidió por un organismo público corresponde su traducción a la Administración Pública instructora (srt. 36.3 de la Ley 30/1992), por lo que deberá dirigirse a la misma para obtener la traducción requerida." En resum, que o et mors en espanyol o els teus no cobren. La pregunta és senzilla: és imprescindible que l'administració espanyola que gestiona els nostres impostos continuï humiliant els catalanoparlants fins i tot després de morts? Aquests desgraciats mereixen, sens dubte, el qualificatiu que el diputat Tardà va dedicar al mal pare Peces Barba. Perdoneu, però algú ho havia d'explicar.

Per a alguna cosa varem guanyar les eleccions (CoNCa)

2011-11-10T00:00:00.007+01:00

Monestir de Benifassà

Primera esquerda seriosa al Departament de Cultura de la Gestoria, com a conseqüència de l'aplicació de la famosa Llei Òmnibus, la concreció orgànica de l'estalvi en l'administració. Perdoneu la inocència. Pensava que allò de que CiU aprofitava la crisi per arranar pel boc gros certes coses sense plantejar-ho obertament era simple propaganda d'una esquerra a hores d'ara malferida organitzativament i desorientada ideològicament. El cas CoNCa (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), però, m'ha fet dubtar seriosament. Potser sí que aprofiten l'avinentesa per fer-hi cau i net. Allò del Pisuerga i de Valladolid. La contradicció entre el reflexionat comunicat del conseller Mascarell i les seves declaracions paral·leles carregant contra els dimissionaris m'ha semblat prou evident. És aquesta explicació confusa allò que fa ferum. Que els opinadors orgànics al servei del Gran Timoner surtin en tromba a defensar les reformes com una manera d'estalviar recursos. Per què tres finestretes diferents per a les subvencions en l'àmbit cultural, diuen? I per què, penso, no és el CoNCa l'única repartidora?

El conseller Mascarell defensa, així ho diu clarament, en darrer terme, que ell és el veritable responsable d'orientar les polítiques culturals del país. De triar què prima i com ho fomenta. Perquè així ho han volgut els ciutadans fent confiança a Convergència i Unió. Què és això de què els diners els tingui un organisme independent (els membres dels qual nomena el Parlament) i aliè al govern de la Gestoria de torn (encara que ara siguem al principi del torn). Que per alguna cosa varem guanyar les eleccions i vaig estripar el carnet d'abans. I a mi em sembla defensable, tot i que molt discutible, que aquesta sigui la via més adequada per al foment de l'activitat dels creadors. El que no s'entèn exactament és perquè es barreja la crisi al mig del debat i perquè no s'explica clarament que el CoNCa és un organisme en el qual el govern de la Gestoria no ha cregut mai, en comptes de publicar comunicats en els quals es defensa, tot fent una pirueta incomprensible, que les seves competències han estat tant i tant reforçades. En aquestes condicions, francament, hauria estat millor suprimir-lo directament i tornar al d'abans (que és el que és vol).

Indicis de desconnexió

2011-11-09T00:00:00.026+01:00

11 de setembre de 2011 (Barcelona)

No sé si compliré finalment amb el segon propòsit (només en l'ordre temporal). És a dir, amb el de no votar mai més en unes eleccions espanyoles. El cert és que les opinions pro-participació que llegeixo a la xarxa de veus en qui tinc confiança, l'actitud barroera d'alguns (massa) ferms partidaris del nul o de l'abstenció i la bona campanya d'Alfred Bosch m'estan començant a esquerdar la decisió presa. En fi, ja veurem que fem el dia D, que encara falta (massa) temps. El que sí he complert ja és l'autocompromís de no veure el debat entre els dos candidats espanyols, tot seguint l'etiqueta de twitter #MelaBufenTotsDos. Passant olímpicament. Com ells passen d'aquest petit racó de la península. Les valoracions posteriors m'han fet comprovar l'encert de la meva decisió. Com diria la Rocío Martínez-Sampere, fins i tot els nens saben que si la cosa no va amb tu és millor no fer-hi gaire cas. I ateses les circumstàncies, he cregut advertir un procés de desconnexió en la doble direcció. No només ells van passar de Catalunya. Catalunya també va començar a fer-ho una mica d'ells.

És veritat que El convidat de TV3 és un dels programés de més audiència de la setmana, aquesta vegada amb el bo d'en Carles Reixach i la seva dona monolíngüe (ep, però que a casa facin el que vulguin, eh, només faltaria). També és cert que el bipartidisme espanyol és bastant imperfecte a Catalunya (33 de 47 escons en 2008). I que el resultat final està dat i beneït. Però m'ha cridat poderosament l'atenció el fet que, aquesta vegada, sumant totes les cadenes que oferien el famós debat, la quota de pantalla hagi caigut fins a tretze punts respecte al debat de candidats espanyol anterior i encara disset punts respecte al conjunt d'Espanya en aquest (essent el lloc on s'ha vist menys), sobretot tenint en compte que en el primer dels debats de presidenciables que es va celebrar fa anys el diferèncial va ser de només tres punts. Són (després de les enquestes del CEO), nous indicis de desconnexió. I és que, fixeu-vos si els candidats (que deuen sumar entre els dos uns setanta anys a la vida pública) toquen de peus a terra, que Espanya és en vies de petar i ells dediquen zero minuts i zero segons a parlar de l'organització territorial del seu estat. Els agafarem despistats?

D'herois anònims i cafres indentificables

2011-11-08T00:00:00.003+01:00

Pasquí del FNC (1944)

Em sembla veure l'escena seixanta-set anys més tard, mentre agafo el tren un dia qualsevol camí de la feina. Una petita enganxina/pasquí signada pel Front Nacional de Catalunya, consigna de la resistència nacional, fixada a una butaca o a un vidre o a les parets d'un passadís d'estació: "Catalans: en la intimitat de les vostres llars conmemoreu l'11 de setembre d'enguany. Expliqueu als vostres fills o germans joves el seu significat." Ramon Hernández Francés, coronel d'artilleria. Ben segur, aquest nom no et dirà res. L'home gaudeix dels privilegis d'una trajectòria de fidelitat al feixisme: ha estat un dels membres de la guàrdia de corps del general Franco durant la seva estada com a comandant general a les Canàries. Acabada la guerra, decideix continuar en primera línia de foc, és a dir, a Catalunya, per aixafar separatistes. Atenent a la seva experiència professional anterior, Franco el nomena director de los Ferrocarriles de Cataluña, S.A.

Cinc anys després. 11 de setembre de 1944, des del seu despatx de la Plaça de Catalunya número 1 de la regió del nord-est Hernández Francés escriu del seu puny i lletra, visiblement indignat, al governador civil de Barcelona, el col·lega d'armes Antonio Correa Véglison: "Hoy al llegar a mi oficina, el ordenanza mío, español a regitabla, me dio el pasquín que adjunto, que se lo quitó al que lo estaba poniendo y además les abofeteó; el público, ni que decir tiene, se puso de parte del 'pasquín', pero mi ordenanzá valientemente ganó. Creo sería muy fácil saber la imprenta donde se tiró y algo más [...], amigo Correa, que 'ya hay que actuar' 'yo lo masco'. Ni que decir tiene que estoy a su disposición en todo y para todo y con todo cariño les abraza su afectísimo amigo y compañero. Ramón Hernández Francés." Crec veure un jove patriota fent propaganda d'amagat, nerviós, amarat de suor. I un cafre feixista al servei de l'ocupant donant-li de bufetades. I la gent comuna que s'amuntega a l'estació posant-se de part de l'agredit, "ni que decir tiene".

De com CiU construeix la nació

2011-11-07T00:00:00.008+01:00

Mònica Querol i don Alejo

Si tu ho fas, uuuui. Jo, en canvi sempre hi trobaria un argument/excusa. Allò que era completament inadmissible esdevé ara justificable. Els afins a la coalició governant (no només ells, però sobretot ells) van martellejar l'opinió pública durant set anys sobre el drama que representava posar el govern de la Gestoria a mans d'un partit fortament depenent. Una autèntica traïció. Als pocs mesos, però, callen davant la constatació que CiU ha lliurat en safata al Partit Popular la gestió d'una part fonamental del Patrimoni Cultural del país: en concret, el que controla la Diputació de Barcelona. Se sap de fa dies, però trobo que no s'ha fet la glossa pertinent des de la catosfera. I vull insistir-hi. Imagineu-vos (però no és ficció): una part essencial de la nostra cultura a mans d'aquells qui volen destruir-la. En llenguatge tuitaire, us felicito fills. El PP controlant, entre altres coses, l'Oficina de Difusió Artística (és a dir l'impuls a les programacions d'arts escèniques locals); les polítiques municipals en l'àmbit del Patrimoni Cultural; o la Xarxa de Biblioteques Municipals.

És a dir, us els podeu imaginar a partir d'ara promocionant Boadella, recuperant les curses de braus quan el Constitucional espanyol tombi (que no trigarà) la prohibició i adquirint en massa les darreres obres històriques d'en César Vidal. Significa deixar a mans del Partit Popular el control total o parcial, entre altres equipaments, de l'Institut del Teatre o del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Construir la nació abans d'iniciar la reivindicació d'un estat, diuen, com a argument per tenir-nos uns quants anys més esperant i escalfant cadira. I ho fan així, posant excel·lents mitjans per fer-ho a mans de l'enemic. És d'autèntica broma. Però, què és això?, que dirien a l'APM. I en quines mans concretes! Les dels més ultres dels ultres. La diputada responsable de l'Àrea de Cultura de la Diputació barcelonina és des d'ara la rubinenca Mònica Querol. La lectura del darrer apunt del seu bloc, carregant contra la immersió lingüística, no pot ser més eloqüent del que significa deixar en mans d'aquesta mena d'individus, d'un espanyolisme barroer i delirant, la gestió d'una part significativa de la cultura del país. Patètic. Terrible. En patirem les conseqüències. I vetllarem per controlar dia a dia les seves malifetes.

Històries d’hotel que estimulen la imaginació

2011-11-06T00:00:00.002+01:00

Benifallet (Baix Ebre)

Ara mateix, tal i com està el pati, en plena autonomisèria, és una gran sort poder passar uns dies de vacances (llàstima que comencen a quedar una mica lluny en el record), a pensió completa, en un hotel. El que més ens agrada des de fa anys. A una hora de casa. Sense sortir del país. Però en un altre món. És, d’entrada, més enllà d’altres consideracions menys frugals, la veritable manera de descansar, sense anar de compres, fer dinars, ni dedicar temps a la neteja. Aquells dies, compartir espai i àpats amb els altres estadants facilita un exercici divertit. Encara més si, després d’anys de repetir i de coincidir-hi amb alguns en les mateixes dates, existeix una certa familiaritat. No em refereixo a les converses de mínima sociabilitat, tipus intercanvi de tòpics d'ascensor, sinó a la diversió que, practicat en solitari o en família, es deriva de l’observació de la gama amplíssima de variabilitat dels diferents tipus humans.

L’elegant dama eslava solitària d’un any o les joves i hieràtiques russes acompanyades de la mare, d’un altre, sense parella ni pares, permeten fabricar una fàcil explicació imaginativa: sense dubte, alguna activitat poc recomanable els manté absents. Per això, només a la nit, apareix aparcat al pati un luxós quatre per quatre de matrícula ucraïnesa. La família flamenca (de Flandes), sempre amunt i avall; tres generacions, amb tota mena de relacions de parella, que només es troben cada dia per sopar. Els espanyols que resolen la crisi mundial a l’ombra d’un pi i, sorprenentment, atesos els resultats, mentre llegeixen “El País”. El nen basc que intercanvia amb l’helicòpter dels nostres (comprat al comerç xinès) la seva joguina preferida: una serra mecànica (perquè fixeu-vos que les noves generacions ja aprenen a tallar troncs). Cada dia, a l’esmorzar, nous personatges o feliços retrobaments (l'alegria que provoquen els quals els mateixos interessats desconeixen absolutament). Digueu-me tafaner, però aquesta observació, acompanyada de les dosis justes de fabulació, és una activitat que espero tot l’any. I si un dia escric una novel·la, ho tinc decidit, crec que serà una novel·la d’hotel.

Una lectura per carregar bateries

2011-11-05T00:00:00.021+01:00

Moments d'autèntic gaudi tot llegint el darrer llibre de l'Alfred Bosch (I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, 200 p.), aquesta vegada, peça d'assaig. Quin gust algú que es fa entenedor! Primera conclusió: és un text molt recomanable per entendre l'evolució, més ben dit, la pitjada d'accelerador independentista del 2003 ençà. Salpebrat amb l'aproximació a algunes de les figures clau d'aquests anys, com ara la Mònica Sabata, en Josep Manuel Ximenis o la Muriel Casals, entre d'altres. Detalls magnífics de l'interès d'en Jordi Pujol en el seguiment del vot anticipant a la Consulta de Barcelona o del suport, amagat pel seu entorn, de Pasqual Maragall. Equànim en el judici: les misèries pròpies resten també prou reflectides. Autèntica debilitat pels paral·lelismes històrics amb la revolució americana, del qual us en faré un tast en un apunt de la sère "Fragments escollits". Alfred Bosch és capaç d'argumentar amb brillantor allò que tots els independentistes hem pensat alguna vegada: com si hagués compartit amb tots els seus lectors una llarga estona de sofà en conversa.

Si només voleu fer un tast per acabar de convéncer la vostra butxaca, en aquests moments de crisi, de la utilitat de la despesa, us en xivaré quines són les pàgines més brillants. Per la meva afició a les enquestes, la medalla de plata és sens dubte per a les que desenmascaren les trampes dels nostres enemics en la lectura de les enquestes (tan convenients en aquests dies en els quals l'establishment demana cuina amb violència), tot distingint aquells qui s'autodefineixen com a independentistes dels qui votarien independència. La màxima distinció, però, cal atorgar-la a les que expliquen l'experiència viscuda per l'autor en primera persona a la Consulta sobre la independència del 10-A de 2011 a Barcelona. Reconforta veure com creix una iniciativa genial tot i els dubtes dels propis organitzadors. Tenim un producte tan incontestablement bo, que fins i tot les nostres mesquineses no aconseguiran malmetre'l. Una lectura, en definitiva, que fa venir als pulmons una glopada d'oxigen en el nostre camí actual que puja i puja. Perquè, d'un viu cop d'ull, ens demostra fins a quin punt hem avançat en els darrers anys.

Cada dia un raig d'enginy

2011-11-04T08:38:00.000+01:00

Jordana camí de l'exili

Per qüestions de feina he tingut el plaer d'apropar-me a la figura extraordinària de Cèsar August Jordana. Enginyer com Pompeu Fabra, dedicà els seus esforços professionals i creatius a la literatura i a la llengua, abans que la tragèdia de l'exili l'abandonés a Xile. Fou autor de la que es considera la primera novel·la policiaca en català i dirigí des del Departament de Presidència de la Generalitat republicana l'esforç per implantar un llenguatge administratiu en català genuí i eficaç. Col·laborà intensament com a opinador polític en la premsa afí a Esquerra Republicana. Si l'altra dia us parlava dels de la Guerra Civil, es pot dir que ell fou un autèntic blocaire dels anys trenta, principalment mitjançant els apunts diaris de la sèrie "Cada dia un raig" a l'Opinió. La mítica secció, per la seva intel·ligència i ironia, lloada per Mercè Rodoreda. Si en teniu ocasió, us aconsello que us hi aproximeu. Avui, per celebrar l'inici de la campanya electoral, us en faig només un tastet informal, a través de l'article publicat el 14 de novembre de 1933, per celebrar l'inici de la campanya, que porta per títol Circumcissió electoral:

"Tot esperant que parli la veu del poble el dia 19, que serà, sens dubte, copiosament històric i significatiu, no em sé estar de parlar un moment d'una dita popular en plena circulació electoral. L'altre dia, parlant d'un candidat, un aspirant a polític em va dir molt seriosament: 'Em creia que es presentava per la ciutat, però ara resulta que va per la circumcisió'. Jo em vaig creure que s'equivocava, però no vaig dir res; perquè de vegades passa que vols fer el saberut i l'esguerres. Al cap d'una hora vaig trobar el candidat. 'No et presentes per la capital?' -vaig dir-li dolçament-. 'No -va contestar-me amb un somrís-; vaig per la circumcisió'. Mitja hora més tard vaig dir a un amic meu cirabotes: ' Sabeu per on es presenta en Tal?' 'Qui, en Tal? -va dir l'enllustra desdenyosament-. Va per la circumcisió.' Aleshores vaig veure que amb això de les circumcisions em passava com amb les comparatives, que abans em creia que se n'havien de dir cooperatives. C.A. Jordana."

Diari d'un funcionari (VI). Problemes de consciència

2011-11-03T00:00:00.007+01:00

Maquiavel

Potser no és exactament així, el que escriuré avui. Però, més enllà de l'embolcall, em penso que sí. Desgraciadament cert. No us hi perdeu, aneu al gra. Segons em confessa tampoc ara té problemes per dormir. Sempre ho ha fet com una soca. Però està nerviós. En un estat dubitatiu que no li agradaria que esdevingués definitivament vegetatiu. Vol prendre ja una decisió. Caixa o faixa. Ha parlat del tema amb la parella i amb els companys. Naturalment, tots li aconsellen prudència. A veure si ara seràs tu qui prendrà mal. També m'ho ha explicat a mi amb l'ànim de recavar més opinions. Com a resultat de la seva feina, ha conegut un cas de tràfic d'influències, de nepotisme descarat, a la Gestoria. La cosa no és arran de terra precisament: afecta de ple la conducta d'un alt càrrec del seu Departament del Govern dels Millors. Al meu bon amic, ara mateix, se'l mengen els dubtes. Total, és una informació que es basa en dades que no són públiques i que coneix com a resultat de la seva feina. Cal fer la denúncia? Fer-ho pot deixar al descobert altres companys en situació laboral precària que podrien ser objecte de revenja?

Un funcionari públic té l'obligació de guardar secret professional. Però també de denunciar les sospites fundades de la possible comissió d'un delicte. A la recerca de respostes als nostres dubtes morals, guglem junts i acabem topant amb l'article 428 del Codi Penal vigent a Catalunya: "El funcionari públic o autoritat que influeixi en un altre funcionari públic o autoritat prevalent-se de l’exercici de les facultats del seu càrrec o de qualsevol altra situació derivada de la seva relació personal o jeràrquica amb aquest o amb un altre funcionari o autoritat per aconseguir una resolució que li pugui generar directament o indirectament un benefici econòmic per a si mateix o per a un tercer, incorre en les penes de presó de sis mesos a dos anys, multa del tant al duple del benefici perseguit o obtingut i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de tres a sis anys. Si obté el benefici perseguit, aquestes penes s’han d’imposar en la meitat superior." I què creieu que ha de fer el meu amic? Tirar pel dret amb la possibilitat de perjudicar companys innocents o tolerar comportaments delictius en els seus superiors jeràrquics? Ajudeu-lo, si us plau.

PSC: entre l'infantilisme i les trampes al solitari

2011-11-02T00:00:00.004+01:00

La picassiana Rocío Martínez-Sempere emprava l'altre dia, en una sessió parlamentària de control al Govern, aquella referència infantiloide segons la quals als papes les coses se'ls han de demanar bé. Sense adonar-se va resultar absolutament reveladora de quina continua essent l'actitud de submissió a l'ordre patern (espanyol) que ha portat el PSC als pitjors resultats de la seva història. La submissió que és consubstancial, fins ara, a la seva manera de veure la política del país. Amputats. Per desgràcia, il·lús amb esperances, veig pocs símptomes de canvi en el partit socialista, aliè a una dinàmica social a punt d'esclatar. I això que les castanyes rebudes darrerament són d'ordre estratosfèric. Com que m'estimo especialment el 25-35% dels seus soferts votants, partidaris del sí en un referèndum sobre la independència segons totes les enquestes, continuo observant les seves desesperades i desesperants evolucions. Fa unes setmanes vaig escoltar amb paciència gairebé tota l'entrevista de l'Oracle de Catalunya Ràdio a la vallenca Laia Bonet, figura emergent del partit.

I, francament, em va semblar que mantenia exactament els vells vicis que els han portat fins a la crisi actual on són instal·lats. Les trampes en l'argumentació eren tan evidents que feien envermellir. Bàsicament, perquè trencaven els marges mínims de la coherència. D'una banda, la Bonet defensava, a fi de no encarar per enèssima vegada el debat de fons sobre la relació Catalunya-Espanya, la necessitat de defugir l'ús d'etiquetes per definir els diferents corrents del partit. No volen sentir a parlar de catalanistes i espanyolistes. Acte seguit, però, defensava a capa i espasa la necessitat de mantenir amb tota la seva vigència la distinció ideològica entre esquerres i dretes, frontera que, després dels darrers mesos del pas de Zapatero per la Moncloa sota el Directori Europeu es resumeix, bàsicament, en el suport o no al matrimoni gai. Agradarà o no, però, deu n'hi do quina diferència en la claredat de conceptes amb la Montserrat Tura, convidada al mateix programa alguns dies després. Suposo que precisament per això no jugarà cap paper en el futur proper del malaguanyat partit dels socialistes catalans. Aneu fent.

Premis Brigada de Narcòtics 2011: temps de presentar els vostres candidats!

2011-11-01T00:00:00.064+01:00

Ha arribat el moment de distingir novament els mitjans i els personatges que creen opinió que més passió han posat a la preservació desesperada del cadàver de l'autonomisme, al llarg dels darrers dotze mesos. En altres paraules, els que més s'han esmerçat darrerament a emboirar el camí de la independència del nostre país. En aquest 2011, durant el qual la crisi i l'autonomisèria arrasen sense misericòrdia una Catalunya que s'apropa als 750.000 aturats, cal felicitar-los amb especial èmfasi. Cada vegada, enmig de les retallades dels serveis públics, la seva tasca és més difícil. Com més va necessiten refinar amb més i més tones d'imaginació renovada les seves tàctiques de confusió. Recargolar els seus arguments. Està claríssim que tant d'esforç mereix un premi. Continuem, doncs, la tasca endegada l'any passat, quan La Vanguardia i Josep Cuní van aconseguir una victòria sense pal·liatius.

Durant les darreres setmanes, sovint a petició dels lectors, he anat agregant a la part fixa de la dreta del bloc algunes precandidatures concretes als Premis BN 2011. A partir d'avui mateix i al llarg de tot el mes de novembre podeu completar-les amb noves aportacions i proposar els vostres candidats fins a un màxim de tres per lector, sigui en un comentari a aquest o qualsevol altre apunt diari, o bé adreçant un missatge a l'adreça de correu granollacs@gmail.com. Preferiblement, facilitant un enllaç a l'article o al tall d'àudio o de vídeo que penseu que cal premiar de totes totes. Recordeu que les dues categories que es premien (a falta de noves propostes vostres també en aquest sentit) són les de Millor Comissaria (per al mitjà preferit) i Millor Inspector (a l'opinador o periodista dotat d'una especial capacitat narcotitzant). D'entre totes les vostres propostes seleccionarem els cinc candidats finals. La votació definitiva i oberta dels lectors d'aquest bloc tindrà lloc al llarg del mes de desembre, per començar l'any anunciant els guanyadors. Endavant, doncs!

Impossible is nothing (estratègies de campanya per a incauts)

2011-10-31T00:00:00.001+01:00

Sant Miquèu de Vielha

L'altre dia, en Jordi Graupera va aconseguir en una entrevista a la ràdio comtal la frase que encapçala aquest apunt, de llavis del candidat socialista espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba. Naturalment, en relació als anhels independentistes de catalans i bascos. Tots coneixeu aquella sentència mítica del "en absència de violència es pot parlar de tot" i com els polítics hispànics entenen per tot, en concret, enraonar sobre toros, futbol i el temps. És així com el periodista va preguntar al predifunt candidat si era normal en democràcia que tothom pugués defensar les seves idees, però només uns quants (els espanyols) dur-les a la pràctica. Perquè, com és evident, la constitució espanyola no contempla la lliure determinació dels pobles. Per tant, es pot defensar la independència, però per assolir-la cal que els espanyols la votin, cosa certament curiosa que no s'ha produït en cap procés d'independència de la història. Pérez Rubalcaba va contestar d'entrada aquell impossible is nothing i que, en tot cas, els ciutadans apliquen el dret a decidir a cada elecció, triant els seus representants i l'orientació nacional que desitgen.

Evidentment, és només una pirueta de candidat. He cregut apreciar en la resposta la desesperació de qui necessita arribar a sectors de l'electorat català creixentment sobiranistes, tocant-nos la fibra sensible (que tant ens agrada) de la puntual i tàctica comprensió hispànica. Perquè, en cas que el desenvolupament lògic de la tesi de l'exministre socialista fos coherent, n'hi hauria prou amb el triomf dels partits amb programes nítidament independentistes en unes eleccions catalanes (on, segons ell, ens autodeterminem), per passar després a una negociació de la secessió amb Espanya. Justament el 14 d'abril que necessitem per a l'any 2014. És el que espero per a d'aquí mil dies, atès que la majoria dels independentistes, els que voten Convergència, encara no creuen arribat el moment. En tot cas, tot i les aclucades d'ull del candidat Pérez Rubalcaba, a hores d'ara sembla prou clar que la nostra negociació de la secessió es produirà amb un govern del Partit Popular a la Moncloa. Esperem que els socialistes espanyols, cruelment derrotats ara, no posin aleshores tota la seva energia en la negació radical d'un dret que ara no jutgen impossible.

Corre Carreras al rescat

2011-10-30T00:00:00.002+02:00

El nostre més il·lustre constitucionalista regional, Francesc de Carreras, s’ha vist empès a sortir en defensa del seu vell amic Peces Barba. Són com una gran família, els de l’ordre establert. Hipersensibles. De pell massa fina. Mancats de capacitat per a la ironia. Mil i una desqualificacions per als qui no ens avenim a les seves imposicions ni a les seves gràcies. I no és pas la primera. És el Club de la Comèdia Constitucional. El mateix de Carreras, sense vergonya, apel·la al record de les cèlebres declaracions de fa uns anys de l’il·lustríssim catedràtic Manuel Jiménez de Parga sobre les fonts medievals d'aigües de colors al sud, contemporànies de la manca d’higiene al nord peninsular. Comparació simpàtica, sobretot, perquè el tal Jiménez, probablement, procedeix dels porcs del nord que el 1609 van acabar d’expulsar i enviar a l’altra banda de la Mediterrània els pocs nets del sud que encara quedaven després de segles d’encalçament. En altres paraules, els andalusos d’avui i Jiménez de Parga amb ells, té més a veure amb els que no es rentaven al segle XI, que amb els que inventaven fonts ornamentals per a les ablucions.

Ara toca defensar en tromba Peces Barba. I bona falta li fa l’auxili. Durant dies i dies, cada vegada que l’interessat ha intentat apagar l’incendi empès pel nerviosisme del socialisme espanyol a la deriva ha acabat afegint-hi un nou bidó de benzina a les flames. En la peça que us enllaço aquí i que esdevé precandidata d’honor als Premis BN 2011, el nostre constitucionalista regional ens retreu sobretot la nostra falta d’humor. Però ho fa admetent implícitament una escletxa de culpabilitat. No dedica ni una sola línia a glossar la gràcia que a Peces Barba li fan els bombardejos històricament recurrents sobre la població civil de Barcelona. D’aquesta part, ni mu. És el que té la gran família del constitucionalisme espanyol. Que està disposada a confiar a l’exèrcit la defensa de la unitat de la pàtria. I quan s’està d’acord a emparar l’ús de la violència per imposar les pròpies idees a aquells que en són refractaris, encara que siguin la majoria, vol dir que s’ha superat amb escreix la línia de la misèria moral. La que comparteixen, pel que es veu com a bons amics, Francesc de Carreras i Gregorio Peces Barba.

Disculpeu que insisteixi en el tema

2011-10-29T00:00:00.006+02:00

Gràfica de l'empresa Feedback

Ningú nega la necessitat de la cuina. El problema és quan el fornejat és tan i tan excessiu, que el porc senglar de l'àpat comtal és converteix en eixut com una mala cosa. Naturalment, que les dades en brut del CEO necessiten una correcció tècnica: principalment, perquè cal projectar què farien tots aquells que no es defineixen a l'enquesta però és raonable pensar que faran finalment alguna cosa. A més, es pot fabular sobre el biaix de la mostra, però, aleshores, no seria preferible canviar-la? I, sobretot, el que cal és explicar els procediments culinaris de manera transparent, perquè l'argumentació oferta és realment insuficient per justificar una relectura tan radical de les dades en brut. Els cuiners de Feedback, al servei comtal, gallegen al seu web de la seva capacitat d'encert predictiu pel que fa a les darreres eleccions autonòmiques. Felicitats nois, fins ara heu mostrat una capacitat notable per aproximar-vos als resultats d'unes eleccions! En la vostra darrera feina, però, hi veig un parell de problemes. Això més enllà que sigueu incapaços de representar gràficament els percentatges als quals heu decidit arribar, tal i com es pot comprovar en la imatge que il·lustra aquest apunt.

Un primer problema per a la cuina (alguna cosa vaig apuntar en el comentari anterior de l'enquesta del CEO) és l'alt grau de definició dels enquestats davant la pregunta concreta, vorejant el 94% de respostes amb posició presa (sí, no o abstenció, que també és una opció). Aquesta és una diferència notable respecte a les preguntes de caràcter electoral a les quals acostumen a respondre les cuines: hi ha hagut molt pocs referèndums i de matèries diferents, com per aplicar unes tècniques culinàries prou contrastades pel seu èxit predictiu. El segon problema es presenta en obligar els cuiners a fabular sobre la possibilitat que una part del 45,4% d'enquestats canviï finalment de vot o a reduir aquest percentatge incloent a la mostra la suposada opinió d'una part de votants que en realitat no han estat enquestats, però que se suposa que en realitat serien partidaris d'una altra cosa ajustant el seu record de vot del conjunt de la mostra als resultats reals de les darreres eleccions (és a dir, barrejant naps amb cols). En fi, avui potser no he aconseguit explicar-me gaire. O sí, perquè realment cal embolicar-se molt i molt, després de dos anys i mig d'enquestes que marquen la tendència, per no acceptar que els qui votarien sí en un referèndum clar i obert sobre la independència se situen ja per sobre del 60% dels volts vàlids emesos. Encara que a alguns els faci mandra posar-s'hi.

Entre la seva supèrbia i la nostra ignorància

2011-10-28T00:00:00.096+02:00

Recentment, els estudis demoscòpics han començat a reflectir el fet transcendent que una majoria dels anglesos ja està d'acord amb la independència d'Escòcia. Divorci amistós, en diuen. Molt més modern i respectuós amb els fills (és a dir, els ciutadans). En aquesta banda d'Europa, però, les coses fa segles que van d'una altra manera. En concret, de relacions de dominació. Les afirmacions d'ahir del pare constitucional Gregorio Peces Barba transiten en la mateixa direcció. Són, en realitat, una mena de convergència entre els nostres desitjos i els seus. No volem compartir pis. Cada vegada és més clar. Del cas Peces Barba m'han cridat l'atenció unes quantes coses. En primer lloc, l'alteritat que desprenen en les relacions intrapeninsulars: Peces Barba parla de catalans i portuguesos com de quelcom absolutament aliè a la nació espanyola identificada amb Castella. L'amic Francisco de Quevedo ja havia escrit el 1609 que "propiamente España se divide en tres coronas: de Castilla, de Aragón y Portugal". Derivat d'això, l'ús en la seva conferència als il·lustres advocats de l'expressió "nos quedamos con..." que denota l'acció de possessió d'un espai aliè i impropi, i com a tal ocupat i espoliat. Sense palesar cap mena de vinculació sentimental.

I és que, a la vista està, després de 371 anys, es manté ben viva l'arrogància de la metròpoli. El 1645 Joan Pinto Ribeiro escriu el que segueix, com si hagués de definir el comportament del pare constitucional espanyol: "Este foy sempre a contenda entre castelhanos e portugueses; castelhanos sempre cuydadosos e desvelados en tomar o que ñao era seu; portugueses resolutos e constantes em defender o seu [...]. Assí que da parte dos castelhanos está o odio e a enveja, da parte dos portugueses o vivo zelo e amor da patria e da sua conservaçao." Cal dir-ho, però. La reacció catalana a l'enèssim disbarat (gràcies per la fabricació de nous independentistes!) m'ha produït una tristesa profunda. Ha servit per posar de relleu novament l'enorme ignorància en matèria històrica de bona part dels nostres polítics i dels opinadors que sovintegen els mitjans de comunicació. A migdia, en sentir per primera vegada la notícia, els il·lustres tertulians de l'Oracle de Catalunya Ràdio han estat incapaços de situar en el temps la tria castellana entre portuguesos i catalans. A la nit, a les notícies, hem hagut d'escoltar el patètic paper de Duran i Lleida confonent el temps del comte-duc i Pau Claris amb la Guerra de Successió i el 1714. I és que, amics, hauríem de fer uns quants Macià contra Companys sobre la Revolució catalana de 1640.

Pànic incontrolat a les hosts comtals

2011-10-27T00:00:00.053+02:00

Scala Dei

Hi ha indicis que, segons com, poden arribar a ser més reveladors que els resultats de les pròpies enquestes. És com quan, en plena batalla, el general constata que l'enemic comença a trencar sense remei les línies pròpies, però no disposa d'eines efectives per fer-hi front. La reacció de José Antich, director del diari comtal, a Els matins de TV3, confirma absolutament la nostra proximitat a la meta, al dia de la llibertat. Un conspicu representant d'aquest establishment nostrat (el que ens ha deixat en la situació on som) va muntar en còlera davant les càmeres de la nostra en valorar els resultats del darrer Baròmetre del CEO. Fins al punt d'estripar-ne el full de resultats. No pot ser. No m'agrada. Per tant, està mal feta. Perquè no té cuina. En un país d'alcoholisme generalitzat, es veu que els 1.135 enquestats (dels 2.500 de la mostra) que van respondre que sí, que votarien que sí el dia D anaven beguts. I els que van dir que no. I els que van dir que s'abstindrien. Que tots plegats, que tenen opinió formada sobre què farien aquella gloriosa jornada, sumen fins a un 93,9% del total (mentre la indecisió, en canvi, augmenta molt considerablement en la part d'enquesta simplement electoral).

Però es veu que falta cuina. Troba a faltar un sociòleg qualificat com els seus per valorar les dades en brut que ens ofereix el CEO. Cal una presentació dels resultats ben embastada. En el seu cas, és evident que sí. Només cal escoltar el tall de la seva intervenció: la finor en l'anàlisi del senyor Antich és la pròpia d'un rinoceront. Una sola idea: defensar l'statu quo comtal i fer-ho a la carrera. Com quan parla de dades contradictòries sobre preguntes diferents: recordeu, una vegada més, no em cansaré de repetir-ho, la gent contesta exactament a allò que se li pregunta i de la seva resposta no val inferir respostes a altres preguntes. Suposo que es refereix a cuines com les de l'empresa Feedback, difosa ràpidament ahir, segons la qual, amb un 72,1% de participació, el no s'imposaria en un hipotètic referèndum amb un 51,3%. Desconec les arts culinàries de l'empresa demoscòpica, però se m'escapa completament la coherència de les conclusions: caldria que tots els que no han dit que votarien sí votessin no per aconseguir capgirar el resultat i només a partir d'un 90,8% de participació (el doble del famós 45,4%). Un volum de votants que no s'ha assolit mai en la nostra història democràtica. Francament, per cuinar així de bé, millor el sushi del CEO.